Temps de segona mà. La fi de l'home roig

"No havíem entès res encara del món que fins ahir era el nostre i ja vivíem en un de nou completament diferent. És tota una civilització la que ha acabat a les escombraries." (pàg. 59)

"–Això va passar no fa gaire, però és com si hagués passat en una altra època... En un altre país... On vam deixar la nostra ingenuïtat i el nostre romanticisme. La nostra confiança. Alguns no volen pensar-hi, perquè és un record desagradable; hem patit desenganys. Com es pot afirmar que no ha canviat res? No es podia ficar una Bíblia al país! Ens n'hem oblidat?" (pàg. 80)
Jo hauria posat algun signe d'interrogació més...

"El 1937 havia un pla que fixava el nombre d'enemics del poble que s'havia de 'desemmascarar' i 'exterminar'. I als anys vuitanta tot continuava igual: havien fixat un nombre de rehabilitacions per regió i per districte. Calia complir el programa i sobrepassar-lo. Un estil purament estalinista: reunions, pressions, amonestacions..." (pàg. 91-92)

"Em va arribar una frase: 'Si demà no puc anar al concert per culpa d'aquests tancs, no els ho perdonaré mai'." (pàg. 97)

"Amb les paraules velles no n'hi havia prou, i les noves encara no havien nascut..." (pàg. 100)

"La gent ha tornat a creure en Déu, en vista que no hi ha cap altra esperança. Però en un altre temps, a escola, estudiàvem que Lenin i Karl Marx eren déus..." (pàg. 103-104)

"Com es pot anar contra el destí? Miri de tallar l'aigua amb un ganivet..." (pàg. 111)

"Morirem... i tot s'arreglarà." (pàg. 115)

"Estàvem impregnats del fet soviètic, més profundament del que imaginàvem." (pàg. 190-191)

"Fa massa temps que respiro, no s'ha de viure tant de temps. Hauria d'estar prohibit... És perillós viure tant. La meva època s'ha acabat abans que la meva vida. S'ha de morir amb la pròpia època. Com van fer els meus camarades... Van morir joves, amb vint o trenta anys... I van morir feliços. Amb la fe intacta!" (pàg. 201)

"Déu et lliuri de néixer a la Unió Soviètica i després de viure a Rússia." (pàg. 404)

"No vaig pensar de seguida a engegar l'enregistrador per no perdre el moment que sempre espero que arribi en totes les converses, públiques i provades: quan la vida, la vida ras i curt, es transforma en literatura." (pàg. 427)

És un fragment en cursiva (crec que no n'hi ha gaires més, si és que n'hi ha algun altre...) en què Aleksiévitx ens explica com escriu o què vol aconseguir amb les seves obres.

"És la voluntat d'Al·là... Un home pobre sempre pot acabar essent mossegat per un gos encara que vagi muntat sobre un camell." (pàg. 451-452)


M'ha costat molt no deixar aquest llibre, i m'ha costat no fer-ho diverses vegades. No és cosa del tema, molt dur, per cert, és cosa de la llengua. No en sé, de rus, i potser molta culpa és de l'original, però hi he trobat expressions que m'han grinyolat tant… I formes directament errònies (també la correcció hi deu tenir una mica la culpa).

Ja sé que van haver de córrer per a enllestir l'edició perquè, mentre editaven el llibre (gran encert de Raig verd) li van donar el Nobel a l'autora, però… Això, que la llengua m'ha furtat una part del gaudi de la lectura.

Aquesta lectura m'ha servit per entendre que els russos donin suport majoritari a Putin. Sempre m'havia semblat al·lucinant, però ara ho entenc: tenen ànima d'imperi i devia ser molt cruel per a ells veure's sotmesos sense oferir resistència. Una mica com al Japó, però sense la justificació d'una derrota.

També m'ha impressionat el substrat cristià de la civilització russa (soviètica?). Sembla un contrasentit, però la manera com entenen tot el que passa com inevitable, el fatalisme amb que ho suporten tot, la manera com idolatren (idolatraven) Stalin, tot i reconèixer les animalades que va fer… De fet "tot i que" no expressa el sentiment, potser un "al marge". No és que fessin veure que no havia passat res. No. Sabien el que havia passat, alguns dels testimonis recollits ho havien patit en primera persona, però era el que tocava. Una mena d'actitud de membre d'una secta. És pertorbador, sobre tot, perquè aquí aquests sentiments (en una secta) els judiquem com incomprensibles, fruit d'una rentada de cervell, propis de mentalitats dèbils; en canvi, mentre va durar el règim soviètic, semblava que tot era normal. No ho sé. M'ha sobtat.

I per acabar, la constatació de la fragilitat de la memòria col·lectiva és esfereïdora: els joves entrevistats, majoritàriament, no tenen opinió sobre Stalin: tot el que és anterior a Gorvatxev els sona igual d'antic. Suposo que també hi ha ajudat tant el contrast entre les perspectives de la nova situació i la realitat de l'antiga, com l'esforç oficial per fer-ne desaparèixer el record (la urbanització que expliquen en un capítol de la zona de Sibèria on hi havia uns camps de reclusió és molt bèstia).

Com a resum del canvi URSS – Rússia et alii: "Dóna el primer got de licor a un abstemi i veuràs què passa".

Svetlana Aleksiévitx (2015). Temps de segona mà. La fi de l'home roig. (trad. Marta Rebón). Barcelona: Raig verd.