Un animal sauvage

Crec que vaig dir el mateix en llegir "La veritat del cas Harry Quebert", però en "Un animal sauvage" encara es fa més evident: per què encara no han fet una pel·lícula d'això?

Té tots els ingredients d'un èxit de taquilla: trama complicada amb un munt de girs de guió, avançaments i flash-backs que van afegint informació a la trama perquè miris d'avançar-te a les conclusions, dues històries d'amor paral·leles, diners, triomf social, una mica de sexe, un voyeur, delictes, paisatges, enveges...

No és alta literatura, però tot está molt ben travat i el ritme és trepidant. Ofereix la informació amb comptagotes i demana al lector que la vagi enllaçant. Les anades i tornades cronològiques són una mena de clickbait que t'obliga a seguir llegint per si de cas, per no oblidar la nova dada i confirmar la nova sospita.

Els paisatges: Ginebra, Sant Remo, la Toscana, el Carib. No em direu que no és una temptació per a una productora de cinema...

Joël Dicker (2024). Un animal sauvage. Ginebra: Rosie&Wolfe.

Sobre el teatro

Suposo que gent amb més bagatge teatral que jo gaudirà més de la lectura d'aquesta llarga entrevista. Jo no conec la gran majoria d'actors i directors que cita i, com que no només els cita, sinó que els utilitza per explicar conceptes, molts cops em sento com abandonat. Dit això, quina meravella; quina repassada dels grans temes de la interpretació: dicció (hi insisteix molt), moviment, "fer-se una bola" (la manera de "ficar-se en el personatge")...

La nota final de l'entrevistador explica com es va dur a terme l'entrevista: moltes sessions al llarg de 1981. Ja es veu que tot traspua calma i reforça l'autoestima (que no sé si li cal gaire) de Gassman: "Si echo un vistazo al pasado, puedo considerarme satisfecho. Tuve mucho, todo lo que merecía, tal vez un poquito más. [...] Si interrogo a mi conciencia, me siento tranquilo: enla profesión, y en especial en la teatral, no tengo nada que reprocharme" (pàg. 158).

 

Dues citacions sobre la comicitat i com s'ha de treballar:

"Bergson dice que, con frecuencia, el mecanismo de la hilaridad, de la comicidad, lo pone en marcha la imitación que un ser orgánico, un hombre o un animal, realiza de algo que no es orgánico, sino mecánico. Pongamos el típico ejemplo de la persona que se cae en plena calle ¿Qué es lo que nos impulsa instintivamente a reirnos? El hecho de que un cuerpo animado se convierta de repente en un fantoche, pierda el control orgánico del movimiento." (pàg. 31)

 

"Si la hilaridad nace de la seriedad con que se expresan los personajes, mucho cuidado con advertir al espectador de que esa seriedad debe hacerlo reír, se destruiría el efecto y se acabó. [...] Eso de superponer la propia hilaridad a la hilaridad del autor es un vicio de muchos actores, un vicio pernicioso." (pàg. 32)

 

"Me ejercité sobre todo en pulir la dicción. La lengua italiana tiene una dificultad típica, que viene dada por la riqueza de palabras llanas, en las que, precisamente porque el acento no cae en la última sílaba, ésta llega a ser muda, fónicamente despreciada." (pàg. 34)

Ja ha parlat abans de la importància de la dicció i de la dificultat de l'idioma degut a l'abundància de paraules planes. En algun moment diu, "com passa també en portuguès" i no parla del castellà o el català que deuen compartir aquesta característica...

 

"El director es el guía de la interpretación. Por lo tanto, en cierta medida, debe ser también el crítico, una personacapaz de 'leer', como se dice hoy, un texto dramático y de intuir su significado traducible en teéminos escénicos. [...] Pero no se puede, es más, no se debe ir más allá." (pàg. 54)

"Entiendo por técnica el arte de la relajación total, sobre todo por lo que se refiere a los órganos de la fonación, a las cuerdas vocales. Se trata de una artesanía que hoy en dia casi se ha perdido..." (pàg. 61)

"creo que traducir un texto que después debes interpretar es la mejor manera de estudiarlo." (pàg. 70)

"Pero volvamos al actor. Decía que el actyor miente siempre, el actor está siempre a disposición, es alguien que quiere y acepta ser otro, mejor dicho, muchos otros." (pàg. 126)

Parlant sobrea mentida i el teatre, visita Èdip i diu això (quina gran lectura del personatge!):

"Edipo es un 'chivo expiatorio'; al principio lo vemos como un rey poderoso, dominador y, lógicamente, encargado de sanar a su pueblo de la enfermedad que lo q¡aqueja. Luego, poco a poco, descubre que él es el portador, y en cierta manera acepta serlo; luego se lleva consigo esta peste y se aleja de la colectividad que, al final, acaba sanando. Ya  veds como van juntos los elementos ritualista, religiosos y los de carácter médico, terapéutico." (pàg. 127)

Resposta a una pregunto sobre lsi l'actor "diu com soón els personatges":

No, porque entonfes no sería artista, sino científico. El artista hace preguntas, como mucho ofrece el inicio de una respuesta, plantea hipótesis. [...] La diferencia entre pensamientomartístico y pensamiento científico radica plenamente en esto." (pàg. 142)

"En este sentido no hay artista más genuina que la niña que juega con su muñeca. En parte ella sabe que el objeto con el que juega a ser mamá no es de carne y hueso, pero en parte lo cree, o al menos finge creerlo." (pàg. 143)

Hi torna alguna vegada més a la cosa infantil i lúdica com a aspecte central de l'actor. La citació següent justifica una mica la seva manca de compromís social i polític (se n'ha queixat l'entrevistador i ho ha mig reconegut ell al llarg de l'entrevista:

"Quiero decir que la postura ñetica es extraña al juego, por tanto, el actor puro, el actor ideal es aquel que vive fuera de las reglas morales, con todas las consecuencias que teóricamente pueden derivarse de ello, tanto positivas como negativas." (pàg. 144)

"El teatro ofrece al espectador, al público, una especie de garantía; mientras dure el espectáculo no puede ocurrir nada. Es como si estuviéramos en un paréntesis de la vida." (pàg. 148)

Sobre el futur del teatre ("Video killed the radio star"):

"Optimista, optimista y con conocimiento de causa. El teatro existe desde hace dos mil quinientos años, y probablemente se lo viene dando por muerto desde hace dos mil quinientos años." (pàg. 157)

 

Vittorio Gassman (2003). Sobre el teatro. Conversación con Luciano Lucignani (trad. Celia Filipetto). Barcelona: El Acantilado.

Maria Antonieta

La lectura calmada i suggerent, això és el que ofereix sempre Zweig. Elaborar perfils psicològics molt encertats i entenedors que demostra amb anècdotes (episodis), sovint, trivials, però que ell sap explotar al màxim. Una prosa que llisca sense cap mena de dificultat i que t'envolta, t'embolcalla i et fa veure allò que explica. Delicat en els episodis foscos, mai cruel amb cap personatge...

 

Suposo que és aquesta suavitat, aquesta manca d'agror el que ens encanta als lectors de Zweig.

 

Maria Antonieta, el final de l'antic règim.

 

"[...] la seva comprensió era bona, jutjava correctament, però no hi va haver manera de fer-la aprofundir en les matèries, tot i que jo sentia que en tenia la capacitat. De manera que al final vaig admetre que només se la pot educar si al mateix temps se l'entreté." (pàg. 20)

El preceptor de Maria Antonieta... Una mica com l'Escola nova XXI...

"[...] però de la mateixa manera que ell [Lluís XVI] no és un Lluís XIV, aquells ja no són uns Bossuets ni Turennes, Richelieus ni Mansarts, Colberts, Racines o Corneilles, sinó una raça d'aprofitats, submisos i intrigants que tan sols volen divertir-se, enlloc de crear, que nomes parasiten allò que altres han creat abans d'ells [...]" (pàg. 53)

Com que tot funciona bé, molt bé, perquè els automatismes ja estan establerts, podem canviar les persones que hi treballen... Fals! Les estructures no fan la feina.

 

"'Tinc por d'avorrir-me.' Amb aquesta frase Maria Antonieta ha formulat el lema de l'època i de tota la seva societat. El segle XVIII s'acosta a la fi i ha fet realitat el seu sentit." (pàg. 136)

Per què una biografia de Maria Antonieta? Perquè és un resum del moment que va viure. El capítol de Trianon (immediatament després d'aquesta citació) és una explicació més prolixa d'això i Zweig sap treure'n tot el suc i ens el presenta extensament i l'analitza amb saviesa.

"Que la gent xerri o murmuri, quina importància té? Que portin de seguida la capsa de maquillatge i el vestuari nou: no se suspendrà pas una comèdia tan encisadora per una bagatel·la com aquella!" (pàg. 216)

La "bagatel·la" és una estafa brutal feta aprofitant-se del nom de la reina i la comèdia és "El barber de Sevilla" (que el rei volia prohibir) on la reina té un paper. Un altre cop, una decisió errònia per no pensar. Un altre cop, una acció que resumeix una època.

"A aquest ésser misteriós anomenat 'poble' només li és donat de pesar antropomòrficament, a partir de les persones; els conceptes no són del tot clars per a la seva capacitat de comprensió, nomes ho són les figures; per això sempre que percep una culpa vol veure un culpable." (pàg. 253)

Bé, potser aquesta condescendència que fa servir per parlar del poble (i dels lectors: no se si calia explicar "antropomòrficament") també és part de l'encant que ens provoca la prosa de Zweig; la llegim com escoltem un mestre o un parent gran que ens alliçona. A banda, trobo que és una definició magnífica de "poble" vist com a massa.

"Per poder lluitar com cal, és necessari tenir les mans lliures i els peus posats en terra ferma."

Una frase que, vés per on, em va fer pensar en els líders del procés mirant de dirigir la cosa des de la presó o, ja lliures, amb l'espasa de Dàmocles de la inhabilitació...

"Però qualsevol revolució és una bola que roda endavant [...]. Els de dretes tenen por dels moderats, el s moderats dels d'esquerres, els d'esquerres de la seva ala mes extrema, els girondins, els girondins al seu torn dels partidaris de Marat; els líder tenen por del poble, els generals dels soldats, la Convenció de la Comuna, la Comuna de les seccions, i justament aquesta por encomanadissa de tots els grups entre ells impulsa la seva força interna en una cursa tan ferotge." (pàg. 473-474)

Ja havia llegit aquesta teoria de la por com a motor de les revoltes en algun altre lloc i cada cop m'entra millor.

 

"Com més de pressa corre el temps, més s'escurça la memòria de les persones." (pàg. 571)

No hase fata desir nada más.

 

 

Stefan Zweig (2023). Maria Antonieta (trad. Ramon Farrés). Barcelona: La segona Perifèria.

Revolver

Mentre llegeixo Maria Antonieta, he agafat aquesta novel·la juvenil de la col·lecció "Gran Angular" de Cruïlla perquè a casa em van dir que reflecteix molt bé la sensació de fred i em feia gràcia veure-ho.

Tres sessions de lectura i sí que es nota el fred, però el que m'ha impressionat més és quan descriu el revòlver. Com és, com funciona. Quina veneració! Quin detall! Em va recordar la pel·lícula d'Eisenstein ("Octubre"?) que té una seqüència prou llarga en primeríssim pla de com es carrega i dispara un fusell.

La trama, bé, el ritme àgil, el treball del temps, entretingut. La manera com roba l'or és molt ocurrent. No puc dir més. El final, una mica decebedor.

Una gran novel·la d'aventures per passar una tarda distreta.

Marcus Sedgwick (2010). Revolver (trad. Kassandra M. Aguayo Piferrer). Barcelona: Cruïlla.

Tres novel·les breus

El títol no enganya: tres novel·les breus independents. 

Mort d'Ivan Ilitx

Un alt funcionari es mor. Una agonia lenta i dolorosa que entre el narrador i el protagonista se'ns descriu detalladament. Molta vida, moltes sensacions, moltes relacions...

"L'Ivan Ilits v amorir als quaranta-cinc anys, membre de la Cort Suprema de Justícia. Era fill d'un alt funcionari que havia fet, per diversos ministeris i departaments de Sant Petesburg, la mena de carrera que condueix algú fins a aquella posició en què. si bé resulta obvi que és un negat per complir qualsevol funció important, els anys de servei i els mèrits acumulats impedeixen que se l'expulsi; per tant, creen per a ell una plaça fictçicia que li aporta uns gens ficticis milers de rubles --entre sis i deu-- que li permeten d'arribar tranquil a les velleses." (pàg. 21)

El Principi de Peter es va formular l'any 1969. Tolstoi ja en va descriure una de les solucions proposades per Peter l'any 1886. I aquest paràgraf és tan actual...

"L'Ivan Ilitx no va abusar mai d'aquest poder [era jutge d'instrucció i "sentia que tothom era a les seves mans"], al contrari, mirava de suavitzar-ne les manifestacions, però era en la certesa de tenir-lo i en la possibilitat de suavitzar-lo on trobava el principal al·licient del nou càrrec." (pàg. 25) 

Hi ha res més humà que això? I explicat amb tanta senzillesa...

La lluita final del protagonista contra la mort, acceptanta-la, no entenent-la. No sent capaç de dominar les reaccions (el caràcter) quan el dolor s'intensifica, la manera com els diferents membres de la família viuen aquests darrers dies... Una trama ben simple, però expremuda fins al límit.

La sonata Kreutzer

És curiós, l'he trobada pertot més aviat com a Sonata a Kreutzer. La nota sobre l'estrena de la peça és molt interessant. Podeu trobar la narració a Internet, només avanço que Kreutzer no va tocar mai aquesta peça perquè la va qualificar d'"intocable". A Tolstoi li va impressionar molt i fa que aquesta novel·la giri al voltant de la peça. D'entrada, no ho sembla i tens la impressió que el títol és una boutade, però no ho és: Tolstoi li atorga la mateixa càrrega eròtic que molts autors veuen en el Bolero de Ravel.

Tota la novel·la és una conversa en un tren. Una crítica del matrimoni, de la relació home-dona. Qui du el pes de la crítica ha estat jutjat i condemnat per haver mort la dona i una mica explica el cas a un desconegut per descarregar-se'n o per fer-se entendre.

Impressionant explicació de la gelosia!

"La depravació no consisteix en res de físic, en cap aberració física, no: la depravació, la depravació autèntica és desentendre's del compromís moral amb una dona amb qui has tingut tractes físics." (pàg. 107-108)

"Tot i així, aquella primera caiguda [el primer dia que va anar amb una dona, pagant, una mica empès per la pressió social] va tenir alguna cosa d'especial i emocionant. Recordo que de seguida, allà mateix, quan encara no havia sortit de l'habitació, em vaig posar trist, tristíssim, tant que vaig tenir ganes de plorar, plorar per la meva innocència malaguanyada, per haver esguerrat per sempre la meva relació amb les dones." (pàg. 111)

"A les dones els passa el mateix que als jueus, que es rescabalen de l'opressió soferta amb el poder dels diners." (pàg. 121)

"Això també ens ho fan creure els nostres estimats sacerdots de la ciència [que l'home necessita copular amb freqüència]. El que faria és obligar-los a ells, a aquests astròlegs, a complir les funcions que ara compleixen les dones, aquestes funcions que ells creuen tan necessàries per als homes: a veure què dirien. Fes creure a un home que necessita vodka, tabac, opi, i en necessitarà." (pàg. 136)

Ja ha titllat els savis d'hipòcrites per parlar dels drets de les dones i del seu alliberament mentre les obliguen a complir les fastigoses obligacions del matrimoni. I encara abans, ha fet una filípica sobre com d'antinatural és el matrimoni. Immediatament després diu que sembla que aquests savis esmenen l'obra de Déu: la lactància i la procreació interrompen el ritme de la còpula dels homes i, per això, cal

minimitzar-ne la durada. Una visió al·lucinant, però molt ben justificada: fa gust de llegir.

Hadjí Murat

L'arrencada és una mica estranya, una mena d'excusa (feble) per explicar un fet històric (que "se non è vero, è ben trobato"):

 

"I em va venir al cap una vella història del Caucas, que en part vaig veure jo mateix, en part vaig sentir de gent que hi era i en part em vaig imaginar. Aquesta història, ta com se m'ha compost en el record i la imaginació, fa així." (pàg. 207)

Abans d'aquest enllaç, un passeig pel camp i un munt de noms de flors i plantes; sembla una novel·la anglesa d'aquelles que et saturen de noms de flors (com Alícia en terra de meravelles); no sé si m'he explicat bé...

 

Quin dibuix dels personatges, de la societat, de la complexitat de la societat russa del tombant del xix: diferents religions (ortodoxos, catòlics, musulmans), diferents ètnies (russos, txetxens, àvars...), diferents cultures (russos occidentalitzats, afrancesats, seguint la moda del moment, orientals, nòmades...) i un govern molt de l'antic règim (lent, feixuc, amb moltes servituds) amenaçat pels vents "democràtics" dels voltants que ha de treballar amb una administració corrupta i una cort amb tots els vicis de les corts de l'Europa del xvii i xviii.

 

Crueltat oriental, vodka, mot de vodka, armes, moltes armes: espases, ganivets, pistoles, fusells i trets, molts trets, per caçar, per fer la guerra, per celebrar esdeveniments...

Quin retaule més ben pintat!

I la darrera frase de la novel·la que, per si se'ns havia oblidat, ens recorda d'on venim:

"I aquesta mort me la va recordar aquell card desfet enmig d'un camp acabat de llaurar." (pàg. 374

Ah! I la xaria no és la llei de sempre i tot això. Existeix l'adat, la llei consuetudinària...

Lev Tolstoi (2023). Tres novel·les breus (trad. Arnau Barios). Barcelona: Club Editor.

La mesura dels nostres dies

Cap de les lectures anteriors sobre els camps de concentració (d'extermini) m'havia fet entendre per què es va suïcidar tanta gent després d'haver escapat d'aquell infern. Sempre m'havia semblat estrany. Pensava que l'agraïment per haver-ne sortit, per haver tornat a la vida "normal" els devia donar força per refer la vida. Aquest llibre m'ha fet veure-ho tot des d'una altra perspectiva.

"Cadascú s'havia endut els seus records, tot el feix dels seus records, tot el pes del seu passat. A l'arribada vam haver de desfer-nos-en. Entràvem nus. Em direu que a un ésser humà se li pot arrabassar tot, menys la memòria. No sabeu res de res. Primer se li treu la comdició d'ésser humà i aleshores l'abandona la memòria. La memòria se'n va a tires, com tires de pell cremada. Que pugui sobreviure així de despullat és el que no enteneu. És el que no us sé explicar [...]. I qui ha sobreviscut ha d'iniciar la reconquesta de la seva memòria, ha de reconquerir el que tenia abans: el seu saber, la seva experiència, els seus records d'infància, la seva habilitat manual i les seves facultats intel·lectuals, la seva sensibilitat, la seva aptitud per somniar, per imaginar, per riure. Si no mesureu l'esforç que això costa, no val la pena que intenti fer-vos-ho entendre." (pàg. 41)

I tot el llibre ens explica com de difícil és la convivència amb els que no han passat per la mateixa experiència (els silencis, les converses a mitges, els sobreentesos...) i amb els que hi han passat. L'autora ho explica, resumit, en el poema de les pàgines 43 i 44.

"Potser perquè allà res no era de veritat, em refereixo al fet que tot estava fora de la nostra vida real. En el meu cas, va ser a la tornada que vaig perdre realment la meva mare. Va morir quan la Mariette i jo érem al a presó. I va ser a la tornada quan vaig perdre realment la Mariette. L'havia vist morir allà, però va ser a la tornada que vaig perdre la meva germana. Dura per tothom, per mi va ser la mentable, la tornada. Lamentable, sòrdida, un cúmul de detalls mesquins." (pàg. 68)

"Qui de nosaltres gosava pensar més enllà?

Tornar

ja era demanar l'impossible

era demanar-ho tot

¿gosaríem demanar encara més?

Tornar

tot ens seria restituït.

Tornar no ho és tot

és tornar per posar-se de nou a viure

a viure el dia a dia..." (pàg. 79)

A les pàgines 167 i 168 explica el cas de la Louise que es va casar amb un altre deportat com ella. La cosa és tragicòmica. És com un acudit, com l'acudit de l'encostipat de l'home. L'home, com que havia estat deportat, no podia treballar, s'havia de cuidar, d'anar al metge... Ella havia de cuidar-lo. "Després de vint anys de matrimoni ja només hi ha un deportat a la parella: ell." Crec que queda clar el que volia dir.

"Que tenaç que arriba a ser l'esperança! Que deseperada arriba a ser!" (pàg. 170)

"Devem ser les úniques que veiem la veritat de les nostres companyes, les úniques que veiem el seu rostre nu a sota." (pàg. 177)

Uns trobada de deportades per anar a l'enterrament d'una companya. Aquesta frase és una mena de conclusió de les presentacions i les converses en el tren.

"Refer la vida, quina expressió... Si hi ha una cosa que no es pot refer, una cosa que no es pot tornar a començar, és ben bé la vida. Esborrar i tornar a començar... Esborrar i escriure al damunt... No veig com seria possible." (pàg. 193)

Charlotte Delbo (2019). La mesura dels nostres dies (trad. Valèria Gaillard). Barcelona: Club Editor.

Le premier siècle après Beatrice

"c'est par les problèmes que toutes les espèces évoluent ; c'est par les solutions qu'elles se figent et s'éteignent. Est-ce un hasard si le pire crime de notre mémoire s'est intitulé 'solution' et 'finale'?" (pàg. 11)

És gràcies als problemes que evolucionen les espècies i a causa de les solucions, s'estanquen i s'extingueixen. Que potser va ser per casualitat que el pitjor crim que tenim a la memòria s'anomeni 'solució' i, encara més, 'final'?

Le monde s'était apitoyé pendant quarante-huit heures. Puis tout était retombé dans l'universel moulin à banaliser." (pàg. 32)

El món se'n va compadir durant quaranta-vuit hores. Després, tot plegat va tornar al molí universal de la banalització.

L'actualitat perible, com les verdures. El signe dels temps.

"Pas une fois nous avons parlé de celà [que André Vallauris, un amic molt mes gran que ell (l'amistat li ve pel pare), savi que li presta llibres de la seva biblioteca], mais je finis par comprendre que ces places creuses, les resteraient; que pour lui elles étaient desormais aussí sacres que les livres;" (pàg. 44)

Mai no en vam parlar, però vaig acabar per entendre que aquells espais buits no els ompliria mai, perquè els considerava tan sagrats com els llibres.

Una mena de mentoratge, li passa llibres i, a la visita següent, els comenten. Quan el protagonista ja té l'edat per poder discutir, argumentar, les converses s'allarguen i tenen una importància definitiva en el desenvolupament de la trama de la novel·la.

"[...]André possédait cet art antique des maîtres pédagogues qui vous donnent l'illusion d'avoir toujours porté en vous ce qu'ils viennent à l'instant de vous apprendre." (pàg. 45)

André tenia l'art antic dels mestres pedagogs que us fan creure que allò que us acaben d'ensenyar, en realitat, sempre ho heu sabut.

Quina definició més bonica i encertada del mestre!

"Et à quoi servirait-elle [la substància que motiva la història]? À éliminer sur les cinq continents des milions et milions de filles, parce qu'une tradition stupide née à l'âge du gourdin veut que la famille se perpétue par les fils. Une fois de plus, l'instrument moderne au service d'une cause surannée." [pàg. 64]

Quina havia de ser la utilitat de la substància? Eliminar milions i milions de nenes perquè una tradició estúpida de l'any de la picor diu que la família es perpetua per mitjà dels fills mascles. Una vegada més un instrument actual es posa al servei d'una causa antiga.

"Plus une logique est simple, plus je m'en méfie, quelque chose dans ma formation me fait voir la puce sur le dos de l'éléphant avant même de voir l'éléphant ; quelque chose dans ma sensibilité m'éloigne des idées qui se veulent unanimes." [pàg. 85]

Quant més simple és una lògica, més en malfio; la meva formació em fa veure la puça al llom de l'elefant, fins i tot abans de veure l'elefant. La meva sensibilitat m'allunya de les idees que es presenten com a unànimes.

Declaració de principis intel·lectuals.

"On s'imagine parfois qu'avec tant de journaux, de radios, de télés, on va entendre une infinité d'opinions différentes. Puis on découvre que c'est l'inverse : la puissance de ces prote-voix ne fait qu'amplifier l'opinion dominante du moment, au point de rendre inaudible tout autre son de cloche." (pàg. 108)

Es podria pensar que amb tants diaris, ràdios i televisions ens arriben una infinitat d'opinions diferents, però és ben bé al contrari: la potència d'aquests portaveus no fa sinó amplificar l'opinió dominant en cada moment, dins al punt d'emmudir qualsevol so discordant.

Subtil...

"On ne les écouta que de l'oreille d'un noyé, sauvé in extremis, écouterait celui qui le mettrait en garde contre les courants d'air sur les habits trempés." (pàg. 118)

I els van escoltar [els advertiments sobre un perill possible causat per la solució aportada a un problema present] amb l'atenció que prestaria un nàufrag salvat in extremis a aquell que l'adverteix dels perills dels corrents d'aire sobre la roba empapada que du.

Trobo que aquest home és un geni amb les comparacions.

A la pàgina 122 ens explica una inciativa tipus ONG que proposa adoptar nens del sud per assegurar-los prosperitat i una esperança de vida adequada. Una manera de fer callar la culpabilitat de les consciències occidentals i com aquesta iniciativa fracasa. S'acaba descobrint que trien els nens més sans (venen amb certificat de salut), de manera que la suposada salvació de nens que haurien de morir en el sud sobreocupat i empobrit resulta ser una fal·làcia... Crec que el passatge es comenta sol.

"Mes paroles ne sont pas celles d'un mécréant ; si la science fait diparaître le Dieu du Comment, c'est pour mieux faire apparaître le Dieu du Pourquoi. Qui, lui, ne disparaîtrà jamais." (pàg. 129)

Les meves paraules no són les pròpies d'un descregut; si la ciència fa desaparèixer el Déu de Com, és per fer destacar el Déu del Perquè, que no ha de desaparèixer mai.

"Lorsqu'on lance un bouteille à la mer, on souhaite bien entendu que quelqu'un la repêche ; mais on ne l'accompagne pas à la nage." (pàg. 188)

Quan un lleça una ampolla al mar, evidentment, desitja que algú la reculli, però no acompanya nedant.

Sobre el fet d'escriure i editar.

Acabo de veure que no hi ha cap nota de lectures de Maalouf en el blog. És estrany. Potser van morir quan van tancar Google +. Miraré de recuperar-les.

 

De moment, cal dir que aquest llibre és el més occidental de l'autor. No veus el desert i la calor mentre llegeixes i tampoc aquella mena d'alegria de viure que recullen els altres. Des d'un punt de partida propu plausible, trata temes molt actuals i occidentals: masclisme, crisis global, el sud i el nord, explotació, malfiança, mitjans, seguretat i llibertat... la vida.

Amin Maalouf (1992). Le premier siècle après Beatrice. París: Grasset & Frasquelle.