La decisió de Brandes

He tornat a llegir "el Brandes" i encara l'he gaudit més que la primera vegada. M'he pogut entretenir en el llenguatge. Quin gust!

Decidir, el valor de l'art, l'opsició al tirà, l'art i la vida, la vida i les relacions condicionades per l'art, les circumstàncies, la por, el perdó i la rancúnia, l'amor... Molta teca en tan poc llibre!

"Cantelluda com un ídol esculpit a cops de destral." (pàg. 12)

Així descriu la mirada de l'oficial alemany que provoca la novel·la; el que pronuncia el "tu tries" inicial.

"Potser no era l'opció més valenta ni compromesa, sobretot quan sentia parlar dels actes de sabotatge de la Resistència, però sempre havia cregut que el meu únic territori, amb la lleialtat que això comporta, era la pintura." (pàg. 13)

Quina opsició al tirà pot oferir un puntor? Brandes, no cedir al xantatge sense sortir del mon de la pintura.

"Després de perdre l'Alma, m'he adonat que potser la mort de la mare també va deixar-lo sense aire resporable." (pàg. 19)

De vegades entens els pares quan arribes a certa edat o quan passes per circumstàncies semblants. La seva relaciño amb l'Alma i el que ens explica d'ella... Poques pincellades per definir una poersonalitat interesantíssima.

No vaig presentar-me voluntari. Si ho haguñes fet, probablement hauria pogut escollir arma, però tant m'era. Preferia deixar-ho tot en mans de l'atzar per evitar la possibilitat d'equivocar-me i no tenir cap motiu per recriminar-me res."

Es pot definir la manera de ser d'un personatge amb una parrafada filosòfica o fent que faci coses i que el lector ho dedueixi...

"Suposo que els quadres i els llibres van oferir-li el que no va poder trobar a la vida." (pàg. 42)

Comentant l'erudició del pare, el gust pels detalls i les ganes de compartir.

El paràgraf central de la pàgina 101 sobre el perdó i la rancúnia...

Lucas Cranach el Vell (c. 1525). La Mare de Déu
 i el Nen. Washington: National Gallery of Art.

He buscat el quadre que centra la novel·la i, no l'havia vista sencera mai, no entenc la primera descripció que se'n fa a l'obra: "El Cranach. Me'l sé de memòria. Tanco els ulls i el veig. Sense ombres. Amb la nitidesa dels somnis: les tres figures, el paisatge escarrpat, els núvols amenaçadors." (pàg. 11). Que pot ser que "l'avi Lluc" fes diverses versions de l'obra, però només n'he trobada aquesta a la xarxa (i sembla que és ben bé la que correspon al retall de la coberta). Misteris...

Eduard Màrquez (2006). La decisió de Brandes. Barcelona: Empúries.

La vida amarga

"El senyor Comes parlava clar, dibuixant les frases. Tenia un aspecte d'home malmenjat i pobre, però anava molt ben afaitat. Sota d'un coll d'una netedat incerta protava una corbata barata i rutilant. Era el tipus d'home de poble, viu i trempat, petit i nerviós, de recursos inacabables." (pàg. 12)

"No hi ha res més relatiu que la riquesa, en aquest país. Pe a un pobre, per a un pobre autèntic, tothom que no es troba en la seva situació és un home ric. Per a un ric ric, positivament ric, no hi ha ningú que ho sigui. Aquestes persones consideren la riquesa dels altres amb molta parsimònia i amb un aire de llepafils." (pàg. 20)

"Amb una senyora grassa, incerta i displicent, s'hauria hagut, probablement, de vendre un mas. Havent-li sortit flaca, nerviosa i activa, no s'hagué de preocupar, perquè la seva senyora ho feu anar tot a la rega." (pàg. 20)

"Les persones normals, com el senyor Peret, no fan mai nosa i per això són considerades imprescindibles." (pàg. 21)

"L’any 1919 hi hagué molta grip maligna. Un dels efectes quie produí la passa fou l'elevació de preus que tingueren els pollastres i les gallines. Hom donava als convalescents —a Barcelona sobretot— tasses de brou de gallina, i l'aviram fou literalmet arrabassada de les mans dels pagesos." (pàg. 26)

"L'actuari era un senyor alt, groc i sec, que vestia de negre i que, malgrat haver-se retirat de l'Audiència feia ben bé cinc anys, feia encara —sens dubte sense voler— una reclacitrant oloreta de paper segellat i de punta de cigar." (pàg. 31)

"Tots dos admiraven l'amic Veciana i sentien davant d'ell el terror antic i sagrat que senten els paràsits davant de la gent que treballa." (pàg. 31)

"Sobre la seva pell morta i blanca, les taules de joc havien posat un reflex verdós." (pàg. 34)

"Aquell home tenia, però, en el volum del seu cos, un detall que li donava caràcter:: tenia les mans toves i grassonetes, picades de clotets, que movia qmb un aire de vaguetat. Un excés de dolçor en les mans em deixa sempre una mica despacientat. Hi veig un símptoma de submissió excessiva, la possiblitat d'un ressentiment amagat." (pàg. 35)

"Sembla que en la seva joventut la senyora Paradís fou una dona de gran vistositat, una senyora considerable dintre del gènere méas aviat llampant. Quan vaig caure a la casa, començava a desfer-se com el formatge de Brie quan no fa fred. (pàg. 46)

"Vint-i-cinc d'abril. Set de la tarda. Camino Rambla Catalunya avall. Els til·lers verdegen sobre les soques negres. Plovisqueja. Tot regalima i flota en una gasa blavenca que la llum toca d'una vagarosa resplendor de color de rosa. L'aire fa una olor forta d'ametlles tendres. De la terra puja un baf de cosa corrompuda, una olor de descomposició obsessionant. És la Primavera: les clavegueres." (pàg. 51)

"Riera feia de nas darrere d'una taula de tresillo." (pàg. 75)

*****Trobar les notes que falten!

Josep Pla (2014). La vida amarga. Barcelona: labutxaca. [versió digital de l'ebiblio]

Errata

"Les desavinences aviat s'esvairien. L'època dels progroms havia passat. Als cercles diplomàtics i ministerials, es veia el meu pare com una Cassandra insistent, propensa als prou coneguts atacs d'histèria jueva. El pare va viure aquells desagradables anys trenta com un home atrapat en una teranyina, abatut i amb el cor encongit. Sentia també una angoixa íntima i constant." (pàg. 22)

Parla de l'ascens de Hitler i ens explica una actitud com la de Roth enfrontada a la "dels Zweig" i fins ara ens ha descrit el mateix ambient cosmopolita intel·lectual europeu poblat per jueus que llegim a les obres tant de Zweig com de Roth. Un mon que va acabar prou abans de la II Guerra Mundial.

George Steiner (2018). Errata. Una vida a examen (trad. Albert Mestres). Barcelona: Arcàdia.

Tom Lake

Tres filles tornen a la granja de la família al nord de Michigan per l'època de la collita de cireres. Mentre recullen cireres, demanen a la mare que els expliqui la història d'amor que va tenir de jove amb en Peter Duke, actualment una gran estrella del cinema, amb qui va compartir escenari de jove al teatre de Tom Lake.

Molt teatral tot plegat, molt "txèkhov". Molt curiós el paper del pare en tot plegat.

Amor de joventut (recordat molt de temps després; per tant, intensament viscut), amor de maduresa, la vida de les filles que es desgrana al mateix temps que la mare explica. Implicacions inesperades... Alguna decisió de la mare sobre què explicar del relat ens porta a pensar en la fiabilitat de la memòria (però aixo són dèries meves).

La felicitat en una arcàdia rural (ha quedat una mica pretensiós, però ja ve a ser aixó).

Ann Patchett (2023). Tom Lake (trad. Míriam Cano). Barcelona: Proa.

Perla

Quan comences a llegir Perla, pots tenir la impressió que trobaràs un altre llibre autobiogràfic (o pretesament autobiogràfic, autoficció?) que relatarà la infància i adolencència fotuda d'una nena que creix amb molts problemes. Si no caus en aquest parany, trobaràs un manual sobre el dol. Brutal. Tot gira al voltant de morts (o desaparicions no queda clar) sobtades i de la manera d'afrontar-les. I de la impossibilitat de superar-les.

Sona cru i una mica desesperançat, però la novel·la ens ho presenta així, i magistralment.

El text demana calma.

En algun lloc he llegit que la novel·la és una relectura del text medieval Pearl. No he trobat el text enlloc, però pels comentaris que n'he llegit, ja té sentit (la protagonista i sa mare en recitaven fragments de cor).

El més il·lustratiu que he trobat sobre el poema medieva és aquest programa de ràdio: Històries trobades de Catalunya Música.

Siân Hughes (2024). Perla (trad. Ana Crespo). Barcelona: Sajalín Editores

Récits de certains faits

Doncs el títol no enganya. Fragments, com notes que l'autora pren de coses que li passen o li expliquen: la típica llibreta de notes per anar recollint elements que seran llavor de textos seriosos.

Els finals dels textos, molts cops, mostren poca empatia amb els protagonistes, com si l'autora els mirés des del cim del seu Olimp partticular al qual els protagonistes no podran accedir mai. He llegit alguna ressenya que ho critica molt, però no m'ha semblat tan molest. Molts dels textos són coses judicila s de temes escabrosos i trobo que aquesta distància els fa més passables.

Alguns casos presentats són especialment crus.

No he acabat d'emtendre la selecció. No sé què ha dut a presentar junts alguns relats i tampoc entenc el sentit d'algunes anècdotes personals. Amb tot, fa de bon llegir i, si t'hi esforces, veus el potencial representatiu de les narracions.

Yasmina Reza (2024). Récits de certains faits. París: Flammarion 

Tots els contes. Volum 1

La Laura Borràs presentava un dia Víctor Català com "la nostra Tarantino" i, tot i que pot semblar una boutade, és una definició prou encertada.

 

Aquest primer volum recull els contes de dues publicacions: Jubileu i Vida mólta. Els contes que va escriure entre 1948 i 1949. És interessant mirar el dia en què va acabar cada conte (dada que consta ala darrera pàgina de cadascun) per comprovar el ritme d'escriptura de l'autora; en general, prou intens.

 

 "Quan el serf demostrà que podia tant com el senyor, es convertí davant la llei igual a un altre ciutadà. La revolució femenina contra l'esclavatge, contra la supeditació, que anys ha furgava orbament, a tall de taup, pel subsòl de la consciència universal, acabava de pujar a flor, d'arribar sobtadament a la llum, mercès al cataclisme. 

[...] Tot lo que creixin, amb la gimnàstica del vol, les ales incipients i impacients de la dona, minvaran les de l'home, fins a tornar-se veritablement pariones les unes de les altres. Però, entretant... (pàg. 20)

"De peces pel drapaire en tinc més que un foc no cremaria." (pàg. 31)

Hi ha un munt d'expressions gràfiques com aquesta al llibre; quin gust! Potser és una cosa de l'Empordà, aquesta manera de fer. Mireu l'exemple següent (encara dura un altre paràgraf):

"Subjecte interessant, el doctor Carandell! Alt com un perxó, desguiguellat d'andamis, amb el front solcat per tres profundes arrugues travesseres i ambaquell fit de color de xocolata amb llet, agressivament plantat enmig de la templa dreta, si no era, precisament, bufó com un angelet de retaula, exhalava de si tals efluvis de simpatia que li captaven un amic en cada persona que liq ueia al davant. Tenia la pell del rostre d'un trencat monocrom, que semblava relacionat amb quelcom del fetge, però que ho desmentien les orelles, naturalment vermelles, tant a l'estiu com a l'hivern, mateix que se les hagues refregades o que hi sentís molt fred." (pàg. 49-50)

"Lo que hi ha, és que la mandra ha de vertebrar-se d'una manera o altra perquè es pugui aguantar bé i vostè no és organitzador;" (pàg. 31)

Lo que hi ha... per què no? i aquesta reflexió sobre la mandra...

Una altra definició; no em puc resistir. Només un trosset:

"Era alta, presenta, dreta, ben encoixinada de carns i amb un roste ple i sanitós, que, sense ésser bell, tenia l'atractiu de la jovenesa i la salut, amb un no sé què llaminerament temptador de préssec, envellutat i acolorit , a punt per ésser abastat i mossegat." (pàg. 72)

"Mes, la Cristineta tenia persistències suaument perforants de gota d'aigua, i en Salvador se l'estimava tant, que en tot plet que tinguessin, ella, al capdavall, sempre duia les de guanyar." (pàg. 91)

"--Les dones, senyor Anton, són una mena de bestiar que s'ha de menar molt acotat, si es vol que llauri dret.

--Les dones, Pelegrí, són com vòs i com jo, si fa no fa, i si nosaltres volem ésser respectats cal que les respectem an elles també, sobretot les casades, que són el millor adjutori del marit." (pàg 450)

"Els drames en què es debaten les pobres criatures humanes abunden més que les pedres del carrer i no es pot donar un pas que no s'ensopegui amb un o altre." (Pàg. 476)

 

Víctor Català (2018). Tots els contes. Volum1. Barcelona: Club editor.