Xacona

Quan he llegit la contra he pensat "aquesta novel·la ja l'has llegida", però me l'han recomanada tant que he mirat de deixar de banda els prejudicis i he començat a llegir-la. I molt bé. Algun capítol menys lluit que la resta, però molt bé. Una xacona. Interessant. Una mica Quenau o Joan lluís Lluís, però molt bé. Molta imaginació.

De primeres, mirava de refer els fils, però de seguida vaig desistir perquè no sé si l'autor volia que ho féssim i he gaudit molt de la lectura.

 

M'ha agradat molt la contenció en els personatges: reaprofitar-los (reaprofitar els cognoms) és una gran troballa.

En enredar tant la troca presentant infinites variacions del mateix tema, tot cola. Totes les situacions apareixen com lògiques, esperables; que no es fan estranyes.

No mira de fer un quadre cubista presentant diferents aspectes de cada personatge perquè el lector acabi de fer-ne el retrat complet, presenta diverses situacions amb diversos personatges que, casualment, es diuen igual. És com si llegissis moltes novel·les diferents amb protagonistes diferents que tenen els mateixos noms. No se si m'explico.

"després d'una vida consagrada a l'elogi no és fàcil abraçar el menyspreu: l'odi es cou a foc lent." (pàg. 75)

Una manera d'explicar una de les possibles reaccions de la dona en trobar la carta justifica el text.

"Quin contrasentit discutir xiuxiuejant! Un a discussió implica vehemència, crits, fermesa en el to i en els arguments. Però ells, per evitar que ella els senti, es barallen en un to confessional, conventual." (pàg. 144)

Encara fa un parell de voltes més al tema, però la descripció és tan encertada...

Jordi Massó (2023). Xacona. Barcelona: Males herbes.

El arte de la guerra

"L'ortodoxia y la hetrodoxia no son algo fijo, sino que se utilizan como un ciclo." (pàg. 51)

És a dir, "a la guerra com a la guerra" o dit sense voler fer floritures, la guerra té la seva lògica. I això ho repeteix al llarg del tractat amb diferents formulacions.

"Por lo tanto, un ejército no tiene formación constante, lo mismo que el agua no tiene forma constante: se llama genio a la capacidad de obtener la victoria cambiando y adaptándose según el enemigo." (pàg. 68)

Be water, my friend. El que hem comentat abans.

"Una vez que están unificados [els soldats], el valiente ya no puede actuar solo, ni el tímido puede retirarse solo: esta es la regla general del empleo de un grupo." (pàg. 77)

"A un ejército rodeado, hay que mostrarle una salida.

Muéstrales una manera de salvar la vida para que renuncien a luchar hasta la muerte, y así podrás aprovecharte para atacarles." (pàg. 80-81)

"Si puedes recordar siempre el peligro cuando estás a salvo y el caos en tiempos de orden, permanece atento al peligro y al caos mientras no tengan todavía forma, y evítalos antes de que se presenten; sin duda, ésta es la mejor estrategia de todas." (pàg. 89)

"Si se producen murmuraciones, faltas de disciplina y los soldados hablan mucho entre sí, ello significa que se ha perdido la lealtad de la tropa." (pàg. 101)

"Puedes ganar cuando nadie puede entender en ningún momento cuáles son tus intenciones." (pàg. 127)

El que és m'ha sorprés d'aquesta lectura ésla quantitat de contingut que coneixia/utilitzava sense ser conscient que provenia d'aquí. També es destacable el poc apreci que mostra per la tropa ("en situació de perill mortal lluitaran millor i cooperaran entre ells"). En fi, i refermant el que deia, "no comencis mai una batalla que no puguis guanyar".

He de dir que aquesta no és l'edició que he llegit, però la portadaem sembla més bonica. Vaig comprar el llibre a la llibreria Lello ("la més bonica del món") i és una edició especial per a ells, com la majoria dels pocs llibres que hi tenen exposats: mida xs, tall daurat, guardes que semblen de William Morris (una mica Hacendado) i la sobrecoberta il·lustrada amb detalls daurats d'autobombo. La traducció és nefasta, però he mirat altres traduccions (per comprovar que no soc jo que la miro amb mals ulls) i no n'he trobat cap que faci llegir. Aquesta, a més, és una traducció de l'anglès...

