Nits de pesta

 

Una fantasia, aquesta novel·la. La història de la independència d'una illa que no exiteix amb uns protagonistes que no existeixen i tot profusament documentat amb llibres d'història, testimonis i cartes. Un narrador, que no és l'autor de la novel·la, que parla elogiosament d'Orham Pamuk. Cap al final l'"autora" se'ns presenta. Una cosa dinsde l'altra amb salts d'escala constants: Europa, l'imperi otomà, l'illa, cada un dels protagonistes i les seves relacions i els seus sentiments. Detalls ínfims al costat de narracions de grans fets. Tot molt versemblant i molt fals.

Política internacional del tombant del segle XX, desaparició de l'imperi otomà que no va saber llegir els signes dels temps i va quedar ancorat en un passat esplendorós (una mica com l'escut d'Espanya de Carles III; el que hi ha a la biblioteca de Catalunya).

No he pogut desfer-me de la tentació de llegir molts passatges en clau de l'actualitat catalana i trobo que m'ha anat bé per seguir la lectura.

Un geni, el Pamuk!

"Aquesta era una informació que el petit Kâmil ja sabia perquè des de petit havia sentit les campanes de les esglésies, però que no sabia que sabia --i potser per això en aquell moment va experimentar un neguit que podríem considerar 'metafísic'--." (pàg. 172)

Una teoria del coneixement, Coses que tenim a dins i, en un moment, es recuperen. Una imatge, una paraula... No sabem per què, de cop i volta s'activa un coneixemnt que teníem adormit al fons del cervell.

"Alguns historiadors de Minguer, analitzant la rapidesa en què es van produir els esdeveniments, subscriuen la idea que si el vell carreter no s'hagués desplomat i hagués patit tals convulsions potser la història de Minguer hauria avançat d'una altra manera." (pàg. 423)

Aquesta visió de la història tant d'antes... "Si els turcs no haguessin perdut a Lepant...". Una visió molt arrelada entre els amateurs del segle passat.

"Sense la determinació, la inspiració i el valor del comandant Kâmil, avui dia la nació mingueresa encara seia esclava d'altres nacions --solia dir el ministre d'Intel·ligència-- I, qui sap, pot ser la nació mingueresa primer oblidaria la seva llengua i després perdria la seva identitat, desapareixeria del mapa... 

[...] En aquestes escoles es reescriuria la història de l'illa; i per simplificar-la, es recorreria a tota mena de llegendes, des d'Homer fins a l'amor del comandant Kâmil i la Zeynep, recopilades en un llibre anomenat Anahatf ('La lletra mare'), que s'utilitzaria per a ensenyar als nens la seva llengua. (pàg. 743)

Perdre la llengua, perdre la identitat. Deixar-se diluir en una entitat més gran. Maneres de destruir una nació. I la segona part de la citació: si la història no és clara o no és prou heròica, sempre hi ha llegendes per complementar-la...

"Però els vaig explicar honestament que la majoria dels diaris i les novel·les es publicaven en grec o turc. Era probable que persones com la senyora inspectora de cabells tenyits de groc es volguessin convèncer que l'educació en minguerès era més pròspera que la realitat que veien a les aules, i que els informes que redactava per a la gent de més amunt fossin exagerats." (pàg. 820)

Mols fragments del llibre m'han fet pensar en l'avui de Catalunya, però aquest és especialment feridor: "la immersió lingüística va com  un tro" i després la realitat és la que és. Però també passa el mateix a Espanya, pensem en "la transició exemplar" i el paper del rei... En fi...

Orhan Pamuk (2022). Nits de pesta (trad. Xavier Gaillard). Barcelona: Animallibres.

Cop de llum

Una final nacional de boxa per a noies joves (menors de divuit anys). Vuit aspirants i l'índex de l'obra és el quadre d'enfrontaments. Això és tot. Però cada combatent és com és i l'acabem coneixent tant pel que fa al combat, com per les anècdotes que ens explica l'autora. Tot es narra al ritme d'un combat de boxa amb accelerades i estones al ralentí. Les mirades, els pensaments, la manera d'intentar conèixer i imposar-se a la rival.

