dijous, 3 de setembre de 2020

Souvenirs dormants

 


"Un jour, sur les quais, le titre d'un livre a retenu mon attention, Les Temps des rencontres. Pour moi aussi, il y a eu un temps des rencontres, dans un passé lointain. À cette époque, j'avais souvent peur du vide. Je n'éprouvais pas ce vertige quan j'étais seul, mais avec certaines personnes dont justement je venais de faire la rencontre. Je me dissais pour me rassurer: il se présentera bien une occasion de leur fausser compagnie. Quelques-unes de ces personnes, vous ne saviez jusqu'où elles risquaient de vous entraîner. La pente était glissante." (pàg. 9)

Un dia, als quais ("moll", "andana" no em sembla que recullin el sentit dels quais de París), el títol d'un llibre em va cridar l'atenció: Les Temps des rencontres. Jo també vaig tenir-ne un, de temps de trobades, fa molt de temps. En aquella èpoc, em feia por el buit. Però no sentia aquella mena de vertigen quan estava sol; no, mñes aviat el sentia quan estava amb alguna persona que acabava de trobar. Una mica per consolar-me em deia: ja arribarà el moment de discutir amb ells. No se sap mai fins a quin punt et poden provocar algunes d'aquestes persones. És un pendent lliscant.


"Paris, pour moi, est semé de fantômes, aussi nombreux que les stations de métro et touts leur points lumineux, quand il vous arrivait d'appuyer sur les boutons du tableau des correspondences." (pàg. 18)

París, per a mi, està ple de fantasmes. N'hi ha tants com estacions de metro, com els punts luminosos que s'encenen quan prems els botons dels taulers de les línies.

Fa servir aquesta imatge diverses vegades en la novel·la: gent que coneixes a partir d'altra gent que et fa conèixer altra gent...


"Il me semble aussi qu'au cours de ces années 1963, 1964, le vieux monde retenait une dernière fois son souffle avant de s'écrouler, comme toutes ces maisons et tous ces immeubles des faubourgs et de la périphérie que l'on s'appretait a détruire." (pàg. 23)

Em sembla que durant els any 1963 i 1964 el món antic aguantava la respitració una darrera vegada abans d'enfondrar-se, com les cases i els edicidis dels antics sububrbis i la perifèria que esperaven ser enderrocats.


"Elle était prête à me raconter sa vie. Beaucoup de personnes de toutes sortes l'on fait dans les années suivantes, et je me suis souvent demandé pourquoi. Je devais inspirer confiance. J'amais écouter les gens et leur poser des questions." (pàg. 42)

Estava predisposada a explicar-m´ho tot. Molta gent de tota mena ho han fet al llarg dels anys i sovint me'n demano els motius. Devia inspirar confiança. M'agradava escoltar la gent i fer-los preguntes.


"Au moins ces paroles n'étaient pas perdues pour toujours. Elles remplissent cinq cahiers, avec des dates et des points de suspension." (pàg. 43)    parla des fragments de conversa que recull als cafès.

Almenys aquestes paraules no es perdrien per sempre. Omplien cinc quaderns, amb dats i punts suspensius.

Parla dels fragments de conversa que recull, en directe i discretament, als cafès. Una crossa per a la memòria que, en el seu cas, havia de resultar en un magatzem al·lucinant de notes de tota mena.


Entre les pàgines 71 i 75 retrata una situació d'angoixa. És un fet sense gaire importància, però que els que remirem el passat sovint entenem perfectament i ens fa gràcia de veure'l tan ben explicat.


"Ce serait pour une autre fois. J'avais encore réussi, de justesse, à détourner le rêve, selons les conseils d'Hervey de Saint-Denys." (pàg. 89)

Aquest cop, salvat. Me n'havia sortit, encara que justet, i havia aconseguit desviar el somni segons els consells d'Hervey de Saint-Denys.


"Mon intuition a été si fugace, une allumette dont la flamme minuscule brille quelques secondes dans l'obscurité avant de s'éteindre..." (pàg. 98)

La meva intucició ha estat fugaç, com un llumí que brilla a l'obcuritat amb una flama minúscula uns pocs segons abans d'apagar-se.