Sun Tzu (2023). El arte de la guerra (traducció de l'anglès: Celia Castillo). Porto: Livraria Lello.

Tiberi Cèsar

"Tiberi s'h tombat sense respondre-li. Si hi h cap ocurrència digna de la daga que Júlia li ha llançat, a ell se li acudirà més tard, potser demà, si de cas, o ja mai perquè preferirà deixar-ho estar i fer com si ho pogués oblidar i simplement acumular-ho amb la borra que va quedant-li pels racons de l'ànima, a les parts buides que ja hi té." (pàg. 130-131)

"Perquè té fred.

Fred sense remei, fred de Pannònia, fred blau i immo+òbil d'aquell hivern avançat per al càstig." (pàg. 323)

Només he recollit aquests dos fragments perquè representen el que m'ha semblat aquesta novel·la. D'una banda aprofita una, penso, important tasca de documentació i, de l'altra, treballa unes imatges que són les que esperes de la prosa de Núria Cadenes. Miro d'explicar-ho.

Els personatges se'ns presenten i els coneixem a partir de les seves interaccions (converses, gestos, pensaments) més que no pas a partir de prolixes descripcions i, moltes vegades, aquestes interaccions han de ser inventades (no crec que el primer fragment que he reproduït hagi estat recollit en cap crònica), però ens les creiem.

Pel que fa a les imatges, això del "fred de Pannònia" és tan gràfic...

Els personatges amb què interactua Tiberi, els que parlen d'ell (per bé o per mal), el que recordem de quan ho vam estudiar..., tot plegat fa un mosaic que ens acaba retratant Tiberi Cèsar. 

La importància de les àligues, el paper de la serp, el far... Tot, dins de la lògica romana, ens pinta la situació i els pensaments del personatge. Res no és sobrer i és feina del lector acoblar les peces.

Haver de tornar a l'arbre genealogic de l'inici és una mica feixuc, però cal fer-ho per saber qui és qui en aquella Roma intrigant.

Sempre ho havia pensat, però després de llegir això crec que l'encerto: quan un cèsar estava a punt de morir, el seu darrer sentiment devia ser de descans, com dient "aquí us quedeu amb les vostres intrigues i ja us apanyareu per saber qui em succeeix i quant dura".

 

 

Núria Cadenes (2023). Tiberi Cèsar. Barcelona: Proa.

Dix heures et demie du soir en été

La història no m'ha entusiasmat. En faig un resum:

Una parella (Maria i Perre) viatja cap a Madrid, suposadament des de França) amb la filla petita (Judith) i una amiga de la família (Claire)  que esdevindrà amant de l'home. Han de fer parada en una fonda plena a vesar en un poble abans d'arribar a Madrid i allà Maria, que és  alcohòlica, veu l'home que busca la policia perquè s'acaba de cometre un crim passional (un paio ha mort la dona i el seu amant). L'ajuda a escapar, però l'home s'engega un tret mentre espera que Maria el vingui

a recollir, com li ha promés que faria. Arriben a Madrid.

El que és al·lucinant és com ens transmet l'ambient xafogós dels pobles interiors d'Espanya durant l'estiu. La calor, la desídia, les poques ganes de fer res, la pluja que cau de cop i s'asseca de cop. Els colors, la pols en l'aire, la manera com els sorolls s'amplifiquen... La lentitud. Només havia llegit abans una cosa que ho transmetés tan bé, una novel·la de Pere Pons, Pick-up, que explica una sortida de cap de setmana d'uns adolescents mallorquins a l'estiu.