El que més m'ha sorprés són les descripcions del futur de cada noia. No m'ho esperava i està tan ben travat en el relat que no se m'ha fet estrany.

 "El desig de complaure és el desig de no ser singular." (pàg. 88)

I aquesta frase apareix enmig d'una pàgina, amb una fileta d'asteriscs a sobre i a sota, com un apartat més. Si la trobéssim entre els Pensaments de Newton, ens semblaria brutal i tothom en parlaria...

"Aquesta capacitat de la Kate Heffer de reescriure la realitat dels seus desitjos li permetrà convertir cada relat en una profecia autocomplerta." (pàg. 94)

"A Douglas, Michigan, hi ha una plaça amb l'estàtua d'un gos que va salvar algú durant la guerra. L'Iggy Lan vol ser una heroïna de guerra. Faria el que fos per ser una heroïna de guerrai que també li fessin una estàtua en un parc. L'Iggy mataria i moriria o convertiria el seu cos en el cos d'un gos nomñes perquè li fessin una estàtua a la plaça d'un poble i la gent hi passés davant i la toqués i la mirés, i s'atures a parlar-ne amb afecte i alegria." (pàg. 99)

Les dues darreres citacions mostren la manera com ens descriu els personatges. Interromp la narració del combat per col·locar coses així, que sembla que no tinguin res a veure amb el que ens està explicant, però que ens acaben de pintar cada combatent. El ritme...

Abans de explicar-nos el darrer combat de quarts (pàg. 128-131), ens explica com es juga a picar de mans, quina és la filosofia del joc i coses que sembla que siguin del tot alienes ala narració, però com que ja li coneixem una mica la manera de fer, nom´ñes cal esperar a veure com ho lliga tot.

Rita Bullwinkel (2024). Cop de llum (trad. Ferran Ràfols). Barcelona: Segona perifèria.

Una pena en observación

Una pena en observación és el relat sobre el que va fer la pel·lícula Shadowlands (1993, Richard Attenborough). No he vist la pel·lícula, però com que a la contra del llibre ho destaca, jo també.

 

"Nadie me había dicho nunca que la pena se viviese como miedo. Yo no es que esté asustado, pero la sensación es la misma que cuando o estoy." (pàg. 9)

Això és l'arrencada del llibre i ja en marca una mica el to: reflexions sobre l'amor, l'angoixa, la pèrdua, la fe...

 

 "Gracias a Dios, el recuerdo de ella es todavía lo suficientemente fuerte (¿lo seguirá siendo siempre tanto?) como para salir adelante [...] Y nadie me habño nunca tampoco de la desidia que inyecta la pena." (pàg. 11)

 

"Hoy he tenido que ver a un hombre al que no había visto desde hace diez años. Y durante todo este lapso de tiempo creía que me estaba acordando correctamente de él, de cómo miraba y hablaba, del tipo de cosas que solía hacer.  Al sobrevenir mi encuentro con su persona real, ésta, en diez minutos, hizo añicos aquella imagen. 

 

"Nunca sabe uno hasta qué punto cree en algo, mientras su verdad o falsedad no se convierten en un asunto de vida o muerte." (pàg. 36) 

"Los jugadores de bridge me dicen qu e tiene qu ehaber algún dinero circulando en juego porque si no 'la gente no se lo toma en serio'." (pàg. 56)

Aquestes dues citacions parlen de la fe. No ho sembla perquè raona les coses des de molts punts de vista i exposa exemples molt quotidians del que vol explicar, alhora que ens presenta les reflexions més fondes sobre el tema espinós que ocupa el llibre: la fe, l'amor de Déu, la bondat divina i la desgràcia humana... Els temes que tots donem per fets fins al moment, com diu la citació, que la realitat els posa a prova.

 

"El pensamiento nunca es estático, el dolor físico lo es muchas veces." (pàg. 60)

Més camins per mirar d'entendre el dolor. Dolor de l'ànima que, comparat amb el dolor físic (que és la nostra referència per a poder-lo qualificar)... Es pot comparar?

Això ja ho va canta l'Aute... 

 

"Es muy posible que nuetros gritos reiterados ensordezcan la voz que esperamos oir." (pàg. 67)

I voltes i voltes al fet de no trobar consol en Déu quan el necessita

 

"¿No encontraba el águila un hígado fresco en Prometeo para despedazarlo cada vez que cenaba?" (pàg. 80)

 

"¿Te diste cuenta en algún momento, amor mío, de lo mucho que te llevaste contigo al morir?" (pàg. 85) 

 

"Con un equipo de cinco sentidos, un ainteligencia incurablemente abstracta, una memoria que selecciona al azar, un a serie de prejuicios y asunciones tan numerosos que nunca logro examinar más que una pequeña parte si es que llego a ser consciente de ella; ¿qué porcentaje de realidad total puede llegar a ser penetrado?" (pàg. 89)

 

"Necesito a Jesucristo y no a nada que se le parezca. Quiero a H. y no a nada que se asemeje a ella. Una fotografía realmente buena acabaría convirtiéndose en una trampa, un horror, un obstáculo." (pàg. 90)

 

Ara fa uns dies, em queixava que no hi ha massa llibres que expliquin el dolor de la viudetat des del punt de vista masculí; aquest en seria un, però va més enllà del dolor. Podríem dir que en ser tan anglès, no mostra obertament es sentiments, tot i que, Déu-n'hi-do... 

 

La fe, la confiança en Déu que permet que passin coses dolentes, que sembla que no ens faci cas en molts moments, la volatilitat de la memòria, la impossibilitat d'avaluar correctament el dolor espiritual... Són molts temes que sorgeixen arrel de la mort de la dona que, durant només quatre anys, el va treure de la vida confortable que vivia i el va enfrontar a la duresa de les relacions humanes, amoroses. Lewis vivia a Oxford per als seus estudis, conèixer H. (Helen Joy Davison Gresham) quan ja era gran va ser un trasbals i perdre-la just quan es feia a la nova manera de viure...

Aquest text és un recull de reflexions, volgudament breu (Lewis les va escriure en quatre quaderns que va trobar a casa seva) perquè va voler aturar les reflexions conscientment, per fer més passable el tràngol.

C. S. Lewis (1994). Una pena en observación (Versió de Carmen Martín Gaite). Barcelona: Anagrama.

Els androides somien xais elèctrics?

He tornat a llegir això perquè volia fer unes consultes per a un text que estic preparant. L'he llegit en castellà a l'ebiblio (sí, tenen molts més títols en castellà que en català; sorprenent. Aquesta és la portada de l'ebook de l'ebiblio. De Planeta...).

He constatat, no ho recordava de la lectura anterior, que els guionistes de Blade Runner van refer la novel·la de dalt a baix.

De la sordidesa de Dick (molt ben recollida en la decoració de la pel·lícula), s'ha passat a uns apunts heroics que destaquen personatges per sobre de les seves possibilitats. Per exemple, la conversa entre el president de la Tyrrell Co (els fabricants del replicants) i Roy Batti (el replicant de "llàgrimes sota la pluja") que ens presenta una relació paterno-filial molt malaltisa: "La luz que brilla con el doble de intensidad dura la mitad de tiempo. Y tú has brillado con mucha intensidad, Roy" quan a la novel·la Tyrrell només pretén capturar un dels Nexus 6 per preparar-ne la versió millorada, els Nexus 7.

Rick Deckard, a la novel·la viu una relació cansada i a la ratlla del trencament amb una dona que veu els replicants d'una manera més "humana" que ell i a la pel·lícula es un solter amargat per la feina (de fet, l'ha deixada i s'hi reincorpora) que beu per oblidar i s'embolica amb la Rachael (una replicant també molt diferent a la pel·lícula respecte de la novel·la) cosa que no només està prohibida, sinó que, a més, té conseqüències en Blade Runner 2049: és a la base de l'argument! 

Bé, no seguiré.

En el fons, he rellegit la novel·la perquè buscava si el Rutger Hauer s'hi havia inspirat per improvisar el monòleg que fa just abans de morir. M'estranyava que s'ho haguès inventat; i s'ho devia inventar, cosa que té un mèrit impressionant, perquè no hi apareix i el guió que teòricament havia de llegir no tñe l'alçada del que finalemnt va dir. Un tancament fenomenal en la línia de l''èpica que Ridley Scott va introduir a la pel·lícula:

"He vist coses que vosaltres els humans no us creurieu mai de la vida... He vist com atacaven naus incendiades més enllà d'Orió... He vist raigs C que brillen en la foscor de la Porta de Tannhäuser... Tots aquests... moments segur que es perdran... en el temps... com... llàgrimes... en la pluja... És hora... de morir."

La decisió de Brandes

He tornat a llegir "el Brandes" i encara l'he gaudit més que la primera vegada. M'he pogut entretenir en el llenguatge. Quin gust!

Decidir, el valor de l'art, l'opsició al tirà, l'art i la vida, la vida i les relacions condicionades per l'art, les circumstàncies, la por, el perdó i la rancúnia, l'amor... Molta teca en tan poc llibre!

"Cantelluda com un ídol esculpit a cops de destral." (pàg. 12)

Així descriu la mirada de l'oficial alemany que provoca la novel·la; el que pronuncia el "tu tries" inicial.

"Potser no era l'opció més valenta ni compromesa, sobretot quan sentia parlar dels actes de sabotatge de la Resistència, però sempre havia cregut que el meu únic territori, amb la lleialtat que això comporta, era la pintura." (pàg. 13)

Quina opsició al tirà pot oferir un puntor? Brandes, no cedir al xantatge sense sortir del mon de la pintura.

"Després de perdre l'Alma, m'he adonat que potser la mort de la mare també va deixar-lo sense aire resporable." (pàg. 19)

De vegades entens els pares quan arribes a certa edat o quan passes per circumstàncies semblants. La seva relaciño amb l'Alma i el que ens explica d'ella... Poques pincellades per definir una poersonalitat interesantíssima.

No vaig presentar-me voluntari. Si ho haguñes fet, probablement hauria pogut escollir arma, però tant m'era. Preferia deixar-ho tot en mans de l'atzar per evitar la possibilitat d'equivocar-me i no tenir cap motiu per recriminar-me res."

Es pot definir la manera de ser d'un personatge amb una parrafada filosòfica o fent que faci coses i que el lector ho dedueixi...

"Suposo que els quadres i els llibres van oferir-li el que no va poder trobar a la vida." (pàg. 42)

Comentant l'erudició del pare, el gust pels detalls i les ganes de compartir.

El paràgraf central de la pàgina 101 sobre el perdó i la rancúnia...

Lucas Cranach el Vell (c. 1525). La Mare de Déu
 i el Nen. Washington: National Gallery of Art.

He buscat el quadre que centra la novel·la i, no l'havia vista sencera mai, no entenc la primera descripció que se'n fa a l'obra: "El Cranach. Me'l sé de memòria. Tanco els ulls i el veig. Sense ombres. Amb la nitidesa dels somnis: les tres figures, el paisatge escarrpat, els núvols amenaçadors." (pàg. 11). Que pot ser que "l'avi Lluc" fes diverses versions de l'obra, però només n'he trobada aquesta a la xarxa (i sembla que és ben bé la que correspon al retall de la coberta). Misteris...

Eduard Màrquez (2006). La decisió de Brandes. Barcelona: Empúries.

