diumenge, 24 de novembre del 2024

Las reglas del mikado

Mig llibre de diàlegs i l'altre mig repartit entre cartes i un diari. Tot breu, però concentrat. Mentre avança la lectura del diàleg, el primer que trobes, hi veus una amistat, una mena de tutoria d'un senyor gran envers una noia jove i, aparentment, desorientada. A les cartes, la cosa va girant i el fragment del diari i la carta pòstuma acaben fent girar la truita del tot.
 
El que s'entenia en el diàleg, fa una volteta més i li trobes un altre sentit quan llegeixes les cartes i una altra volteta amb el diari i es remata en la carta pòstuma. Fa gràcia la construcció tan fragmentada.
 
De vegades sembla que algunes rèpliques de l'home gran són a punt de caure en un coelhisme brutal, però no hi arriba mai. La conversa sembla una mica forçada perquè els temes són tots molt contundents i s'ha eliminat qualsevol resta de carn al voltant de l'os: rellotges i mikado per a l'home gran, i nomadisme, oralitat, tradicions i contacte amb la natura per a la nena gitana (és gitana i això té molta importància per al llibre).
 
Quina lectura mes agradable!
 
"--¿Y a qué dedicas tanto tiempo? ¿A pensar en la muerte?
--En eso piensan los jóvenes. Los viejos ya han pensado." (pàg. 13)
 
"__Entre nosotros las historias se cuentan por la noche y cada vez se cambian un oco. Los libros no tienen voz.
La voz hace que las historias sucedan. Además están las manos que las representan, los movimientos, los miedos, las risas." (pàg. 17)
 
"Te digo esto porque los relojes son instrumentos de medida, pero el tiempo es otra cosa. Puede discurrir con lentitud o a toda prisa." (pàg. 34)
 
Estudié Latín y Griego en el bachillerato. Las gramáticas son relojes, formados por muchas piezas que funcionan juntas. De manera que me gustaron esas lenguas, pero ninguo de sus autores. Lo hermoso, para mi, era su mecanismo, no la marca de fábrica de los individuos que había que estudiar." (pàg. 116)
 

Erri de Luca (2024). Las reglas del mikado (trad. Carlos Gumpert). Barcelona: Planeta (Seix Barral).

dimarts, 19 de novembre del 2024

Xacona

Quan he llegit la contra he pensat "aquesta novel·la ja l'has llegida", però me l'han recomanada tant que he mirat de deixar de banda els prejudicis i he començat a llegir-la. I molt bé. Algun capítol menys lluit que la resta, però molt bé. Una xacona. Interessant. Una mica Quenau o Joan lluís Lluís, però molt bé. Molta imaginació.

De primeres, mirava de refer els fils, però de seguida vaig desistir perquè no sé si l'autor volia que ho féssim i he gaudit molt de la lectura.
 
M'ha agradat molt la contenció en els personatges: reaprofitar-los (reaprofitar els cognoms) és una gran troballa.

En enredar tant la troca presentant infinites variacions del mateix tema, tot cola. Totes les situacions apareixen com lògiques, esperables; que no es fan estranyes.

No mira de fer un quadre cubista presentant diferents aspectes de cada personatge perquè el lector acabi de fer-ne el retrat complet, presenta diverses situacions amb diversos personatges que, casualment, es diuen igual. És com si llegissis moltes novel·les diferents amb protagonistes diferents que tenen els mateixos noms. No se si m'explico.

"després d'una vida consagrada a l'elogi no és fàcil abraçar el menyspreu: l'odi es cou a foc lent." (pàg. 75)
Una manera d'explicar una de les possibles reaccions de la dona en trobar la carta justifica el text.

"Quin contrasentit discutir xiuxiuejant! Un a discussió implica vehemència, crits, fermesa en el to i en els arguments. Però ells, per evitar que ella els senti, es barallen en un to confessional, conventual." (pàg. 144)
Encara fa un parell de voltes més al tema, però la descripció és tan encertada...


Jordi Massó (2023). Xacona. Barcelona: Males herbes.