Stefan Zweig i els suïcidis d'Europa

"Un refugi durador en excés, esdevé desterrament, o exili interior." (pàg. 77)

A banda que crec que està mal puntuada, la frase podria ser, en un cert sentit, un resumen de Mendel.

L'explicació de com el narrador recupera la història de Mendel (pàgines 99 i 100) m'ha reordat la manera de fer de Modiano.

A la citació de les pàgines 102-103 (corresponen a la pàgina 248 d'El món d'ahir) es comenta el següent:

"Per sintetitzar-ho podríem dir que, en aquesta espècie d'autocrítica generacional, Zweig troba a faltar el que Walter Benjamin va anomenar 'Alarma d'incendis', que seria una de les funcions més importants de l'intel·lectual quan s'acosta un temps de catàstrofe. Algú que manté la serenitat i dona la veu d'alerta: cal tallar la metxa abans que l'espurna arribi a prendre la dinamita." (pàg. 103)

Això és precissament el que li retreu gairebé constantent Roth en la seva correspondència. I la citació és prou generosa amb Zweig.

Les pàgines de l'interrogatori de Mendel (109-110) semblen un catàleg dels defectes de la combinació censura - govern totalitari - funcionaris curts. Faria riure si no fos perquè sabem les conseqüencies que ha de tenir.

"Per descomptat, ni per als il·lustrats anglesos, o els francesos, ni per als escriptors alemanys la llibertat de premsa era qüestionable. Ni tan sols per als pamflets o els libels; sense aquesta llibertat de premsa es destruiria la llibertat mateixa que caracteritza els pobles civilitzats." (pàg. 111)

"Òbviament, tan sols es pot descriure Mendel en aquests termes de manera tangencial, perquè Zweig el situa més enllà d'aquestes premises; la seva rebel·lia no és declarada, res no sabem tampoc de la seva deseperació, la seva forma d'allunyament de la realitat cabia en la geograia de marbre d'una taula les vetes de la qual dibuixaven un delirant mapa d'Europa que les ulleres de Mendel no van saber interpretar." (pàg. 118)

No em direu que la frase no és poètica...

Un assaig, molt interessant. T'obre la porta a fer-te preguntes que no resol. Planteja un un munt de problemes en la lectura de Zweig que te'n suggereixen d'altres a partir de les lectures que hagis pogut fer i no jutja el personatge. Es nota el gust de l'autor per la cultura dels cafès, que ja ha tractat en altres  llibres, però no molesta perquè s'adiu molt bé amb el personatge i l'època que tracta.

No entenc perquè hi ha citacions sense traduir. Crec que no costava gaire fer-ho, amb la nota corresponent, sobretot si tenim en compte que el francès va desaparèixer de les escoles fa bastant de temps.

He trobat al faltar alguna explicació més contundent sobre les contradiccions en la trajectòria de Zweig, potser el propòsit del llibre és que les treguem nosaltres.

La correspondència Zweig-Roth, que no he vist citada (explicat, el capítol és anterior a l'edició de la correspondència), em sembla que hauria estat interessant per a interpretar la postura de Zweig com, més aviat, ingènua davant les amenaces de l'ascens del nacionalsocialisme. Potser, a la llum dels escrits anteriors, els que se citen en el llibre corresponents a la Gran Guerra, Zweig no veia cap amenaça, sinó una evolució natural de la situació. Això sí que ho ha aconseguit la lectura: he hagut de desterrar les opinions que m'havia format sobre Zweig.

La celebració de la recuperació amb Romain Rollan em sembla una mica sobreactuada; és a dir, no crec que Zweig estigués gaire convençut que aquesta relació havia tornat on era abans de les seves declaracions durant la Gran Guerra.

Hi ha alguna cosa d'edició/correcció que m'ha xocat (a banda de les citacions sense traduir):

• A la pàgina 73 apareix un "ficcionalitzada" que no sé si és un mot admès. Tampoc no sé com dir-ho si no és mitjançant una perífrasi.
• Les referències a la Primera guerra mundial es fan com "Guerra Gran" i sem sembla que sempre ho he llegit com Gran Guerra.
• A la pàgina 130 hi ha una "revelació histèrica" que no em sona bé, tot i que pot ser.
• A la pàgina 131 es diu que Zweig escriu la carta als "amics estrangers" com si fos el primer cop que s'hi refereix i és un tema que s'ha comentat abans.

