dilluns, 3 de maig de 2021

Els anells de Saturn

"Curiosament, el nombre de pescadors es manté sempre més o menys igual. Per cada un que aixeca el campament se n'hi presenta un altre, de manera que la societat de de pescadors, ensopida de dia i vigilant de nit, no anvia ambel pas dels anys, si més no en aparença, i sota aquesta forma es remunta fins més enllà del que la memòria és capaç de retenir. Pel que es veu, no es dona gaire sovint que un pescador entri en contacte amb el seu veí, ja que, malgrat que tots tenen l'esguard fix en l'est [...], cadascun d'ells s'està tot sol a la platja i només es refia de si mateix [...]." (pàg. 60)
Una visió de la societat, de les relacions humanes.

Vegeu a la pàgina 81 (i voltants) com arriba als temes. Parla de Bioy, d'Uqbar i no sabem com hi arriba i com en surt.

Va en avió, veu un tractor i diu "Però enlloc no es veia ningú. Tant se val si se sobrevola Terranova com la miríada de llums que guspiregen entre Boston I filadèlfia el tombant de la nit, els deserts nacrats d'Aràbia, la regió del Ruhr o la zona e Frankfurt, sempre fa la impressió que no hi ha persones, només el que elles han creat els llocs on corren a amagar-se." (pàg. 102)

A la pàgina 135 explica la raó per la qual els belgues són com són. Una mica el motiu dels acudits de belgues que fan els francesos. Diu "fa l'efecte que les persobes que transiten pels carrers guarden dins seu l'obscur secret congolès.". És molt cru, però ho lliga de manera que et passa.

El tema dura fins a la pàgina 140 i passa de Bèlgica al Congo, parla de Napoleó i dels esclaus. Dels esclaus, salta als esclaus blancs, cosa que li permet parlar d'Irlanda.

"Els pares s'intercanviaven els fills perquè no suportaven assistir a l'agonia de les seves criatures." (pàg. 164)

"No pensava en res, i a cada pas que feia la buidor de dintre meu i del meu voltant es tornava més gran, i el silenci, més pregon." (pàg. 257)


Sebald passeja per Norfolk, en un paisatge, normalment, desert, immens. Les imatges en blanc i negre que il·lustren el llibre són tan grises i evocadores i buides i tristes i estranyes com els paisatges que travessa. Maresmes, ciutats vingudes a menys, restes de la guerra, paisatges dominats per l'home que han retornat a la salvatgia, però ja transformats, que no tornaran a ser com eren.

Sorprenent. Com passa d'un tema a l'altre. Com a l'Ulisses, imatges i situacions que li recorden altres imatges i situacions. Com a Danubi, paissatges evocats que descriu, històries de llocs i persones que hi vivien recordades. Com un passeig de l'Espinàs, però amb més ànsia d'erudició. Et passeja enrte la vivència personal i la història dels llocs i les persones amb una habilitat que sorprén. Fa pensar en les passejades amb l'amic erudit que troba relats en tot el que veu mesclant història, filosofia, anècdotes, ciència...

Una mica Modiano amb les coincidències que mouen la història i li permeten passar d'un episodi a l'altre. Coincidència, però narrada, registrada.

Pel to i tot plegat, m'ha fet pensar en un llibre oriental. En un avi turc (per posar una nacionalitat) explicant històries. Que les enllaça de manera que no saps mai què és real, què és evocat i què és somni. 

W. G. Sebald (2020). Els anells de Saturn (trad. Anna Soler Horta). Barcelona: Flâneur.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada