Tot aquest llibre és una festa per als
sentits, sobretot, per a l'oïda. Crec que l'autor voldria que el llegíssim en
veu alta. Hi ha contes bons i contes molt bons, però no crec que els arguments
interessessin gaire l'autor a l'hora d'escriure, són les seves històries de
sempre: amor i mort, parelles que es fan i es desfan, amor i desamor,
descobriments d'un mateix... Algunes tirallonges de paraules semblen indicar el
que he comentat una mica més amunt: l'autor vol aconseguir un ritme que ens
faci entrar en el món que ens dibuixa.
He copiat els fragments que l'autor ha posat
en cursiva al començament de cada narració/conte del llibre. Uns quants, pocs,
són com l'anunci del que explicarà; la majoria, però ens expliquen què entén
l'autor per escriptura i com es planteja la feina de crear. Són molt
interessants, també llegits així, seguits, separats de la resta del llibre.
Prem sobre la tecla de "lectura". Més que
escriure m'agrada compondre. Podria dir fins i tot que la història –que és la
darrera cosa que m'interessa del conte– la puc baratar en funció del muntatge.
Voldria privilegiar els efectes del muntatge, alguna cosa que és matèria de
poesia, en contra del relat. Quan començ a escriure preveig un clima, una
atmosfera, una forma.
Potser
no escric mes que per això, per retrobar la gràcia d'un instant, la revelació
d'un moment i comprendre'l. Inventar una pinzellada de mots que facin una ombra
fulgurant dins el paisatge de la plana. Crear un intercanvi d'emocions breu amb
proposicions minúscules entre certs individus per desemmascarar unes vides, les
seves esperances, els dols, alegries, decepcions…
Voldria escriure un objecte literari no
identificat, un OLNI, que fos viu, seductor, bategant i, of course, un fracàs
editorial.
El meu ideal poètic és la senzillesa. Vull
tornar a les coses essencials, l'aigua i el pa, la sal, un gerro, el color
d'una paret esboldregada, unes roses…
Aquí hi ha un Tu en el qual el meu Jo es
reflecteix. Això deia Stefan Zweig quan acabava de llegir Montaigne.
Recollia no resos sense saber gaire bé per
què: per la seva forma insòlita, esmolada, per l'excitació que em produïen,
l'encant, un record, el gust de l'asimetria.
Louise de Vilmorin em va dir una vegada: "Hi
ha sempre algú en alguna cosa. I és per això que jo trobaria natural que es
portàs dol d'un rellotge, d'un gerro, d'una fotografia".
L'art del conte suposa esquematitzar l'univers
en un espai limitat: l'economia dels mitjans s'ha de posar al servei de
l'eficàcia dels efectes. La mà ha de saber molt de la mecànica rellotgera, de
l'exactesa.
La literatura és una caixa de ressonàncies, és
una gran mentida, però és el camí més curt que ens permet atènyer la veritat.
L'escriptor ha de fer un homenatge al visible,
tornar el real més vertader que la Natura gracies a la mirada, al ritme, all
música, tot al mateix pla, amb la mateixa potència visionària.
L'escriptor voldria que el seu llenguatge fos
com una lent que augmentàs els petits detalls, fes veure i entendre amb
precisió els moviments interiors i concentràs els raigs del llenguatge.
No llegim mai un llibre. Ens llegim a través
dels llibres per descobrir-nos. El llibre de vegades ens diu “tu”, ens parla, i
ens recorda fins a quin punt tenim necessitat dels altres per revelar-nos a
nosaltres mateixos. Estrangers de nosaltres mateixos, i si tenim alguna noció
de qui som és gràcies a la visió que tenim de l'interior dels ulls dels altres.
En l'època de l'apoteosi dels fats i dels
titamolls, dels lloccomuners i dels panxacontents, la feina de l'escriptor es
resumeix en una acció sens fi: resensibilitzar la llengua, tensar-la,
vivificar-la, fer-la enravenar. Per això cal enfonsar-se en el sistema nerviós,
en l'emoció, i restar-hi fins al final. La feina consisteix a imprimir al
llenguatge parlat una certa deformació, de tal manera que un cop escrit el
lector senti que l'escriptor li parla a l'orella. Ho repetesc: resensibilitzar
la llengua, fer que bategui més que no ressoni: una feina inacabable.
No crec que existeixin les dades estables i
coherents del record. Els que diuen que la memòria ho estotja tot són cínics i
babaus. Reviure el passat biogràfic és sempre inventar dins un magma confús.
Per això m'entusiasmen aquells escriptors que per autografiar-se creen fragments
mòbils que suren damunt les aigües inestables i poc fiables dels records.
Un escriptor és d'alguna manera com Llàtzer:
sent la mort que duu cada dia i amb l'eina de les paraules crea resurreccions
petites i potents.
Podria ser que les coses de debò i les coses
de somni s'haguessin barrejat i no pogués arribar a destriar quines eren les de
debò i quines les de somni? Així m'imagin la substància de la literatura.
Què hi ha de més opac i fins i tot de més
impenetrable que la vida de l'altre? He
acabat d'escriure aquesta frase i he experimentat la sensació d'haver obert una
drecera a l'embull on em perd. Un somni, un llibre són com una finestra que
retalla un llenç de realitat i ens el mostra separat del caos ambiental. El
somniador, el lector, està com entre parèntesis.
El dibuix, gravat al paper, tan fi com
l'aquarel·la d'un artista xinès que amb el pinzell explorava l'aire, els colors
d'un perfum, aquelles sensacions tan efímeres com els quarks d'un àtom que la
cal·ligrafia física em fa reals.
Capaltard ala cova verda. Tot el cos penetra
dins el xap de la pedra i el mar. Estremiment dels músculs i els sentits que
neden cap a l'aparició: no diré la transparència, ni els ritmes de l'onatge, ni
la cúpula d'estalactites negroses; no diré aquella llum de mel que es filtrava
per un trau i condensava el sol ponent damunt aquells fonaments d'argila; no
diré com vaig arribar a tocar aquell fang salat i com en sec em calfredà la mà
de l'artista que dibuixà amb els dits l'òliba a la cova de Chauvet i la mà d'en
Miquel Barceló que amb cops acarona l'epifania d'un peix o d'una magrana a
Vietri sul Mare… Dues mans, fang sobre fang, descrivint la bellesa que veuen
els humans.
Volia cantar la desesperant fugacitat de
l'esplendor. Maleïa flastomava, es rebel·lava ferit de mort perquè les al·lotes
i els al·lots tornaven vells i estúpids, perquè tot es mussitava, fins i tot la
força incomprensible que des de sempre omple la humanitat d'éssers vius.
Només se m'ocorren coses banals, trivials,
noningunades quan el meu cap voldria inventar un text luxuriós i intens, de
vegades sumptuós, divertit o emocionant. Descriure la manera com un sofriment
real es converteix en un laberint estètic en què les coloracions del dolor, els
gusts del dany i la forma justa de la desesperació són exactes i refulgents.
Per produir un bon conte cal, segons
Maupassant, concentrar les tres qualitats que fan l'escriptor: la imaginació,
l'observació i el color. Amb la imaginació refà el món com vol; amb
l'observació ens diu el més enllà de les coses i, finalment, el color és,
alhora, estil, troballa, força d'adhesió i aquesta capacitat de penetrar dedins
d'uns éssers dels quals ens mostra els defores.
En aquell temps vaig aprendre que hi havia
dues castes d'escriptura: la que un escriu i la que ens escriu. La que ens
escriu és perillosa. Anam allà on no volem anar. Miram on no voldríem mirar. El
gran esforç per recollir la pols del sentit en el buit de la paraula és un
recomençament continu.
De totes maneres no se sap mai. No coneixes
res de ningú. Quin és el fons de les coses de l'interior de cadascú? Només veig
superfícies, voreres, encontorns. Em persegueixen els temes de sempre: la
desaparició, la fugida, les cites fracassades, els secrets de família,
l'evanescència de la identitat, la descomposició, aquesta fragilitat de les
vides que s'aguanten amb un fil.
Assegut a la primera línia de l'espera
d'aquest crepuscle estiuenc, després d'hores de no poder confegir ni una lletra
amb una altra, m'arriba un moment commovedor. El refilet d'una mèl·lera tan
fràgil, tan cristal·lí i tan lliure entre les fulles fosques del jardí em fa
sentir les llivanyes de la meva escriptura: donar carn a les paraules, confegir
la bellesa amb el tremolor, la gracia amb el nervi.
Em sent escriptor a totes hores: en la meva
relació amb la vida domèstica del món, en els meus afectes més senzills, en els
meus problemes i obsessions, en els meus somnis més clars o oblidats, en les
mil i una coses que em passen tot el sant dia. I amb tot això tenc el mateix
punt de vista que treballaré amb la ploma a la mà.
El passejador ver fuig de la imatge evident
d'un paisatge i se'l fa seu projectant-s'hi damunt. Passejar és apropiar-se més
que reinterpretar: una contemplació activa que fuig de la predació del paisatge
i es concentra en una atenció viva en la singularitat de les coses.
La seva escriptura es, immediatament i sense
terminis, una pertorbació, una extinció, un enfonsament, hi ha alhora emoció,
agitació i convulsió. No escriu amb calma, quan s'asseu ja està excitat per la
idea, i quan ha començat a escriure, l'estil el posa a tota.
Sent en els meus dits el pes de les paraules
com si fossin pedres. Avui tenc una consciència forta de l'irreversible. Aquell
esdeveniment que llenega entre els altres com si res i es desenrotlla dins un
mateix pla esdevé de cop un bombardeig íntim.
Empès per la vanitat de deixar alguna obra a
la posteritat i per poder fer ús de la llibertat d'imaginar històries, com que
no tenia res per contar de bon de veres, vaig decidir mentir amb una gran
honradesa, car hi ha un punt sobre el qual diré la veritat: escric mentides.
Record la sensació d'estar a ca la padrina
Joana, abocada a la barana de ferro del terrat, veia caure damunt les clivis i
les colocàssies del corral aquella pluja fosforescent d'or dels pins. No sabré
explicar-ho mai: ensumava i era com si m'enlairàs sobre totes les coses amb una
tristor dolça que no he sentit pus.
Vet aquí allò que pens que ha de ser un bon
conte: ha de remoure el poltroi dels records i de les certeses, redibuixar
d'una altra forma el paisatge, teixir una malla estreta d'anàlisis,
d'anècdotes, de petites frases que tenen l'aire de no res però es revelen
crucials, inventar un aire de digressions lentes i minucioses que atrapin el
lector i al final amb un desenllaç acordat als sentiments el deixin estormiat
entre fulgors elèctrics disfressats de carícies per anomenar una realitat que
sense saber-ho tenia al fons de si mateix i que ha fet camí quasi tota sola amb
l'ajut d'unes paraules ben escollides.
Darrere el vidre de la finestra entelada pel
baf només es veien taques de colors que configuraven el paisatge quotidià dels
camps d'ametlers i el pinar allà enfora. Les taques boiroses de colors eren el
silenci del paisatge. He pensat en els mots que no s'aturaven d'atacar-me dia i
nit. Com és podria fabricar un baf semblant a aquell tel de ceba damunt el
vidre per tapar-los, per alleugerir-los, per fer-los enlairar fins que es
convertissin en menys d'un sospir, en una taca de silenci?
M'enfonsava molt de temps en la contemplació
del seu cos, m'omplia la vista de tota la seva persona com si em trobàs davant
d'una d'aquestes obres mestres, de l'art o de la natura, que potser no tornaràs
a veure pus mai, és a dir amb la voluntat febrosa i desesperada d'impregnar-me
profundament de la seva bellesa, en aquesta plenària i alhora dolorosa adhesió
en l'instant que produeix la consciència de la seva fugacitat, però que n'és
l'única garantia de fixació.
A l'arrel de l'alè, a l'origen de les imatges,
a l'aiguavés del cant, hi ha una transacció secreta, una veu que respon a una
altra veu. L'estil no és una tècnica, és una visió!
La realitat i la ficció només es poden
reconciliar elevant la ficció fins a un pla de l'existència en el qual el dolor
i el desig no són més que un parell de guants.
Era un brunzit més fort que el renou d'un reactor
quan travessa la barrera del so, el so que tenia aquella capacitat per
atemorir-me es dispersava per l'espai i semblava que venia de molts llocs
alhora: era una experiència siderant. Quan la vaig viure per primera vegada
tenia la impressió que l'esperit es dissociava del cos i que el cervell quedava
totalment paralitzat amb el sòl que tremolava davall els meus peus.
Tancar la boca no és com aclucar els ulls.
Pots cantussejar amb la boca tancada. No hi ha cos mort en la veu, ni cadàver
de l'expressió, només de vegades et tems que pots dibuixar amb el tremolor de
les cordes vocals i els ressons de la glotis línies vertiginoses de frases i
frases que contenen històries formidables de segrests i d'accidents, de fugues
i de desaparicions, d'amor i de mort que restaran dins l'esperit com una obra
imperceptible que cap recull no podrà estotjar mai.
Ho vaig decidir cop en sec. No en sé el motiu,
la causa, la dèria.
And we told her she was beautiful / and we
told her she was free / but none of us woukd meet her in the House of Mistery
[Leonard Coen, “Seems So Long Ago, Nancy”]
El pesat i el lleuger s'entremesclaven dins
les nostres vides. Quan una parella com na Susanna i jo arriba a una certa edat
ja sap que el futur és un país sense mapes.
Arribares a la meva vida com aquella ona
gegant que, quan jo estava distreta mirant el vol fosc d'un corb marí, no havia
vist venir d'enfora i que m'agafà per tota la còrpora, em tapà el cos i em
capgirà i m'arrossegà per dins les saboneres dels seus budells d'aigua viva una
bona estona fins que em llançà damunt l'arena com una despulla caçada per la
tempesta.
Sempre sol ser un fet insignificant, un
esdeveniment mínim que desencadena la reminiscència d'uns moments deixats,
negligits, oblidats, la intensitat i el valor dels quals ens havien passat per
alt. La visió d'un paisatge, el gust d'un aliment, el tacte d'un teixit, el
perfum d'una flor, qualsevol sensació aparentment innòcua i humil fa que les
puntes passades del temps ressorgeixin en tota la seva vibrant i ardorosa
actualitat i facin que aquest temps s'immobilitzi dins les xarxes del record.
Captar, robar, apoderar-se, pillar, detreure,
saquejar, apropiar-se, lladronejar, atracar la percepció del món en mil i un
bocins i remuntar aquests trossos en un altre ordre per provar de donar
d'aquest món una imatge reconstruïda.
He estat fill únic. Aviciat des de petit, vaig
convertir-me en un adolescent malaltís. Per passar el temps, llegia en la
claror íntima de la meva cambra tot allò que em queia dins les mans. Una
mescladissa: Ramon Llull i Chandler, Sagan i Riber, Bonet i Proust, la Bíblia i
Kafka… Quan vaig descobrir la novel·la Amb els ulls plens de cendra, vaig tenir
com un sacseig interior molt fort. Aquell home madur que contava la història
amistosa amb una parella de joves em tocà de prop. Era un trio amorós que
començava amb una escapada cap al sud, cap a la mar, cap a l'inexplorat. Sé que
em va causar una impressió tan viva que vaig desitjar conèixer l'escriptora.,
Antònia Maria Flabetti, que amb una volada potent m'oferia una narració que era
un tour de force en el sentit que l'entenia Henry James. Per això, aquell
horabaixa de setembre va convertir-se en un dia inoblidable.
Escriure és cercar sense saber què. Explor una
frase o un fraseig. Tot el meu esforç va dirigit a trobar un to o una dicció
especial. Molt abans del tema de la història, perquè aquí no hi ha intriga que
valgui, vull assajar unes velocitat i unes petites músiques. Quant al narrador,
és més una veu que un personatge.
Llegesc un llibre fet de temps i de llum,
d'ardor i de malenconia. M'agrada perquè hi ha de tot: passió, sexe, mort,
tràfics, perills, viatges, fugides i persecucions, continents, mars, pobles i
camps, detalls memorables i escenes grandioses i amor sempre seguit. Tot és com
una gran cambra d'ecos que ressonen plors, xiuxiueigs, crits, rialles, alens,
espireig de foc entre els arbres i la carícia del vent sobre el mar.
El bé suprem és com l'aigua que a deu mil
coses fa bé sense cap brega. Perviu en els llocs més baixos, els que tothom
menysprea. (Dao de jing)
Ell sabia fer un ús magistral de l'el·lipsi,
contar de manera fragmentària, sense subratllar i fins i tot sense narrar
completament, dur a bon terme associacions il·luminadores entre elements
dispersos i secundaris o en aparença anecdòtics, combinar sense fatiga ni
parany el que és dit i el que ha passat amb el que és simplement pensat i,
sobretot, sabia observar, reflexionar, insinuar, matisar.
Qualsevol hauria dit que queien carretades de
foscor, tan negra era la pluja dins la nit. Les parets de les cases i l'asfalt
es confonien i la sabonera de les ones a la platja de can Pere Antoni era
grisosa. La lluna creixent havia desaparegut per complet i la nit de finals
d'estiu era gelada i humida com un coval infecte.
Vaig a la recerca d'un equilibri nou: donar al
mateix temps una imatge directa de la felicitat de totes les primeres vegades,
de tots els naixements fundadors, i del flux de la consciència que els companya
des d'un origen indistintament individual i universal.
Tu ets gran, i enfront de la teva grandesa
tota altra grandesa queda enfonsada, i tota excel·lència minvada. Tu ets gran
més que qualsevol pensament, i alt, més que el cel més alt. Tu ets gran per
damunt tota grandesa i excels per damunt de tota lloança.
Crec que el mes d'agost no és gaire bo per a
la salut perquè cada any, amb aquesta sensació irritant d'haver d'anar vestida
de mig dol mentre la suor fa matx per tots els llocs més poc discrets del cos
humà, m'he afartat d'anar a tanatoris i funerals de tota casta d'amistats.
M'agradaria desaparèixer dins un llibre fet
només de citacions. Això era un projecte de Flaubert: un llibre en què cap
línia no havia de ser seva.
Filar una tela d'aranya per atrapar
extravagàncies: curolles d'uns instants passats, perduts ben enfora dins zones
d'oblit, que xifren alguns dels moments amb més dimensions de la meva vida.
Celebrarem molts d'anys les estacions dels
amors llargs…
Biel Mesquida (2015). Trèmolo. Barcelona:
Edicions 62.
He llegit la versió digital que té en préstec l'e-biblioteca. Vaig emanar el llibre en versió e-book i per a llegir-lo en local. Fonamentalment, em feia gràcia veure què passava el dia que caducava el préstec. Ja n'havia llegit algun llibre online de la mateixa e-biblioteca i el dia del final del període de préstec, el llibre deixava de ser accessible, Fàcil. Però, si t'has baixat el llibre i, a més, l'has instal·lat en un parell de lectors (tauleta i PC), què passa quan s'acaba el préstec? No em direu que no us heu fet mai aquesta pregunta en demanar un e-book prestat. Doncs em va impressionar que la coberta del llibre (amb, teòricament) el contingut, seguia a lloc, però en intentar accedir-hi, apareixia una finestra dient que ja estava disponible per a la lectura. Encara no sé com "van desaparèixer" les lletres alhora dels dos dispositius... Segur que els llestos ho saben explicar, però jo vaig quedar xocat una estona pensant-hi.