Martí Mortende, Antoni (2020). Stefan Zweig i els suïcidis d'Europa. Mallorca: Lleonard Muntaner

Stoner

A la contraportada hi ha un text de Tom Hanks que diu: "Se trata simplemente de una novela sobre un tipo que va a la universidad y se convierte en un maestro. Pero es una de las cosas más fascinantes que jamás he encontrado".

Hi ha edicions amb la coberta més bonica, però crec que aquesta (és l'edició que he llegit) fa justícia al contingut.

L'arrencada em recordava el Retrat d'un artista adolescent, per la peronalitat inadaptada del protagonista. Stoner és malgirbat, va a la universitat, però els seus pares exploten una granja misèrrima sobre una terra molt ingrata, gris, polsegosa a Missouri. Hi arriba amb un vestit que li ha de durar qui sap quant (en un moment, se'l dibuixa "Pepito Vadecurt"), un abric rònec que li fa vergonya de fer-lo servir i sense diners per estudiar agricultura, però troba un professor no espcialment brillant ni estimat pels alumnes que el fa anar cap a la literatura. Fa carrera a la facultat i mor.

Tota la vida d'estudiant es ventila en deu pàgines! La resta explica la seva vida gris com a professor universitari.

Tot molt gris, tot molt sòrdid. Fins i tot l'episodi mitjanament feliç que ocupa una part de la segona meitat de la nove·la molesta per feliç. Sort que acaba tan tristament i abrupta i sense sobresalts com es podia esperar del to general de l'obra.

No he rescatat cap citació perquè excepte el final, no hi ha res que destaqui, però tot el llibre t'atrapa amb una força que no saps d'on surt. No és una obra perfecta (crec que hi ha algun problema de guió), no està perfectament traduïda (hi he vist alguna errada i això que no controlo gaire l'idioma), però atrapa.

El personatge no té cap mena de carisma, no destaca per res. No és dolent, no és bo, no és un intel·lectual, no és el professor de "El club dels poetes morts", no és un pare excel·lent (ni un mal pare), no es un marit exemplar (ni una mala parella)...

S'hi expliquen coses, s'expliquen bé. La lectura és àgil. Et queden escenes gravades i no saps ben bé per què. No ho sé.

Hi ha traducció catalana d'Albert Torrescasana a La Butxaca.

John Williams (2012). Stoner (trad. Antonio Díez Fernández). Tenerife: Baile del Sol

Milkman

"En aquell moment, a divuit anys, havent pujat en una societat en la qual es premia el gallet fàcilment i les normes bàsiques eren que si no et tractaven amb violènia física, si no et dirigien insults verbals clars ni et llançaven mirades provocadores,volia dir que no passava res, i per tant, ¿com podies sentir-te atacada per una cosa que no existia? A divuit anys no entenia ben bé en què consistia envair l'espai íntim d'un altre." (pàg. 15)

La mescla que trobarem al llarg del llibre. Pocs noms, la vida personal i la lluita armada. No s'ubica res enlloc, però tens la sensació de llegir dins d'un mapa de Dublin.

"A tot arreu on anaves i tot el que feies era u a declaració política, encara que no ho volguessis." (pàg. 39)

Crec que el clima en què es desenvoluparà l'acció ja queda ben retratat.

"Per tant, mentre jo m'estava clavada al sofà, amb la boca oberta, els ulls esbatanats, mossegant-mes les ungles i exclamant:..." (pàg. 58)

Una foto, un quadre. Simple, directe.

"En aquell temps valia més mirar de passar inadvertit que no pas admetre que els teus hàbits propis i personals havien caigut per sota del que la societat considerava normal, Si no ho feies, et posaven l'etiqueta d'inadaptat psicològic i t'apartaven com als altres marginats." (pàg. 82)

"La convenció era no admetre-ho, no acceptar el detall perquè aquests tipus de detall implicaria triar i triar implicariaresponsabilitzar-se." (pàg. 94)

"L'havien mort perquè el gos mostrava afecte, perquè no podien suportar agradar ningú, no podien sofrir la innocència, la franquesa, la sinceritat, ni una indefensió, un afecte i una puresa tan purs i tendres que calia eliminar el gos i les seves qualitats. No ho podien suportar. L'havien de matar. Probablement ells ho devien veure com un acte d'autodefensa." (pàg 117-118)

Tota aquesta reflexió és a partir de "La finestra indiscreta". Hi ha més exemples, però tot ho llegeix sota l'òptica del conflicte. Les relacions, les actuacions, les idees, les reaccions... S'accepta com a normal una situació d'allò mes estranya. Parla de les "persones luminoses" que contrasten amb la realitat i, per això, no els poden suportar.

"En el cas d'un home, això [ingresar en un hospital mental] volia dir que no havia complert els seus deures com a home, cosa que equivalia a no haver aconseguit, sobretot, salvar les aparences." (pàg. 121)

"I per això feien falta els gossos. Eren importants, un element d'equilibri, una barrera, un amortidor que ens protegia dels conflictes mortals instantanis, cara a cara, provocats per aquells sentiments d'odi als altres, d'odi a un mateix, el tipus de conflictes que esclaten en un no res entre individus, entre clans, entre nacions, entre sexes, i que fan un mal general irreversible." (pàg. 126)

Els gossos avisen de l'arribada de les tropes. En algun moment, els soldats sacrifiquen un munt de gossos.

"'Ho he guanyat en una rifa', explicaven, i mentre deien aquestes paraules s'arronsaven d'espatlles amb gestos exagerats per donar a entendre que, per desocmptat, ells no eren confidents i que ningú no havia de pensar que ho eren. Semblava que no s'adonessin, malgrat el munt de cadàvers de confidents que s'apilaven als carrerons de la zona, que no enganyaven ningú, i encara menys els renunciants." (pàg. 141)

La naturalitat amb què es viuen situacions al·lucinants, el control social, la violència..., tot resumit en aquest fragment.

"Ara, en sentir les paraules del lleter, em va preocupar que el mig xicot pogués córrer un perill molt més imminent." (pàg. 145)

Al lleter (el Milkman del títol) no li cal amenaçar; només ha de dir, mig dir, insinuar. Ningú no en sap res i tothom ho sap tot. No mana, però...

Entre les pàgines 161 i 163 hi ha la trobada de les "fans" al lavabo. Els consells, les converses són tan de l'època més rància del franquisme... El llibre retrata una societat que sembla ancorada en els anys quaranta/cinquanta que, des d'ara i aquí, ens sembla molt llunyana, però que no ho és tant a la realitat que mira de reflectir.

"Sí, va ser una sorpresa, ell em va sorprendre i jo em vaig sorprendre a mi mateixa de ser capaç de passar-li el farcell i després pujar a la camioneta sense preocupar-me de res, sabent que em podia fiar d'ell, que era honest i que faria el que havia dit que faria." (pàg. 186)

"Feien córrer que havia anat així, va dir, perquè aquesta era la mena de coses que s'inventava la gent, perquè aquí no podies morir i prou, no podies tenir una mort normal, per causes naturals, ni per accident, com ara caure per la finestra, sobretot tenint en compte el munt de morts violentes que hi havia al districte." (pàg. 187)

"Després, sota un cel negre com el carbó, vaig treure la clau i, per primera vegada des de feia segles, la vaig introduir al pany com si res, sense tremolar." (pàg. 211)

"Nosaltres érem l'enemic [per a la policia]; els terroristes, terroristes civils, gent que es relacionava amb els terroristes, o sinplement, individus sospitosos de ser terroristes si bé encara això no s'havia pogut demostrar." (pàg. 232)

" [...]¿I què passaria, amiga de tota la vida, si una persona de ment sana es trobés enmig d'un entorn sencer, d'una raça sencera, que hagués perdut el seny? Probablement, aquesta persona seria vista per la consciència col·lectiva com una persona boja, però ¿ho seria, de boja? 'Sí', va dir l'amiga..." (pàg. 255)

No us recorda un conte del Monzó? És el "què diran" portat a l'extrem. Pots ser mal vist perquè fas coses que serien normals en un altre lloc o ambient.

 "Els assassinats ordinaris eren inquietants, incomprensibles, just els assassinats que no passaven mai aquí." (pàg. 300-301)

El mateix argument que la citació de la pàgina 187.

"Com que l'amor que sentia per l'estimada era correspost i ell no podia suportar el caràcter vulnerable d'aquella relació recíproca de donar i rebre, va posar-hi fi abansde perdre-la,a bansque la hi arrabassés el destí o algú altre." (pàg. 343)

Hi ha tota una teoria sobre les relacions i els matrimonis que es pot resumir amb aquesta citació molt interessant. És, en resum, l'acceptació de la desgràcia inevitable que impregna tot en el llibre.

Anna Burns (2018). Milkman (trad. Josefinal Cavall). Edicions de 1984.

Souvenirs dormants

 

"Un jour, sur les quais, le titre d'un livre a retenu mon attention, Les Temps des rencontres. Pour moi aussi, il y a eu un temps des rencontres, dans un passé lointain. À cette époque, j'avais souvent peur du vide. Je n'éprouvais pas ce vertige quan j'étais seul, mais avec certaines personnes dont justement je venais de faire la rencontre. Je me dissais pour me rassurer: il se présentera bien une occasion de leur fausser compagnie. Quelques-unes de ces personnes, vous ne saviez jusqu'où elles risquaient de vous entraîner. La pente était glissante." (pàg. 9)

Un dia, als quais ("moll", "andana" no em sembla que recullin el sentit dels quais de París), el títol d'un llibre em va cridar l'atenció: Les Temps des rencontres. Jo també vaig tenir-ne un, de temps de trobades, fa molt de temps. En aquella èpoc, em feia por el buit. Però no sentia aquella mena de vertigen quan estava sol; no, mñes aviat el sentia quan estava amb alguna persona que acabava de trobar. Una mica per consolar-me em deia: ja arribarà el moment de discutir amb ells. No se sap mai fins a quin punt et poden provocar algunes d'aquestes persones. És un pendent lliscant.

"Paris, pour moi, est semé de fantômes, aussi nombreux que les stations de métro et touts leur points lumineux, quand il vous arrivait d'appuyer sur les boutons du tableau des correspondences." (pàg. 18)

París, per a mi, està ple de fantasmes. N'hi ha tants com estacions de metro, com els punts luminosos que s'encenen quan prems els botons dels taulers de les línies.

Fa servir aquesta imatge diverses vegades en la novel·la: gent que coneixes a partir d'altra gent que et fa conèixer altra gent...

"Il me semble aussi qu'au cours de ces années 1963, 1964, le vieux monde retenait une dernière fois son souffle avant de s'écrouler, comme toutes ces maisons et tous ces immeubles des faubourgs et de la périphérie que l'on s'appretait a détruire." (pàg. 23)

Em sembla que durant els any 1963 i 1964 el món antic aguantava la respitració una darrera vegada abans d'enfondrar-se, com les cases i els edicidis dels antics sububrbis i la perifèria que esperaven ser enderrocats.

"Elle était prête à me raconter sa vie. Beaucoup de personnes de toutes sortes l'on fait dans les années suivantes, et je me suis souvent demandé pourquoi. Je devais inspirer confiance. J'amais écouter les gens et leur poser des questions." (pàg. 42)

Estava predisposada a explicar-m´ho tot. Molta gent de tota mena ho han fet al llarg dels anys i sovint me'n demano els motius. Devia inspirar confiança. M'agradava escoltar la gent i fer-los preguntes.

"Au moins ces paroles n'étaient pas perdues pour toujours. Elles remplissent cinq cahiers, avec des dates et des points de suspension." (pàg. 43)    parla des fragments de conversa que recull als cafès.

Almenys aquestes paraules no es perdrien per sempre. Omplien cinc quaderns, amb dats i punts suspensius.

Parla dels fragments de conversa que recull, en directe i discretament, als cafès. Una crossa per a la memòria que, en el seu cas, havia de resultar en un magatzem al·lucinant de notes de tota mena.

Entre les pàgines 71 i 75 retrata una situació d'angoixa. És un fet sense gaire importància, però que els que remirem el passat sovint entenem perfectament i ens fa gràcia de veure'l tan ben explicat.

"Ce serait pour une autre fois. J'avais encore réussi, de justesse, à détourner le rêve, selons les conseils d'Hervey de Saint-Denys." (pàg. 89)

Aquest cop, salvat. Me n'havia sortit, encara que justet, i havia aconseguit desviar el somni segons els consells d'Hervey de Saint-Denys.

"Mon intuition a été si fugace, une allumette dont la flamme minuscule brille quelques secondes dans l'obscurité avant de s'éteindre..." (pàg. 98)

La meva intucició ha estat fugaç, com un llumí que brilla a l'obcuritat amb una flama minúscula uns pocs segons abans d'apagar-se.

"Mais était-ce vraiment le bon chemin? Dans vos souvenirs se mêlent des images de routes que vous avez prises et dont vous ne savez plus quelles provinces elles traversaient." (pàg. 110

Però era aquest realment el camí correcte? EN els records es mesclen imatges de camins que has transitat però que no pots recordar quins llocs travessaven.

No he parlat de la relació de l'autor amb els llibres d'espiritisme. També és sorprenent el coneixement detallat dels carrers de París. No parlo només d'aquesta obra; en general.

M'ha semblat que escrivia, més aviat, un manual d'ús en forma de novel·la. Molt bé. Modiano no enganya mai: "He vingut a parlar de la meva vida!".

Patrick Modiano (2017). Souvenirs dormants. París: Gallimard.

Mensaje a los estudiantes de arquitectura

"[...] yo había otorgado a la casa su importancia funadmental, calificándola como 'máquina de vivir´, y reclamando así de ella la respuesta total e impecable a una pregunta bien formulada." (pàg. 21)

"La tradición se representa como una flecha dirigida hacia adelante y de manera alguna hacia el pasado." (pàg. 24)

Una de les idees cabdals de l'escrit, el respecte de la tradició. Hi tornarà.

"Elementos arquitectónicos suficientemente apoyados en la naturaleza para poder servir de soporte a una legislación. [...]

Lo comprendí durante un largo viaje que realicé en 1911, con la mochila a la espalda, de Praga hasta el Asia Menor y Grecia. Descubrí la arquitectura, instalada en su sitio. Y más que eso: la aquitectura expresaba el sitio,..." (pàg. 29)

Potser no són les citacions més representatives, però explica que els edificis s'han de pensar per al lloc on es fan. No es pot fer "calatravisme" i plantar el mateix pont a Barcelona, Logronyo, Londres... Hi insisteix a la citació següent.

"Desde el exterior, vuestra obra arquitectónica se unirá al sitio. Pero desde el exterior [sic; crec que ha de ser interior] lo integrará." (pàg. 30)

"Resultado: esta sala [una sala d'espectacles molt gran al Palau dels Soviets (sembla)], casi tan grande como la plaza de la Concordia, está desprovista de todo punto de apoyo molesto; ¡ella es sostenida ,a l igual que Judith sostiene la cabeza de Holofernes, por los cabellos!" (pàg. 35)

Una altra idea cabdal de l'escrit: l'arquitectura ha de generar espais adequats a l'ús que se'n demana.

"Precisamente, la arquitectura y la música son hermanas, proporcionando la una y la otra el tiempo y el espacio." (pàg. 37)

"El respeto hacia el pasado es una actitud filial, natural para todo creador: un hijo siente hacia su padre amor y respeto. Les demostraré cuánta atención he consagrado desde mi juventud al estudio de los folklores: [...]. ¡Todo esto no ha impedido que los detractores me acusaran de querer destruir sistemáticament el pasado!" (pàg. 40)

Torna a la tradició. M'he saltat la llista d'intervencions que recorda i m'ha fet gràcia la frase final.

"Esto reemplazaría esos estudios vulgares de los yesos antiguos que han manchado la consideración así adquirida de los griegos y romanos, del mismo modo que el catecismo había desflorado para nostros el resplandor de las Escrituras." (pàg. 49)

No em va impactar tant la referència (el "esto") com la comparació final que trobo brillant.

Al final del llibre hi ha un petit assaig, "Si tuviese que enseñarles arquitectura", que lliga perfectament amb el to de la resta del llibre.

Enlloc explica quina mena d'artefacte és el que s'hi explica. Una classe?, un recull de conferències?, respostes de preguntes rebudes? El que és innegable és el to acadèmic i de recull d'experiències (l'original és de l'any 1957); una mena de "jo, que ja soc gran, us vull explicar a vosaltres, joves que m'admireu, les bases d'aquest art i mirar de desfer alguns malentesos".

Una lectura molt agradable i profitosa, malgrat la traducció.

Le Corbusier (2013). Mensaje a los Estudiantes de Arquitectura (trad: Nina de Kalada). Buenos Aires: Ediciones Infinito.

Érase un río

"--Yo no me busco los problemas --dijo Brian. [...] Pero de algún modo los problemas me acaban encontrando, ¿a que sí, hermanito?" (pàg. 85)

Només he anotat aquesta frase del llibre. Trobo que la fatalitat, el destí, té molt de paper en aquesta narració.

Però no és només aixó, evidentment. Llegeixes la novel·la com si fos una pel·lícula de l'oest (tot i que el riu hi és omnipresent, no és un "Cor de les tenebres"). El riu és el paisatge, la font de vida, de conflictes...

Dic pel·lícula de l'oest perquè no paren de passar coses, perquè mostra una moral (una ètica) violenta i allunyada de la normalitat (una mica com a "Paint Your Wagon"): hi ha morts i robatoris i embarassos i trets i revenges sense cap mena de penediment i completament justificats. La terra té amos, però no gaire. La llei i l'ordre, la societat, hi és, però no es deixen sentir la major part del temps... La neteja..., com a les pel·lícules de l'oest.

També hi ha espai per a la tendresa, molt d'espai, que contrasta molt amb l'ambient rude que s'hi descriu i els personatges rudes que l'habiten.

Al·lucina la quantitat de noms de plantes i animals que hi apareixen i el munt de tècniques de supervivència que s'hi descriuen.

Les famílies queden molt malparades, les relacions personals, menys...

Bonnie Jo Campbell (2019). Érase un río (trad. Tomás Cobos). Barcelona: Dirty Books.

Apuntes para un naufragio

"En Lampedusa, un pescador me dijo:

--¿Sabes qué pez ha vuelto? La lubina.

Luego encendió un cigarrillo y lo apuró en silencio.

--¿Y sabes por qué están de vuelta? ¿Sabes de qué se alimentan? Pues eso.

Apagó el cigarrillo y se fue.

La verdad es que no había nada más que añadir." (pàg. 9)

"Paola conducía pausadamente, sin prisas. Quería que aquel recordatorio concluyera durante el trayecto, para dejarlo en el coche sin llevárselo a casa." (pàg. 69)

Els llocs que acoten temps. Ho fa servir molt. Mai ho havia vist així i té molt de sentit.

"Alberto no bajaba del coche.

Seguía titubeando.

Un escalofrío me sacudió la espalda, la intuición se me encendió: ¿era aquél un momento pulpo?" (pàg. 77)

"El momento pulpo se da cuando una historia, si quiere, viene a ti, y no hay necesidad de ensartarla o de abalanzarse hacia ella. Es necesario estar cerca de ella, eso sí, respetar sus tiempos y estar listo para acogerla con los sentidos bien despiertos. Y ya está." (pàg. 79)

La definició ve precedida de l'explciació del fet que li dona nom. Una anècdota familiar que explica una manera de treballar que aplica a l'elaboració de la narració.

"Hasta entonces no supe que los ciegos salían solos de vacaciones.

Melo escuchaba sus historias con la boca abierta. Los dejó hablar durante tres días sin decir ni mu. Más tarde, en el desayuno, les dirigió un apregunta directa.

--Pero ¿vosotros soñáis?

Estuvo rumiando aquella pregunta durante días.

--Sí --respondieron marido y mujer al unísono, riendo, contentos de que no hubiera embarazo.

--¿Y qué soñáis? --insistió Melo.

La pareja respondió nuevamente al unísono.

Soñamos sonidos, olores, sensaciones táctiles." (pàg. 118 i 119)

"En la cultura occidental, la imagen certifica la realidad de lo existente: un acontecimiento, una revolución, un deceso, de algún modo ganan importancia si los capta la mirada. Aquello que no se ve en cierto modo queda desvirtuado por no haber sido objeto de visión. La cultura oral ha cedido paso a la visual." (pàg. 126)

"Eran personas y parecían esponjas." (pàg. 183)

Frases curtes, molts paràgrafs són molt curts, però mai et queda la sensació que les descripcions no són completes.

Sembla, d'entrada, un llibre de l'Aleksièvitx, però la manera com entrellaça notes sobre la seva vida personal i familiar que acaben de donar els colors que falten a la redacció el fa molt diferent. De vegades sembla que aquests incisos familiars o de paisatge o anècdotes, són sobrers, però sempre tenen un paper important en la narració i en els fets narrats.

La tragèdia de Lampedusa t'arriba molt directament (rellegiu la primera citació que he recollit; és la que obre el llibre) tant la viscuda pels que hi arriben, com la viscuda pels que hi viuen que, atesa la barbaritat del que viuen els immigrants, sovint no es té en compte.

No pots parar de llegir tot i el mal que fan els fets narrats...

Davide Enia (2020). Apuntes para un naufragio (trad. Miquel Izquierdo). Barcelona: Minúscula.