Suposo que aquest encert m`ha fet que no llencés el llibre amb les incoherències geogràfiques i temporals. Venen de França, sembla, i van cap a Madrid, però Maria té al cap que la manera de salvar l'assassí és acompanyar-lo a la frontera i són a uns 200 km de Madrid. El poble on s'aturen no s'identifica, però hauria de ser de l'Aragó, prop de Saragossa perquè en un moment pugen un port que no baixen perquè "deu ser l'entrada de la Meseta", però en una altra aturada a cent i pocs quilómetres de Madrid, han de passar per la vall del Xúquer. Si han baixat cap a Terol ja no sé si el recorregut té cap mena de sentit.

Pel que fa al rellotge, l'albada s'avança cap a les tres de la matinada... Tot és molt estrany. A les fondes que visiten la gent dorm per terra als passadissos i hi ha dutxes a la planta baixa accessibles des del restaurant. No ho sé...

"Dans le cafè, déjà, l'ombre a gagné. Au fond, sur le bar mouillé, des bougies sont allumées et leur lumière se mélange, jaune, a cellle, bleutée, du jour mourant. L'averse cesse comme elle est venue, brutalment." (pàg. 11)

Al cafè l'ombra ha guanyat la partida. Al fons, sobre la barra mullada, encenen unes espelmes i la seva llum, grogenca, es mescla amb la del capvespre, blavosa. La tempesta acaba com havia començat, brutalment.

"Il dort. Marie se relève, prend dans la poche avant de la portière le flacon de cognac. L'alcool. à jeun, remonte dans la gorge, brûlant, familier, dans une nausée qui revéille. Le soleil. C'est le soleil ça, à l'horizon. Le froid diminue d'un seul coup. Les yeux font mal. Il y a presque une heure qu'il s'est endormi. Le soleil balaie son corps, entre dans sa bouche etrouverte, et ses vetements commencent a fumer légèrement comme un feu mal éteint. Ses cheveux aussi fument. Fumées très ténues d'un feu délaissé. Il ne sent pas la lumière encore." (pàg. 87)

Dorm (es refereix a l'assassí; Maria l'ha recollit amb el cotxe). Maria s'aixeca i agafa l'ampolla de conyac de la butxaca de la porta del davant. L'alcohol, en dejú, remonta per la gola i la crema, familiar, en una nàusea que et desperta. El sol. Allò,a l'horitzó és el sol. EL fred s'paivaga de cop. Els ulls fan mal. Fa gairebé una hora que s'ha adormit. El sol recorre el seu cos,entre a la boca entreobertai la roba comença a fumejar-li lleugerament com si fos un foc mal apagat. Els cabells també li fumegen. Tot, però, d'una manera molt tènue, com un foc abandonat. No nota encara la llum.

La sortida del sol i la tornada de la calor. L'alcohol, els efectesde l'alcohol en un cos acostumat a consumir-ne. El ritme... Tot és xafogós.

Marguerite Duras (1960). Dix heures et demie du soir en été. Paris: Gallimard.

Fill d'un malparit

"Quan la nostra organització política es va disoldre, en comptes d'enfrontar-se en la violència, els companys no paraven de justificar aquesta renúncia adduint que nosaltres no tenñiem res a expiar. Ni nazis, ni feixistes, ni encegats pel son ixent, a diferència dels companys alemanys, italians o japonesos, la Resistència havia redimit el nostre passat. Les nostres mares i els nostres pares havien eliminat Hitler i les seves hordes, Pétain i els seus gossos. Érem els fills de la victòria i en podie estar orgullosos. Cap culpabilitat col·lectiva no podia justificar la violència política." (pàg. 106)

"I llavos van arribar. Els noms fràgils, les veus enrogallades, les frases tremoloses, les esquenes encorbades o orgulloses, les mans crispades a la barra, els records, que s'amunteguen, que s'escapen, que esgarrapen la memòria o que no es presenten, les llàgrimes reprimides,els ulls secs, les enrabiades sordes, les ànimes en repòs, les cames gastades d'una vida a peu dret, els cabells blancs, els terns rics, els vestits pobres, els fantasmes." (pàg. 119)

"--A altes hores de la nit, em venia a veure un ofifial nazi. Un soldat, no pas un SS. Em treia la cadena i em deia que tornaria de bon matí per posar-me-la. Ja ho veu, senyor president, alguns s'apiadaven dels presoners." 

[...]

Al tribunal de Lió, l'aire era irrespirable. Els espavilats,els periodistes que comentaven les audiències sense parar, no badaven boca. El públic, immòbil. Les víctimes, repenjades en bastons, engavanyades per minerves, presoneres de cadires de rodes, notenien altre horitzó que el terra de la immensa sala. Molts caps abaixats, moltes mirades absents. L'advocat Vergès havia desaparegut darrere el seu pupitre.

Aquella sola veu havia esdevingut el nostre sofriment comú." (pàg. 181)

"La mirada del nazi feia malbé el que havíem de sentir. Perquè els màrtirs gosessin enraonar, calia el silenci del banc dels acusats buit." (pàg. 200)

"La neboda del General [De Gaulle] ens va explicar com es divertien les colles de nens abandonats que sobrevivien darrere dels filts espinosos.

--Jugaven al camp de concenració, senyor president.

La seva veu era dolça.

--Un feia el paper d'SS, els altres, de deportats.

M'hauria agradat molt que t'haguessis assabentat de tot això.

I que haguessis vist aquella petita gran dama caure ela esglaons del palau de justícia, fulminada pelq ue avabava de fer reviure, i morir un altre cop per tots nosaltres." (pàg. 225)

Esperava molt més d'aquest llibre. Crec que filar les dues històries espatlla la trama i no deixa que la narració s'enlairi.

No sé si són llicències o què però la "neboda del General" no va morir durant el judici (sí que hi va testificar) i el pare de Chalandon, tampoc. No entenc per què ho ha fet...

Sorj Chalandon (2023). Fill d'un malparit (trad. Josep Alemany). Barcelona: Edicions de 1984.

La pira al port

Marededéu, quina lectura!

No sé si ho he fet bé, però he deixat la introducció de la Simona Skrabec pel final i, així, he llegit els textos sense buscar res especial. En llegir la introducció, he descobert enllaços i interpretacions que se m'havien escapat (i he pogut remirar fragments amb altres ulls) i confirmar sospites. 

De la pàgina 97 a la 195 el text explica un atac feixista a una institució eslovena. La presència dels italians, dels feixistes italians, a Trieste és al fons de la majoria dels relats i, mutatis mutandis, recorda tant altres històries paral·leles d'ocupació (bandejament de la llengua i substitució per la dels ocupants, anihilació de les institucions i les tradicions eslovenes...). Els punts de vista de les narracions (un nen, el seu pare...) encara fan que tot es vegi més cruel, per la incomprensió amb què s'explica.

"--Això és segur --va tornar a dir la senyoreta Anica--: un cop s'acabi l'hivern, vindrà la primavera.

No, els nens no comprenien de quina mena de primavera els parlava la mestra." (pàg. 107)

A més, la mestra eslovena és jove i propera als alumnes, mentre que el mestre que els envia Itàlia és un senyor gran, cansat, sense cap mena de ganes de ser a Trieste. Més contrast, impossible. Més fàcil la presentació i la comparació, impossible.

Per si això no fos prou, hi ha la part de la població germanòfila que va lluitar al costat dels alemanys durant la Gran guerra que enyoren l'ordre i la manera de fer germàniques, i encara esperen un ressorgir pangermànic que els recompensarà de tots els anys de privacions que pateixen. De la pàgina 117 a la 122 se'ns retrata molt cruelment aquesta realitat en les relacions entre un oncle vell i la seva neboda (molt amiga dels nens protagonistes de les històries d'aquesta part)

El final d'"Una papallona amb les ales obertes" és brutal. La imposició de l'italià i la reacció dels nens...

"Els ulls s'havien traslladat a la Julka. Els pupitres aguantaven la respiració per poder-la mirar amb més atenció encara. Com si dels ulls poguessin sortir-ne les suaus mans infantils, en forma d'ales de colom per aixecar el cos menut i apaivagar el seu dolor. Els ulls d'ella eren com de vellut, suaus i humits. Els peus de la Julka no tocaven a terra. La cinta de color rosa que unia les dues trenes havia quedat atrapada al ganxo com una papallona amb les ales obertes." (pàg. 139)

El mestre nou crida la Julka pel seu nom en italià, Giulia, i ella, evidentment, no se n'assabenta. El càstig brutal és penjar-la de les trenes al penja-roba. La fragilitat de la llengua i dels infant davant la imposició del nou mestre reflectida en unes poques pàgines.

"En aquella hora, les cases encara dormien perquè tot just a l'alba la humitat de la nit aconseguia refrescar una mica les parets reescalfades. El Trieste adormit s'havia començat a despertar en algun lloc amagat rere aquestes cases altes. Un raig de sol encuriosit va sortir per darrere de la muntanya de Lomjer, va fer pessigolles a la cúpula rodona de l'església ortodoxa i es va deixar caure per a riba de Kanal fins al mar." (pàg. 143)

Res, una descripció d'una albada com n'hi ha tantes, però després d'haver llegir textos de Pahor sobre els camps de concentració, aquesta cosa pictòrica destaca molt moltíssim.

"Sí, l'italià va portar a casa seva la violència i les baralles." (pàg. 164)

Ras i curt. Ho explica després.

"Abans anava a l'escola per aprendre. I ara hi anava com si cada dia hagués de fer una mena de penitència." (pàg. 173

"La desobedient búria de setembre va arrugar la superfície del mar." (pàg. 173)

Parla molt de la búria en el text i fàcilment dedueixes que és el vent, però a la introducció se'ns explica que és una cosa especial i molt bèstia de Trieste per l'orografia.

 "El riu Soca, d'aquell color tan misteriós, deu haver obtingut el seu to turquesa gràcies a un pigment fet de veus sempre fresques. [...] Però, de fet, eren només unes joves que estaven aprenent les cançons de les seves àvies. Aprenien les melodies amagades als racons dels vells masos. Aprenien els ritmes dissolts en els sucs de les vinyes velles de Goriska Brda." (pàg. 182)

Aquesta transposició de sentits, la música com a vehicle de la tradició (el professor d'aquesta coral és detingut pels feixistes...

"Potser algun dia, els cops d'escombra contra els ampits o el raspall dur gratant la fusta no anirien acompanyats pe a tots nosaltres de trets ni de la por dins els nostres cervells." (pàg. 223)

"Els lladrucs queien com trossos de foscor dins de l'avenc del no-res" (pàg. 226)

"La sang havia tenyit el cel amb franges amples, els pins ressaltaven contra el cel vermell." (pàg. 258)

"M'havia començat a sentir lliure una altra vegada; i tu no sabies res del parquet de fusta clara ni de les vies ni d'un nen que anava descalç al mig d'aquella habitació  i que podia veure la seva humiliació reflectida en un mirall." (pàg. 271)

Un passeig pel camp, el paisatge i el record punyent d'escenes humiliants.

"De totes maneres, és fàcil descobrir qui camina de de debò perdut en els seus pensaments i qui aparta la mirada en aquella dècima de segon abans que sigui massa tard." (pàg. 274)

"La maldat passada, la maldat recent, la maldat present ha provocat --constato-- que moltes persones tinguin la ment impregnada de visions monstruoses. I per molt que les paraules les intentin negar, ña ment les accepta com una realitat irrevocable. L'alegria i l'entusiasme de l'home actual són conseqüència d'un desig inconscient d'escapar de la maldat. Malauradament no és pas possible aconseguir-ho tan fàcilment com el meu amic que es va poder escapar del testimoni que coneixia la història del casc i les orelles humanes." (pàg. 282)

Aquest paràgraf tanca el llibre. Fa referència a una anècdota que podria haver passat desapercebuda (tot i que és cruel i divertida a parts iguals dins de la lògia diferent de la guerra), però que l'autor sap treure'n tot el suc.

És un recull força coherent. El relat del camp de concentració recull fets d'una altra novel·la, però no tens la sensació de repetició en cap moment. L'ambient de repressió de tot el que soni a tradició o construcció nacional està molt ben retratat. El pròleg és molt interessant i ajuda molt a entendre la lectura i la selecció dels textos.

Boris Pahor (2020). La pira la port (selecció, traducció i pròleg de Simona Skrabec). Barcelona: Edicicons del Periscopi. 

Sang i saba

"Faltava poc perquè s'acabés la guerra. L'evidència de la nostra desfeta ens tranquil·litzava, Sabíem que tots ens moriríem aviat i la por ens havia abandonat. Ara sentíem un desesper enrabiat i seré." (pàg. 9)

Les primeres línies el llibre que ja ens anticipen, una mica, el to de la narració.

"I en els meus moments de consciència més clara pensava que el crim major de l'enemic era precisament d'haver-nos fet esdevenir inaptes a sentir res que no fos odi." (pàg. 11)

"Alguns de nosaltres trobàvem aquest somni [la visió del paradís que descriu l'Alcorà] sospitós. Encara que sortíssim de la infància i fóssim molt crèduls, la correspondència tan exacta entre les nostres fantasies i la realitat promesa ens semblava massa bella per ser veritat. L'horror de la nostra vida ens feia dubtar de la bondat de Déu, i fins i tot de la seva existència." (pàg. 15)

"Sabia que sempre li voldríem, fer més mal del que seríem capaços de fer-li, però que ens esforçaríem al màxim. [...]. Que cada patiment seu seria un plaer nostre. [...]. Algú va empunyar una serra, algú altre un martell o una destral. Em vaig trobar amb unes tenalles entre les mans. [...]. Encara sento a la mà com els teixits resisteixen a ser arrencats. Un dolor va i ve que em trauca el ventre. El sentiré tota la vida, sense esperança de remissió. [...]. Quan tot va ser acabat, vaig entendre l'irreparable ximpleria. Em vaig quedar palplantat, fixant el bocí de carn vermella que aguantava amb les pinces de ferro. Un pètal arrabassat. Vaig entendre que acabava d'arrencar-me un tros d'ànima." (pàg. 104-107)

Aquestes pàgines són brutals. Quin patir en veure com la violència i la revenja, enfonsen una ànima en la misèria moral més absoluta.

"Era una trepa sorruda, mocosa i despietada [uns quants soldats d'entre dotze i catorze anys], que només sabia de la vida allò que ens havia ensenyat la mort." (pàg. 120)

"És la mateixa cosa pel nostre poble: és aviat dit que no veurà la propera dècada, però un poble per durar necessita un país, un cel i una llengua." (pàg. 127)

"És prou sabut que la llengua és la terra de l'exiliat. La du amb ell i no pesa mai gaire." (pàg. 144)

"Als botxins no els sol agradar que es coneguin els noms de les seves víctimes, per això les fosses serveixen per prevenir les seves indigestions de consciència." (pàg. 188)

"La guerra s'estava acabant. Tenia disset anys, em trigava de conèixer l'amor, la mort m'apareixia tan inevitable com la nostra derrota i no sabia quin joc irònic la mà del destí em tenia reservada." (pàg. 219)

Així acaba el llibre. És el paràgraf final d'un capítol que resumeix la vida del protagonista després de la guerra. Vagant pel mon, enyorant el seu país ja desaparegut i fent viure flors i dones en una confusió volguda i molt interessant.

Sort de la distribució de capítols que intercala descripcions (molt poètiques i físiques) de flors silvestres entre els capítols "lineals" del llibre curulls de descripcions violentes i cruels d'una guerra perduda vista per uns ulls d'infant.

El joc, almenys ami m'ho ha semblat, entre la guerra descrita als Balcans, en un entorn musulmà i la ruïna de la llengua adoptada per l'autor fa la lectura molt interessant: paisatges d'aquí i costums d'allà amb la desaparició imminent i inevitable com a teló de fons (una mica Boudon?).

Joan-Claudi Fôret (2024). Sang i saba (trad. Joan-Lluís Lluís). Barcelona: Edicions de 1984.