"Mais était-ce vraiment le bon chemin? Dans vos souvenirs se mêlent des images de routes que vous avez prises et dont vous ne savez plus quelles provinces elles traversaient." (pàg. 110

Però era aquest realment el camí correcte? EN els records es mesclen imatges de camins que has transitat però que no pots recordar quins llocs travessaven.


No he parlat de la relació de l'autor amb els llibres d'espiritisme. També és sorprenent el coneixement detallat dels carrers de París. No parlo només d'aquesta obra; en general.

M'ha semblat que escrivia, més aviat, un manual d'ús en forma de novel·la. Molt bé. Modiano no enganya mai: "He vingut a parlar de la meva vida!".


Patrick Modiano (2017). Souvenirs dormants. París: Gallimard.

dilluns, 24 d’agost de 2020

Mensaje a los estudiantes de arquitectura

"[...] yo había otorgado a la casa su importancia funadmental, calificándola como 'máquina de vivir´, y reclamando así de ella la respuesta total e impecable a una pregunta bien formulada." (pàg. 21)

"La tradición se representa como una flecha dirigida hacia adelante y de manera alguna hacia el pasado." (pàg. 24)

Una de les idees cabdals de l'escrit, el respecte de la tradició. Hi tornarà.

"Elementos arquitectónicos suficientemente apoyados en la naturaleza para poder servir de soporte a una legislación. [...]

Lo comprendí durante un largo viaje que realicé en 1911, con la mochila a la espalda, de Praga hasta el Asia Menor y Grecia. Descubrí la arquitectura, instalada en su sitio. Y más que eso: la aquitectura expresaba el sitio,..." (pàg. 29)

Potser no són les citacions més representatives, però explica que els edificis s'han de pensar per al lloc on es fan. No es pot fer "calatravisme" i plantar el mateix pont a Barcelona, Logronyo, Londres... Hi insisteix a la citació següent.

"Desde el exterior, vuestra obra arquitectónica se unirá al sitio. Pero desde el exterior [sic; crec que ha de ser interior] lo integrará." (pàg. 30)

"Resultado: esta sala [una sala d'espectacles molt gran al Palau dels Soviets (sembla)], casi tan grande como la plaza de la Concordia, está desprovista de todo punto de apoyo molesto; ¡ella es sostenida ,a l igual que Judith sostiene la cabeza de Holofernes, por los cabellos!" (pàg. 35)

Una altra idea cabdal de l'escrit: l'arquitectura ha de generar espais adequats a l'ús que se'n demana.

"Precisamente, la arquitectura y la música son hermanas, proporcionando la una y la otra el tiempo y el espacio." (pàg. 37)

"El respeto hacia el pasado es una actitud filial, natural para todo creador: un hijo siente hacia su padre amor y respeto. Les demostraré cuánta atención he consagrado desde mi juventud al estudio de los folklores: [...]. ¡Todo esto no ha impedido que los detractores me acusaran de querer destruir sistemáticament el pasado!" (pàg. 40)

Torna a la tradició. M'he saltat la llista d'intervencions que recorda i m'ha fet gràcia la frase final.

"Esto reemplazaría esos estudios vulgares de los yesos antiguos que han manchado la consideración así adquirida de los griegos y romanos, del mismo modo que el catecismo había desflorado para nostros el resplandor de las Escrituras." (pàg. 49)

No em va impactar tant la referència (el "esto") com la comparació final que trobo brillant.


Al final del llibre hi ha un petit assaig, "Si tuviese que enseñarles arquitectura", que lliga perfectament amb el to de la resta del llibre.

Enlloc explica quina mena d'artefacte és el que s'hi explica. Una classe?, un recull de conferències?, respostes de preguntes rebudes? El que és innegable és el to acadèmic i de recull d'experiències (l'original és de l'any 1957); una mena de "jo, que ja soc gran, us vull explicar a vosaltres, joves que m'admireu, les bases d'aquest art i mirar de desfer alguns malentesos".

Una lectura molt agradable i profitosa, malgrat la traducció.


Le Corbusier (2013). Mensaje a los Estudiantes de Arquitectura (trad: Nina de Kalada). Buenos Aires: Ediciones Infinito.

dimecres, 5 d’agost de 2020

Érase un río

"--Yo no me busco los problemas --dijo Brian. [...] Pero de algún modo los problemas me acaban encontrando, ¿a que sí, hermanito?" (pàg. 85)

Només he anotat aquesta frase del llibre. Trobo que la fatalitat, el destí, té molt de paper en aquesta narració.

Però no és només aixó, evidentment. Llegeixes la novel·la com si fos una pel·lícula de l'oest (tot i que el riu hi és omnipresent, no és un "Cor de les tenebres"). El riu és el paisatge, la font de vida, de conflictes...

Dic pel·lícula de l'oest perquè no paren de passar coses, perquè mostra una moral (una ètica) violenta i allunyada de la normalitat (una mica com a "Paint Your Wagon"): hi ha morts i robatoris i embarassos i trets i revenges sense cap mena de penediment i completament justificats. La terra té amos, però no gaire. La llei i l'ordre, la societat, hi és, però no es deixen sentir la major part del temps... La neteja..., com a les pel·lícules de l'oest.

També hi ha espai per a la tendresa, molt d'espai, que contrasta molt amb l'ambient rude que s'hi descriu i els personatges rudes que l'habiten.

Al·lucina la quantitat de noms de plantes i animals que hi apareixen i el munt de tècniques de supervivència que s'hi descriuen.

Les famílies queden molt malparades, les relacions personals, menys...


Bonnie Jo Campbell (2019). Érase un río (trad. Tomás Cobos). Barcelona: Dirty Books.

dilluns, 27 de juliol de 2020

Apuntes para un naufragio

"En Lampedusa, un pescador me dijo:
--¿Sabes qué pez ha vuelto? La lubina.
Luego encendió un cigarrillo y lo apuró en silencio.
--¿Y sabes por qué están de vuelta? ¿Sabes de qué se alimentan? Pues eso.
Apagó el cigarrillo y se fue.
La verdad es que no había nada más que añadir." (pàg. 9)

"Paola conducía pausadamente, sin prisas. Quería que aquel recordatorio concluyera durante el trayecto, para dejarlo en el coche sin llevárselo a casa." (pàg. 69)

Els llocs que acoten temps. Ho fa servir molt. Mai ho havia vist així i té molt de sentit.

"Alberto no bajaba del coche.
Seguía titubeando.
Un escalofrío me sacudió la espalda, la intuición se me encendió: ¿era aquél un momento pulpo?" (pàg. 77)

"El momento pulpo se da cuando una historia, si quiere, viene a ti, y no hay necesidad de ensartarla o de abalanzarse hacia ella. Es necesario estar cerca de ella, eso sí, respetar sus tiempos y estar listo para acogerla con los sentidos bien despiertos. Y ya está." (pàg. 79)

La definició ve precedida de l'explciació del fet que li dona nom. Una anècdota familiar que explica una manera de treballar que aplica a l'elaboració de la narració.

"Hasta entonces no supe que los ciegos salían solos de vacaciones.
Melo escuchaba sus historias con la boca abierta. Los dejó hablar durante tres días sin decir ni mu. Más tarde, en el desayuno, les dirigió un apregunta directa.
--Pero ¿vosotros soñáis?
Estuvo rumiando aquella pregunta durante días.
--Sí --respondieron marido y mujer al unísono, riendo, contentos de que no hubiera embarazo.
--¿Y qué soñáis? --insistió Melo.
La pareja respondió nuevamente al unísono.
Soñamos sonidos, olores, sensaciones táctiles." (pàg. 118 i 119)

"En la cultura occidental, la imagen certifica la realidad de lo existente: un acontecimiento, una revolución, un deceso, de algún modo ganan importancia si los capta la mirada. Aquello que no se ve en cierto modo queda desvirtuado por no haber sido objeto de visión. La cultura oral ha cedido paso a la visual." (pàg. 126)

"Eran personas y parecían esponjas." (pàg. 183)


Frases curtes, molts paràgrafs són molt curts, però mai et queda la sensació que les descripcions no són completes.

Sembla, d'entrada, un llibre de l'Aleksièvitx, però la manera com entrellaça notes sobre la seva vida personal i familiar que acaben de donar els colors que falten a la redacció el fa molt diferent. De vegades sembla que aquests incisos familiars o de paisatge o anècdotes, són sobrers, però sempre tenen un paper important en la narració i en els fets narrats.

La tragèdia de Lampedusa t'arriba molt directament (rellegiu la primera citació que he recollit; és la que obre el llibre) tant la viscuda pels que hi arriben, com la viscuda pels que hi viuen que, atesa la barbaritat del que viuen els immigrants, sovint no es té en compte.

No pots parar de llegir tot i el mal que fan els fets narrats...


Davide Enia (2020). Apuntes para un naufragio (trad. Miquel Izquierdo). Barcelona: Minúscula.

dimarts, 21 de juliol de 2020

Nadal a cals Ivànov

La gent del projecteartefacte van publicitar la versió pdf de descàrrega lliure d'aquesta obra de teatre en començar la pandèmia i aquests dies, entre lectura i lectura, l'he recordada i l'he llegida.

El Prefaci, signat per Max Kloza és molt interessant. No coneixia aquest corrent i està explicat molt breument i clara. És d'agrair.

Al llarg de la lectura, és molt breu, no feia més que pensar en Ionesco amb un punt més de tragèdia, de fatalisme que, segurament, es deu als avatars vitals de l'autor, la vida del qual no es pot comparar a la que va dur Ionesco que, potser, les va passar magres una etapa de la seva vida, però suposo que no tena la percepció que havia de ser reprimit per l'estalinisme (amb l'estil repressor estalinista).

Bé, des del títol de l'obra podeu accedir al pdf i us recomano que no us salteu el Prefaci, és força útil per llegir l'obra amb els ulls ben oberts.

Mireu la llista de personatges i ja us fareu una idea del que podeu trobar en els quatre actes de l'obra:
Pétia Perov – nen d'un any
Nina Serova – nena de vuit anys
Vària Petrova – nena de disset anys
Volódia Komarov – nen de vint-i-cinc anys
Sónia Ostrova – nena de trenta-dos anys
Mixa Pestrov – nen de setanta-sis anys
Dúnia Xústrova – nena de vuitanta-dos anys
Puziriova – la mare
Puziriov – el pare
La gossa Vera
L'enterramorts
Criats, cuiners, soldats, professors de grec i llatí


Aleksandr Vvedenski (2017). Nadal a cals Ivànov (trad. Arnau Barios). projecteartefacte.wordpress.com

dilluns, 20 de juliol de 2020

Le terra eixorca

Què dir que no s'hagi dit ja sobre aqust llibre... Quines ganes tenia de fer servir aquesta frase de Les Luthiers!

Bé, l'edició de Lleonard Muntaner és bilingüe; molt discreta, l'original anglès ocupa el peu de pàgina, cosa que obliga a tenir les notes al final del llibre i, com que l'original ja té les notes d'Eliot, resulta que tenim dos jocs de notes que costa combinar amb la lectura. Bé, era un problema de mal solucionar i tampoc no cal consultar les notes mentre fas la lectura, la primera lectura.

He combinat la lectura amb l'audició de la que van fer sir Alec Guiness i Fiona Shaw que he trobat a Youtube, en la qual, a banda de les veus (impressionants) i les imatges de la dramatització d'ella (d'Alec Guiness només tenen fotos), apareix el text conforme el van llegint com si fos un karaoke. Hi ha moltes més versions, però aquesta m'ha agradat i m'ha servit per a comprovar que bé que llisca la traducció.

No he entès el sentit de la cronologia final. Podria ser interessant, però no l'han cuidada gens i contrasta molt amb la resta del llibre: coses mal citades, cap coherència tipogràfica, coses mal col·locades... Una pena perquè et fa acabar la lectura amb mal sabor de boca.

