No he triat per copiar aquí cap fragment de l'obra perquè no sé què triar.No sabia perquè lliscava tan bé la versificació, i la història que ens vol explicar l'autor embolcallada en ella (cosa que no es fàcil), fins que he trobat la ressenya que Xèna Dyakonova va fer del libre al diari Ara (29/11/2019) "Eugeni Oneguin es muda": "Estrofes de catorze versos de vuit síl·labes, amb peu iàmbic, i amb un esquema fix de rimes planes i agudes". D'acord que Arnau Barios no segueix fil per randa quest esquema poètic, però s'hi acosta moltíssim i ens ofereix una versió fresca i molt agradable de llegir.
Mentre llegia l'Eugeni Oneguin, no parava de pensar en "Fugitius" de Salvador Oliva, una altra novel·la envers on l'argument sura per sobre del vers; on el vers facilita la lectura de l'argument donant-li un ritme que no sé si es podria haver aconseguit en prosa. Fa temps que l'havia llegida, però recordo haver tingut aquesta mateixa sensació.
No he llegit el Don Joan de Byron, que diu Dyakanova que és la inspiració de l'Oneguin, potser per això, molts de trossos de la novel·la em feien pensar més aviat en Jean Sorel. No en com arriba, en la seva història, sinó en el seu posat sempre correcte sense lligams amb el que l'envolta. No ho sé. Oneguin és un burgés ociós rus amb una pàtina cultural que el fa agradable sigui on sigui i que es pot permetre saltar d'un entorn a l'altre i jugar amb els sentiments de la gent...
Per cert, quanta erudició en la novel·la, remarcada per les notes; tant les de l'original com les del traductor (quina feinada!).
A. Puixkin (2019). Eugeni Oneguin (trad. Arnau Barios). Barcelona: Club Editor.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada