Ànimes mortes

"I als internats, com també sap tothom, tres són les principals matèries que componen el fonament de les  virtuts humanes: la llengua francesa --imprescindible per a la felicitat d'una família--, el piano --per proporcionar estones agradables a l'espòs-- i, finalment, les tasques domèstiques pròpiament dites: teixir portamonedes de punt i altres detallets." (pàg. 42)

"En Txítxikov va anar a besar-li la mà i ella gairebé l'hi va encastar als morros, cosa que va donar-li l'ocasió de detectar que la Feodúlia Ivànova es rentava les mans amb el suc dels cogombres en conserva." (pàg. 121)

"amb el seu gran bec de corb, el malnom grallarà per compte propi i farà saber ben clar d'on és que ha vongut l'ocellet.nLa paraula que ha estat pronunciada amb encert, igual que la paraula escrita, no s'esmicola a cops de destral. I que n'arriba a ser, d'encertat, tot el que surt de les fondàries de Rússia, on no hi ha alemanys ni finesos ni altres gents, i hi trobes, genuí, l'enginy rus, que sempre té una per dir..." (pàg. 136)

"La vida solitària va a limentar amb escreix l'avarícia, que, com sabem, té una gana de llop i com més menja més insaciable esdevé; els sentiments humans, que en ell no havien estat mai gaire profunds, es van tornar mes i mes doms, i cada dia que passava s'esllavissava un tros o altre d'aquell vellard enderrocat." (pàg. 147)

"...i aquelles criatures especials en forma de dames amb xals vermells i sabates sense mitges que voletegen per les cruïlles com ratapinyades." (pàg. 161)

"Ni els passadissos ni les sales no els van sorprendre pre nets: en aquells temps encara no es preocupaven per la netedat, i el que estava brut quedava brut, i no intentaven conferir-li cap aparença atractiva. La Justícia rebia els convidats sense escarafalls, tal com anava, amb bata i negligé." (pàg. 172-173)

"La resta també, qui més qui menys, eren gent instruïda: qui no llegia Karamzín llegia la Gaseta de Moscou, fins i tot hi havia a qui no li calia llegir res de res." (pàg. 192)

"Els llaços de cintes i els ramets de flors papallonejaven d'ací d'allà pels vestits, en el desordre més pintoresc, desordre que havia costat molts esforçós a alguna ment ordenada." (pàg. 199)

La pàgina 288 és l'esclat final del brot de xafarderia i maledicència que comença en el poble quan el protagonista està uns dies absent de la vida pública a causa d'una malaltia. Al final de la pàgina, l'autor agraeix al protagonista l'esforç que fa per mirar de lligar tota la història d'una manera versemblant. Tot arrenca d'una conversa de la pàgina 228 i al llarg de seixanta pàgines es desplega un manual de la xafarderia (les fake news, que en diríem ara). 

"Només per això van poder descobrir amb aflicció que el difunt havia tingut una ànima, encara que per modèstia no l'hagués ensenyada mai." (pàg. 253)

He llegir en alguna ressenya que aquesta és la primera novel·la realista russa... No explicaré res de "les ànimes mortes": si l'autor triga un munt de pàgines a explicar-nos el què, no li aixafaré jo al guitarra. El que vull destacar, ja es veu per les citacions que he recollit, és l'humor que desprén cada retrat que Gógol fa. Si ens diguessin que alguna definicio l'havia feta Pla, ens ho creuríem.

L'absurditat del fil argumental ja apunta la manera com ens retratarà "l'ànima russa".

La lectura és molt àgil, també perquè tota l'estona mires d'endevinar on és el negoci, però sobre tot perquè la prosa no et deixa descansar: paissates, vida política i social, gent de diverses classes socials, el grup "mestre, alcalde, farmacèutic" a la russa i com es relacionen... I el pimpapum de la xafarderia! Veure'l inflar-se és un goig per al lector.

Nikolai Gógol (2024). Ànimes mortes (trad. Arnat Barios). Barcelona: Bernat Metge.

Un animal sauvage

Crec que vaig dir el mateix en llegir "La veritat del cas Harry Quebert", però en "Un animal sauvage" encara es fa més evident: per què encara no han fet una pel·lícula d'això?

Té tots els ingredients d'un èxit de taquilla: trama complicada amb un munt de girs de guió, avançaments i flash-backs que van afegint informació a la trama perquè miris d'avançar-te a les conclusions, dues històries d'amor paral·leles, diners, triomf social, una mica de sexe, un voyeur, delictes, paisatges, enveges...

No és alta literatura, però tot está molt ben travat i el ritme és trepidant. Ofereix la informació amb comptagotes i demana al lector que la vagi enllaçant. Les anades i tornades cronològiques són una mena de clickbait que t'obliga a seguir llegint per si de cas, per no oblidar la nova dada i confirmar la nova sospita.

Els paisatges: Ginebra, Sant Remo, la Toscana, el Carib. No em direu que no és una temptació per a una productora de cinema...

Joël Dicker (2024). Un animal sauvage. Ginebra: Rosie&Wolfe.

Sobre el teatro

Suposo que gent amb més bagatge teatral que jo gaudirà més de la lectura d'aquesta llarga entrevista. Jo no conec la gran majoria d'actors i directors que cita i, com que no només els cita, sinó que els utilitza per explicar conceptes, molts cops em sento com abandonat. Dit això, quina meravella; quina repassada dels grans temes de la interpretació: dicció (hi insisteix molt), moviment, "fer-se una bola" (la manera de "ficar-se en el personatge")...

La nota final de l'entrevistador explica com es va dur a terme l'entrevista: moltes sessions al llarg de 1981. Ja es veu que tot traspua calma i reforça l'autoestima (que no sé si li cal gaire) de Gassman: "Si echo un vistazo al pasado, puedo considerarme satisfecho. Tuve mucho, todo lo que merecía, tal vez un poquito más. [...] Si interrogo a mi conciencia, me siento tranquilo: en la profesión, y en especial en la teatral, no tengo nada que reprocharme" (pàg. 158).

 

Dues citacions sobre la comicitat i com s'ha de treballar:

"Bergson dice que, con frecuencia, el mecanismo de la hilaridad, de la comicidad, lo pone en marcha la imitación que un ser orgánico, un hombre o un animal, realiza de algo que no es orgánico, sino mecánico. Pongamos el típico ejemplo de la persona que se cae en plena calle ¿Qué es lo que nos impulsa instintivamente a reirnos? El hecho de que un cuerpo animado se convierta de repente en un fantoche, pierda el control orgánico del movimiento." (pàg. 31)

 

"Si la hilaridad nace de la seriedad con que se expresan los personajes, mucho cuidado con advertir al espectador de que esa seriedad debe hacerlo reír, se destruiría el efecto y se acabó. [...] Eso de superponer la propia hilaridad a la hilaridad del autor es un vicio de muchos actores, un vicio pernicioso." (pàg. 32)

 

"Me ejercité sobre todo en pulir la dicción. La lengua italiana tiene una dificultad típica, que viene dada por la riqueza de palabras llanas, en las que, precisamente porque el acento no cae en la última sílaba, ésta llega a ser muda, fónicamente despreciada." (pàg. 34)

Ja ha parlat abans de la importància de la dicció i de la dificultat de l'idioma degut a l'abundància de paraules planes. En algun moment diu, "com passa també en portuguès" i no parla del castellà o el català que deuen compartir aquesta característica...

 

"El director es el guía de la interpretación. Por lo tanto, en cierta medida, debe ser también el crítico, una persona capaz de 'leer', como se dice hoy, un texto dramático y de intuir su significado traducible en términos escénicos. [...] Pero no se puede, es más, no se debe ir más allá." (pàg. 54)

"Entiendo por técnica el arte de la relajación total, sobre todo por lo que se refiere a los órganos de la fonación, a las cuerdas vocales. Se trata de una artesanía que hoy en dia casi se ha perdido..." (pàg. 61)

"creo que traducir un texto que después debes interpretar es la mejor manera de estudiarlo." (pàg. 70)

"Pero volvamos al actor. Decía que el actor miente siempre, el actor está siempre a disposición, es alguien que quiere y acepta ser otro, mejor dicho, muchos otros." (pàg. 126)

Parlant sobre mentida i el teatre, visita Èdip i diu això (quina gran lectura del personatge!):

"Edipo es un 'chivo expiatorio'; al principio lo vemos como un rey poderoso, dominador y, lógicamente, encargado de sanar a su pueblo de la enfermedad que lo aqueja. Luego, poco a poco, descubre que él es el portador, y en cierta manera acepta serlo; luego se lleva consigo esta peste y se aleja de la colectividad que, al final, acaba sanando. Ya  ves como van juntos los elementos ritualista, religiosos y los de carácter médico, terapéutico." (pàg. 127)

Resposta a una pregunta sobre si l'actor "diu com són els personatges":

"No, porque entonces no sería artista, sino científico. El artista hace preguntas, como mucho ofrece el inicio de una respuesta, plantea hipótesis. [...] La diferencia entre pensamiento artístico y pensamiento científico radica plenamente en esto." (pàg. 142)

"En este sentido no hay artista más genuina que la niña que juega con su muñeca. En parte ella sabe que el objeto con el que juega a ser mamá no es de carne y hueso, pero en parte lo cree, o al menos finge creerlo." (pàg. 143)

Hi torna alguna vegada més a la cosa infantil i lúdica com a aspecte central de l'actor. La citació següent justifica una mica la seva manca de compromís social i polític (se n'ha queixat l'entrevistador i ho ha mig reconegut ell al llarg de l'entrevista):

"Quiero decir que la postura ética es extraña al juego, por tanto, el actor puro, el actor ideal es aquel que vive fuera de las reglas morales, con todas las consecuencias que teóricamente pueden derivarse de ello, tanto positivas como negativas." (pàg. 144)

"El teatro ofrece al espectador, al público, una especie de garantía; mientras dure el espectáculo no puede ocurrir nada. Es como si estuviéramos en un paréntesis de la vida." (pàg. 148)

Sobre el futur del teatre ("Video killed the radio star"):

"Optimista, optimista y con conocimiento de causa. El teatro existe desde hace dos mil quinientos años, y probablemente se lo viene dando por muerto desde hace dos mil quinientos años." (pàg. 157)

 

Vittorio Gassman (2003). Sobre el teatro. Conversación con Luciano Lucignani (trad. Celia Filipetto). Barcelona: El Acantilado.

Maria Antonieta

La lectura calmada i suggerent, això és el que ofereix sempre Zweig. Elaborar perfils psicològics molt encertats i entenedors que demostra amb anècdotes (episodis), sovint, trivials, però que ell sap explotar al màxim. Una prosa que llisca sense cap mena de dificultat i que t'envolta, t'embolcalla i et fa veure allò que explica. Delicat en els episodis foscos, mai cruel amb cap personatge...

 

Suposo que és aquesta suavitat, aquesta manca d'agror el que ens encanta als lectors de Zweig.

 

Maria Antonieta, el final de l'antic règim.

 

"[...] la seva comprensió era bona, jutjava correctament, però no hi va haver manera de fer-la aprofundir en les matèries, tot i que jo sentia que en tenia la capacitat. De manera que al final vaig admetre que només se la pot educar si al mateix temps se l'entreté." (pàg. 20)

El preceptor de Maria Antonieta... Una mica com l'Escola nova XXI...

"[...] però de la mateixa manera que ell [Lluís XVI] no és un Lluís XIV, aquells ja no són uns Bossuets ni Turennes, Richelieus ni Mansarts, Colberts, Racines o Corneilles, sinó una raça d'aprofitats, submisos i intrigants que tan sols volen divertir-se, enlloc de crear, que nomes parasiten allò que altres han creat abans d'ells [...]" (pàg. 53)

Com que tot funciona bé, molt bé, perquè els automatismes ja estan establerts, podem canviar les persones que hi treballen... Fals! Les estructures no fan la feina.

 

"'Tinc por d'avorrir-me.' Amb aquesta frase Maria Antonieta ha formulat el lema de l'època i de tota la seva societat. El segle XVIII s'acosta a la fi i ha fet realitat el seu sentit." (pàg. 136)

Per què una biografia de Maria Antonieta? Perquè és un resum del moment que va viure. El capítol de Trianon (immediatament després d'aquesta citació) és una explicació més prolixa d'això i Zweig sap treure'n tot el suc i ens el presenta extensament i l'analitza amb saviesa.

"Que la gent xerri o murmuri, quina importància té? Que portin de seguida la capsa de maquillatge i el vestuari nou: no se suspendrà pas una comèdia tan encisadora per una bagatel·la com aquella!" (pàg. 216)

La "bagatel·la" és una estafa brutal feta aprofitant-se del nom de la reina i la comèdia és "El barber de Sevilla" (que el rei volia prohibir) on la reina té un paper. Un altre cop, una decisió errònia per no pensar. Un altre cop, una acció que resumeix una època.

"A aquest ésser misteriós anomenat 'poble' només li és donat de pesar antropomòrficament, a partir de les persones; els conceptes no són del tot clars per a la seva capacitat de comprensió, nomes ho són les figures; per això sempre que percep una culpa vol veure un culpable." (pàg. 253)

Bé, potser aquesta condescendència que fa servir per parlar del poble (i dels lectors: no se si calia explicar "antropomòrficament") també és part de l'encant que ens provoca la prosa de Zweig; la llegim com escoltem un mestre o un parent gran que ens alliçona. A banda, trobo que és una definició magnífica de "poble" vist com a massa.

"Per poder lluitar com cal, és necessari tenir les mans lliures i els peus posats en terra ferma."

Una frase que, vés per on, em va fer pensar en els líders del procés mirant de dirigir la cosa des de la presó o, ja lliures, amb l'espasa de Dàmocles de la inhabilitació...

"Però qualsevol revolució és una bola que roda endavant [...]. Els de dretes tenen por dels moderats, el s moderats dels d'esquerres, els d'esquerres de la seva ala mes extrema, els girondins, els girondins al seu torn dels partidaris de Marat; els líder tenen por del poble, els generals dels soldats, la Convenció de la Comuna, la Comuna de les seccions, i justament aquesta por encomanadissa de tots els grups entre ells impulsa la seva força interna en una cursa tan ferotge." (pàg. 473-474)

Ja havia llegit aquesta teoria de la por com a motor de les revoltes en algun altre lloc i cada cop m'entra millor.

 

"Com més de pressa corre el temps, més s'escurça la memòria de les persones." (pàg. 571)

No hase fata desir nada más.

 

 

Stefan Zweig (2023). Maria Antonieta (trad. Ramon Farrés). Barcelona: La segona Perifèria.

Revolver

Mentre llegeixo Maria Antonieta, he agafat aquesta novel·la juvenil de la col·lecció "Gran Angular" de Cruïlla perquè a casa em van dir que reflecteix molt bé la sensació de fred i em feia gràcia veure-ho.

Tres sessions de lectura i sí que es nota el fred, però el que m'ha impressionat més és quan descriu el revòlver. Com és, com funciona. Quina veneració! Quin detall! Em va recordar la pel·lícula d'Eisenstein ("Octubre"?) que té una seqüència prou llarga en primeríssim pla de com es carrega i dispara un fusell.

La trama, bé, el ritme àgil, el treball del temps, entretingut. La manera com roba l'or és molt ocurrent. No puc dir més. El final, una mica decebedor.

Una gran novel·la d'aventures per passar una tarda distreta.

Marcus Sedgwick (2010). Revolver (trad. Kassandra M. Aguayo Piferrer). Barcelona: Cruïlla.

Tres novel·les breus

El títol no enganya: tres novel·les breus independents. 

Mort d'Ivan Ilitx

Un alt funcionari es mor. Una agonia lenta i dolorosa que entre el narrador i el protagonista se'ns descriu detalladament. Molta vida, moltes sensacions, moltes relacions...

"L'Ivan Ilits v amorir als quaranta-cinc anys, membre de la Cort Suprema de Justícia. Era fill d'un alt funcionari que havia fet, per diversos ministeris i departaments de Sant Petesburg, la mena de carrera que condueix algú fins a aquella posició en què. si bé resulta obvi que és un negat per complir qualsevol funció important, els anys de servei i els mèrits acumulats impedeixen que se l'expulsi; per tant, creen per a ell una plaça fictçicia que li aporta uns gens ficticis milers de rubles --entre sis i deu-- que li permeten d'arribar tranquil a les velleses." (pàg. 21)

El Principi de Peter es va formular l'any 1969. Tolstoi ja en va descriure una de les solucions proposades per Peter l'any 1886. I aquest paràgraf és tan actual...

"L'Ivan Ilitx no va abusar mai d'aquest poder [era jutge d'instrucció i "sentia que tothom era a les seves mans"], al contrari, mirava de suavitzar-ne les manifestacions, però era en la certesa de tenir-lo i en la possibilitat de suavitzar-lo on trobava el principal al·licient del nou càrrec." (pàg. 25) 

Hi ha res més humà que això? I explicat amb tanta senzillesa...

La lluita final del protagonista contra la mort, acceptanta-la, no entenent-la. No sent capaç de dominar les reaccions (el caràcter) quan el dolor s'intensifica, la manera com els diferents membres de la família viuen aquests darrers dies... Una trama ben simple, però expremuda fins al límit.

La sonata Kreutzer

És curiós, l'he trobada pertot més aviat com a Sonata a Kreutzer. La nota sobre l'estrena de la peça és molt interessant. Podeu trobar la narració a Internet, només avanço que Kreutzer no va tocar mai aquesta peça perquè la va qualificar d'"intocable". A Tolstoi li va impressionar molt i fa que aquesta novel·la giri al voltant de la peça. D'entrada, no ho sembla i tens la impressió que el títol és una boutade, però no ho és: Tolstoi li atorga la mateixa càrrega eròtic que molts autors veuen en el Bolero de Ravel.

Tota la novel·la és una conversa en un tren. Una crítica del matrimoni, de la relació home-dona. Qui du el pes de la crítica ha estat jutjat i condemnat per haver mort la dona i una mica explica el cas a un desconegut per descarregar-se'n o per fer-se entendre.

Impressionant explicació de la gelosia!

"La depravació no consisteix en res de físic, en cap aberració física, no: la depravació, la depravació autèntica és desentendre's del compromís moral amb una dona amb qui has tingut tractes físics." (pàg. 107-108)

"Tot i així, aquella primera caiguda [el primer dia que va anar amb una dona, pagant, una mica empès per la pressió social] va tenir alguna cosa d'especial i emocionant. Recordo que de seguida, allà mateix, quan encara no havia sortit de l'habitació, em vaig posar trist, tristíssim, tant que vaig tenir ganes de plorar, plorar per la meva innocència malaguanyada, per haver esguerrat per sempre la meva relació amb les dones." (pàg. 111)

"A les dones els passa el mateix que als jueus, que es rescabalen de l'opressió soferta amb el poder dels diners." (pàg. 121)

"Això també ens ho fan creure els nostres estimats sacerdots de la ciència [que l'home necessita copular amb freqüència]. El que faria és obligar-los a ells, a aquests astròlegs, a complir les funcions que ara compleixen les dones, aquestes funcions que ells creuen tan necessàries per als homes: a veure què dirien. Fes creure a un home que necessita vodka, tabac, opi, i en necessitarà." (pàg. 136)

Ja ha titllat els savis d'hipòcrites per parlar dels drets de les dones i del seu alliberament mentre les obliguen a complir les fastigoses obligacions del matrimoni. I encara abans, ha fet una filípica sobre com d'antinatural és el matrimoni. Immediatament després diu que sembla que aquests savis esmenen l'obra de Déu: la lactància i la procreació interrompen el ritme de la còpula dels homes i, per això, cal

minimitzar-ne la durada. Una visió al·lucinant, però molt ben justificada: fa gust de llegir.

Hadjí Murat

L'arrencada és una mica estranya, una mena d'excusa (feble) per explicar un fet històric (que "se non è vero, è ben trobato"):

 

"I em va venir al cap una vella història del Caucas, que en part vaig veure jo mateix, en part vaig sentir de gent que hi era i en part em vaig imaginar. Aquesta història, ta com se m'ha compost en el record i la imaginació, fa així." (pàg. 207)

Abans d'aquest enllaç, un passeig pel camp i un munt de noms de flors i plantes; sembla una novel·la anglesa d'aquelles que et saturen de noms de flors (com Alícia en terra de meravelles); no sé si m'he explicat bé...

 

Quin dibuix dels personatges, de la societat, de la complexitat de la societat russa del tombant del xix: diferents religions (ortodoxos, catòlics, musulmans), diferents ètnies (russos, txetxens, àvars...), diferents cultures (russos occidentalitzats, afrancesats, seguint la moda del moment, orientals, nòmades...) i un govern molt de l'antic règim (lent, feixuc, amb moltes servituds) amenaçat pels vents "democràtics" dels voltants que ha de treballar amb una administració corrupta i una cort amb tots els vicis de les corts de l'Europa del xvii i xviii.

 

Crueltat oriental, vodka, mot de vodka, armes, moltes armes: espases, ganivets, pistoles, fusells i trets, molts trets, per caçar, per fer la guerra, per celebrar esdeveniments...

Quin retaule més ben pintat!

I la darrera frase de la novel·la que, per si se'ns havia oblidat, ens recorda d'on venim:

"I aquesta mort me la va recordar aquell card desfet enmig d'un camp acabat de llaurar." (pàg. 374

Ah! I la xaria no és la llei de sempre i tot això. Existeix l'adat, la llei consuetudinària...

Lev Tolstoi (2023). Tres novel·les breus (trad. Arnau Barios). Barcelona: Club Editor.

La mesura dels nostres dies

Cap de les lectures anteriors sobre els camps de concentració (d'extermini) m'havia fet entendre per què es va suïcidar tanta gent després d'haver escapat d'aquell infern. Sempre m'havia semblat estrany. Pensava que l'agraïment per haver-ne sortit, per haver tornat a la vida "normal" els devia donar força per refer la vida. Aquest llibre m'ha fet veure-ho tot des d'una altra perspectiva.

"Cadascú s'havia endut els seus records, tot el feix dels seus records, tot el pes del seu passat. A l'arribada vam haver de desfer-nos-en. Entràvem nus. Em direu que a un ésser humà se li pot arrabassar tot, menys la memòria. No sabeu res de res. Primer se li treu la comdició d'ésser humà i aleshores l'abandona la memòria. La memòria se'n va a tires, com tires de pell cremada. Que pugui sobreviure així de despullat és el que no enteneu. És el que no us sé explicar [...]. I qui ha sobreviscut ha d'iniciar la reconquesta de la seva memòria, ha de reconquerir el que tenia abans: el seu saber, la seva experiència, els seus records d'infància, la seva habilitat manual i les seves facultats intel·lectuals, la seva sensibilitat, la seva aptitud per somniar, per imaginar, per riure. Si no mesureu l'esforç que això costa, no val la pena que intenti fer-vos-ho entendre." (pàg. 41)

I tot el llibre ens explica com de difícil és la convivència amb els que no han passat per la mateixa experiència (els silencis, les converses a mitges, els sobreentesos...) i amb els que hi han passat. L'autora ho explica, resumit, en el poema de les pàgines 43 i 44.

"Potser perquè allà res no era de veritat, em refereixo al fet que tot estava fora de la nostra vida real. En el meu cas, va ser a la tornada que vaig perdre realment la meva mare. Va morir quan la Mariette i jo érem al a presó. I va ser a la tornada quan vaig perdre realment la Mariette. L'havia vist morir allà, però va ser a la tornada que vaig perdre la meva germana. Dura per tothom, per mi va ser la mentable, la tornada. Lamentable, sòrdida, un cúmul de detalls mesquins." (pàg. 68)

"Qui de nosaltres gosava pensar més enllà?

Tornar

ja era demanar l'impossible

era demanar-ho tot

¿gosaríem demanar encara més?

Tornar

tot ens seria restituït.

Tornar no ho és tot

és tornar per posar-se de nou a viure

a viure el dia a dia..." (pàg. 79)

A les pàgines 167 i 168 explica el cas de la Louise que es va casar amb un altre deportat com ella. La cosa és tragicòmica. És com un acudit, com l'acudit de l'encostipat de l'home. L'home, com que havia estat deportat, no podia treballar, s'havia de cuidar, d'anar al metge... Ella havia de cuidar-lo. "Després de vint anys de matrimoni ja només hi ha un deportat a la parella: ell." Crec que queda clar el que volia dir.

"Que tenaç que arriba a ser l'esperança! Que deseperada arriba a ser!" (pàg. 170)

"Devem ser les úniques que veiem la veritat de les nostres companyes, les úniques que veiem el seu rostre nu a sota." (pàg. 177)

Uns trobada de deportades per anar a l'enterrament d'una companya. Aquesta frase és una mena de conclusió de les presentacions i les converses en el tren.

"Refer la vida, quina expressió... Si hi ha una cosa que no es pot refer, una cosa que no es pot tornar a començar, és ben bé la vida. Esborrar i tornar a començar... Esborrar i escriure al damunt... No veig com seria possible." (pàg. 193)

Charlotte Delbo (2019). La mesura dels nostres dies (trad. Valèria Gaillard). Barcelona: Club Editor.