Elisa Kiseljak

Només posaré una frase literal del llibre que servirà perquè us adoneu l'autora no pretén de cap manera sorprendre o captar l'atenció del lector amb girs del guió que ens deixin lligats a la cadira. No es triga gaire a saber què ens vol explicar, l'autora ens ho avanaça, i ho fa d'una manera descarnada, sense cap mena de pudor, tot i que pugui semblar que el  fet de no explicar "el fet" demostri el contrari. No! Penso que no ens ha volgut explica cap fet concret, ens n'ha volgut explicar. i molt bé (tot sia dit) les conseqüències, què se sent, quins mecanismes despelega la ment per sobreviure, quins perills corre tot aquest muntatge que, tot i semblar capaç de resistir-ho tot, té unes febleses molt clares que la vida sap explotar.

"Ella es posa bé un dels llaços de l'espatlla dreta mentre escolta el pare, que parla amb l'amic d'alguna cosa que l'Elisa  Kiseljak no recordarà mai. D'aquí a uns minuts serà violada, perdrà la memòria i la conversa entre l'amic i el pare deixarà de tenir importància." (pàg. 17-18)

A partir d'aquesta frase la seqüència temporal deixa de tenir sentit i les convencions també. La sintaxi es posa al servei dels laberints del pensament i el llibre pren, a estones (perquè no ho podríem resistir) un ritme frenètic que no et deixa aixecar els ulls de les pàgines i t'atrapa en el garbuix del cervell de l'Elisa Kiseljak fins a deixar-te anar al final molt i molt tocat.

Evidentment que passen coses, poques, i que s'expliquen "amb ordre i concert", però sembla que el que s'explica, si és alguna cosa de fora del cervell, de la consciència de la protagonista, hi és per deixar-nos descansar una mica.


Lolita Bosch (2005). Elisa Kiseljak. Barcelona: La Campana.