El crit de l'ocell domèstic

"--Revisora, perdoni, ¿com podríem posar-nos d'acord...? Veurà, voldria... En fi, ¿és possible viatjar sol?
Em repassa de dalt a baix.
--Depèn de què vulgui fer.
¿Què vol que faci?
--Llegir un llibre i prou.
--Si és un llibre i prou, cinc-cents rubles." (pàg. 10)

"Són fets els uns pels altres --perorava el jove--, els pegats i els pegadors. Si peguessin així un professor de Berkeley, de tanta vergonya, es penjaria. En canvi, aquests s'aixecaran s'espolsaran i apa, no ve d'aquí." (pàg. 17)

"--A Amèrica no hi ha patronímics.
És veritat. El país on s'obliden els noms dels pares. L'avió ja és territori americà." (pàg. 44)

"Hi ha gitanos als Estats Units? Diuen que són a tot arreu. Però no, aquí el lligam amb els temps arcaics el proporcionen els indis. D'altra banda, d'indi no n'ha vist cap durant tots aquests anys que fa que vola, només ha trobat algun nom assilvestrat com Idaho." (pàg. 54)

"[...] l'intent en si de retenir la felicitat ja en demostra el fracàs." (pàg. 63)

"Quan emigres, el que perds no és la teva terra, sinó l'estranger, la idea que te n'havies fet." (pàg. 79)

"Aquí [una escola d'escacs de Leningrad] van estudiar els millors: campions del món, grans mestres. Els seus retrats pengen al passadís i a le saules, i quan algú no torna d'Occident o emigra, [en] despengen el retrat i el seu nom esdevé dolç i prohibit." (pàg. 93)

Tot i que la traducció és molt agradable (no es sé, de rus, però la lectura de la traducció és molt agradable), hi ha algunes errades, com  aquest "en" que no hi és.

"¿Quan ho entendrà, la jovenalla, que no hi ha passat-futur?" (pàg. 97)

"A la segona volta [en un torneig d'escacs] ja no li costa gens vèncer el contrincant, mira com juguen a les taules de la vora i se sent com un rapinyaire entre ocells d'hivernacle." (pàg. 99)

"[...], de moment s'ha de dedicar a les llengües estrangeres, a l'estudi i a fer-se traductor, l'home que no existeix." (pàg. 102)

M'ha fet gràcia la frase perquè el tema de la invisibilitat dels traductors ha revifat en començar l'estiu i, de cop i volta, me'l trobo aquí.

"la nostra civilització és un projecte financer i legislatiu." (pàg. 111)

"Tota la vida, el Matvei ha viscut en un sistema de dues dues dimensions, de dues coordenades. Primer, els escacs: negres-blanques, guanyar-perdre, u-zero. Pel·lícules: els nostres - els altres, els nazis - els russos. Després[,] van venir altres parelles: òrgans de seguretat - dissidents, resistència-traïció. Va marxar, no es va quedar atrapat. Però aquí[,] el mateix: blancs-negres, de dretes - d'esquerres, republicans-demòcrates. De la suma de tots aquests vectors en surt el quadre del món, com en diu la gent adulta, amb experiència, gent que ha après, sospita  en Matvei, a amagar la seva situació desesperada, a atapeir els buits de l'ànima, a ensordir el dolor. Uns ho han après millor que altres." (pàg. 115)

Més problemes de correcció: comes que faltes i els guionets que, a l'original, sempre estan sense espai, independentment que uneixin paraula-paraula o més d'una paraula - més d'una paraula...

En alguna pàgina abans hi ha una altra referència a la facilitat de la vida en els escacs, tot ordenat, dues dimensions, la vida plana...

"La província és casa: bruta, càlida, teva." (pàg. 131)

"El crit de l'ocell domèstic dissipa el mal que ha pres força durant la nit." (pàg. 131)

"Potser Moscou no creu en llàgrimes, però nosaltres és en l'únic que creiem." (pàg. 134)

Les coses són complicades, però són com són i ja ens està bé. A casa hi estem bé. Els coneguts. Tot torna... No ho sé. aquest conte ("El crit d el'ocell domèstic"), l'he vist com una mena de resum del que ha dit i del que dirà. És molt rodó (en el sentit que es tanca). I és un bon aparador de la resta del llibre. Frases que pinten coses: sense que tinguin nexes aparents, però la pintura la veus. No diu concretament el que entens en acabat, però t'ho fa entendre. Tampoc no ho sé explicar.

"La nostra tasca és guarir malalties, guanyar diners, preocupar-nos per la família: sí, bona feina, potser la millor, però una feina, al cap i a la fi, amb els seus límits. Hem d'entrar en la vida dels malalts tan poc com puguem." (pàg. 141)

Típic consell que, qui el dóna, no el segueix mai; però qui no ha dit  una frase així abans d'embrancar-se a donar un consell a algú que ha conegut a la feina?

"La típica situació: aquesta parella són d'aquells que, tot i no estar-se d'envair l'espai del veí quan no hi és, consideren la mínima atenció amb altri poc menys que un ultratge. Són el suport del règim. Però això va a part." (pàg. 142)

"Els homes no escriuen diaris 'per un mateix' i la manera de narrar d'Alexander Ivànovitx ja pressuposa un lector." (pàg. 146)

En aquesta frase (que m'ha agradat molt pel que diu) es veu molt bé que potser no calia matar el "per a": escriu el diari "per llegir-lo només ell" o l'ha escrit sol, sense ajuda, perquè ha volgut?

"Costa, d''anar fent per ordre', quan simplement vius en pau i amb tot com toca." (pàg. 160)

Se m'ha escapat. Sempre he pensat que les vides grises havien de ser ordenades, per força. He fet dues voltes a la frase i no sé...

"Més endavant la Valentina Guérinkhovna plorarà i dirà que en aquests minuts per primera vegada va notar el lloc exacte on és el cor, i nosaltres li buscarem gotetes cardíaques." (pàg. 182)

Quina manera més bonica de pintar el dolor...

En fi, s'ha acomplert la línia d'esdeveniments. Va començar amb la cobdícia, amb l'explotació dels clàssics, després una passió prohibida, després un crim. Als protagonistes els toca la mort i la presó, a nosaltres, els figurants i el cor, l'exili." (pàg. 191)

"No, no vaig decidir res, òbviament. Tan sols vaig viure com estava escrit des del moment de néixer." (pàg. 195)

"Sí, al món passen unes coses que no són de broma, ¿i què som nosaltres, amb les nostres petits disgustos?" (pàg. 208)

"Vam néixer en una guerra, morirem en una altra." (pàg. 214)

"Un raïm s'ha emparrat ran del Mont Ararat." (pàg. 215)

És la frase que clou aquest conte i és l'embarbussament que la mare del protagonista li feia repetir de petit. Tot torna. Tot està escrit. Vivim plàcidament (aproximadament) en el nostre entorn i sempre hi tornem. Ens trobem amb bona gent arreu.

He perdut el paper on anotava les coses coses ortogràficament dubtoses (ja m'acostuma a passar, això). Recordo especialment que m'ha xocat que en aquest llibre ningú no te "cabell", tots tenen "pèl".


Svetlana Aleksiévich: "El autor se dirige a sus personajes como si fueran sus pacientes, les pregunta dónde les duele y cómo…, en definitiva, ¿cómo les duele el alma?"

Francesc Serés: "Maksim Óssipov (Moscou, 1963) és la darrera baula d’una cadena d'escriptors que canvien de temps però que, com a metges, continuen fent-se responsables dels homes que han de curar."

Jaume C. Pons Alorda: "A més d'escriptor, Óssipov és metge, [...]. I és que Óssipov és despietat, tendre i precís com només ho pot ser un cirurgià de l'ànima quan, a través d'aquests contes que ens proposa, indaga en les llagues obertes d’una Gran Mare Rússia absolutament devastada, amb uns éssers desvalguts, quasi abandonats a una inclemència fora mida."

Maksim Óssipov (2016). El crit de l'ocell domèstic (trad. Arnau Barios). Barcelona: Club editor.