La vida amarga

"El senyor Comes parlava clar, dibuixant les frases. Tenia un aspecte d'home malmenjat i pobre, però anava molt ben afaitat. Sota d'un coll d'una netedat incerta protava una corbata barata i rutilant. Era el tipus d'home de poble, viu i trempat, petit i nerviós, de recursos inacabables." (pàg. 12)

"No hi ha res més relatiu que la riquesa, en aquest país. Pe a un pobre, per a un pobre autèntic, tothom que no es troba en la seva situació és un home ric. Per a un ric ric, positivament ric, no hi ha ningú que ho sigui. Aquestes persones consideren la riquesa dels altres amb molta parsimònia i amb un aire de llepafils." (pàg. 20)

"Amb una senyora grassa, incerta i displicent, s'hauria hagut, probablement, de vendre un mas. Havent-li sortit flaca, nerviosa i activa, no s'hagué de preocupar, perquè la seva senyora ho feu anar tot a la rega." (pàg. 20)

"Les persones normals, com el senyor Peret, no fan mai nosa i per això són considerades imprescindibles." (pàg. 21)

"L’any 1919 hi hagué molta grip maligna. Un dels efectes quie produí la passa fou l'elevació de preus que tingueren els pollastres i les gallines. Hom donava als convalescents —a Barcelona sobretot— tasses de brou de gallina, i l'aviram fou literalmet arrabassada de les mans dels pagesos." (pàg. 26)

"L'actuari era un senyor alt, groc i sec, que vestia de negre i que, malgrat haver-se retirat de l'Audiència feia ben bé cinc anys, feia encara —sens dubte sense voler— una reclacitrant oloreta de paper segellat i de punta de cigar." (pàg. 31)

"Tots dos admiraven l'amic Veciana i sentien davant d'ell el terror antic i sagrat que senten els paràsits davant de la gent que treballa." (pàg. 31)

"Sobre la seva pell morta i blanca, les taules de joc havien posat un reflex verdós." (pàg. 34)

"Aquell home tenia, però, en el volum del seu cos, un detall que li donava caràcter:: tenia les mans toves i grassonetes, picades de clotets, que movia qmb un aire de vaguetat. Un excés de dolçor en les mans em deixa sempre una mica despacientat. Hi veig un símptoma de submissió excessiva, la possiblitat d'un ressentiment amagat." (pàg. 35)

"Sembla que en la seva joventut la senyora Paradís fou una dona de gran vistositat, una senyora considerable dintre del gènere méas aviat llampant. Quan vaig caure a la casa, començava a desfer-se com el formatge de Brie quan no fa fred. (pàg. 46)

"Vint-i-cinc d'abril. Set de la tarda. Camino Rambla Catalunya avall. Els til·lers verdegen sobre les soques negres. Plovisqueja. Tot regalima i flota en una gasa blavenca que la llum toca d'una vagarosa resplendor de color de rosa. L'aire fa una olor forta d'ametlles tendres. De la terra puja un baf de cosa corrompuda, una olor de descomposició obsessionant. És la Primavera: les clavegueres." (pàg. 51)

"Riera feia de nas darrere d'una taula de tresillo." (pàg. 75)

*****Trobar les notes que falten!

Josep Pla (2014). La vida amarga. Barcelona: labutxaca. [versió digital de l'ebiblio]

Errata

"Les desavinences aviat s'esvairien. L'època dels progroms havia passat. Als cercles diplomàtics i ministerials, es veia el meu pare com una Cassandra insistent, propensa als prou coneguts atacs d'histèria jueva. El pare va viure aquells desagradables anys trenta com un home atrapat en una teranyina, abatut i amb el cor encongit. Sentia també una angoixa íntima i constant." (pàg. 22)

Parla de l'ascens de Hitler i ens explica una actitud com la de Roth enfrontada a la "dels Zweig" i fins ara ens ha descrit el mateix ambient cosmopolita intel·lectual europeu poblat per jueus que llegim a les obres tant de Zweig com de Roth. Un mon que va acabar prou abans de la II Guerra Mundial.

George Steiner (2018). Errata. Una vida a examen (trad. Albert Mestres). Barcelona: Arcàdia.