Sobre el text, no puc comentar res perquè, com m'acostuma a passar quan llegeixo poesia, noto que se m'escapen un munt de coses i em fa cosa comentar res. Però no m'importa, la poesia sí que la rellegeixo sovint, normalment sense ordre, a petites dosis i miro de gaudir-la tant com puc més per la música que per la lletra. Cadascú legeix com pot o sap i jo ho faig així.

El que no puc deixar de dir és com impressiona la quantitat de lectures que trapuen en aquest poema.


T. S. Elliot (2018). La terra eixorca (trad. Neus Nadal). Palma: Lleonard Muntaner.

dissabte, 4 de juliol de 2020

A l'horitzó

"Per a ell [en Hakan, el protagonista, és suec], l'anglès era encara una allau de sons desfets, líauids, que no existien en la seva llengua materna, les erres, les des, les xeixs que es combinaven amb vocals especialment gelationoses. Froude prueja rar xur per zost. Mirla frecklin tzou. Or fris iouda lluny. Crul rostis rscla amic..." (pàg. 33)

M'ha redordat els sons alemanys reproduits a Memòries d'un vaca. A banda, aquest fragment ja marca un dels trets més curiosos del llibre: el protagonista, que fa de narrador, no pot explicar-nos gairebé res perquè no entén res del que li diuen. A poc, a poc aprén l'idioma i la narració cada vegada és més fluida. No m'ho havia trobat mai i m'ha fet molta gràcia.

"En Linus [germà del Hakan, coprotagonsita del llibre tot i que...] li havia explicat altresprodigis naturals:per exemple, que cada dia naixia un sol nou. Mentre recorria el cel, el disc lluminós es consumia, s'enfonsava, es desintegrava a l'horitzó i es vessava com si fos cera per l'abisme que hi havia a l'extrem del món. I igual que un cerer, déu reaprofitava aquell degoteig per fer un sol nou dirant la nit." (pàg.75)

"Un cervell sense cos. Al llarg de molts milions d'anys, aquest gangli pensant es va forjar per a si mateix les estructures materials que esdevindrien la seva carcassa i els seus instruments: en altres paraules, el cervell va generar el seu propi cos". (pàg. 90)

Que n'heu de dir d'aquesta teoria? La matèria primigènia (gelatinosa, com a la majoria de la literatura" mare de l'evolució humana. El que ens diferencia de la resta d'animals és l'origen del que ens hi fa semblants. Retorçat, però suggerent.

"El projecte Andròmeda", un telefilm dolentet però amb un fil semblant a això. Paga la pena mirar-lo només per això.

"En Hakan es va adonar que fins aleshores sempre havia pensat que aquells vastos territoris eren buits, que només eren habitats durant el breu període de temps que els viatgers trigaven a travessar-los, i que despré la solitud es tancava darrere seu, com l'oceà al voltant del deixant d'un vaixell. A mes a més, va entendre que tots aquells viatgers, i ell també, eren, de fet, uns intrusos." (pàg. 111)

"Fins llavors, en Hakan havia anat d'un lloc a l'altre fugint del passat però sense mirar cap al futur. Sempre s'havia mantingut en un present constant, deixant enrere paisatges i persones però sense adreçar-se mai a una destinació que ell es pogués representar mentalment amb més o menys concreció." (pàg. 240)

És molt interessant la relació entre espai, temps, racionalitat...

"Durant aquells dies es va adonar que a excepció de l'incident amb la tintura i l'estofat de guatlles, msi no havia mentit ni traït la confiança de ningú." (pàg. 294)

"Els terrenys del voltant del castell no s'assemblaven a res del que en Hakan havia vist en tota la seva vida. El domini de l'hombre sobre la natura era total." (pàg. 314).

Que se'n pot dir una novel·la d'iniciació? El protagonista surt encara nen de Suècia, es perd i queda sol a Amèrica i comença el viatge de tornada ja gran, amb "fama" i sent capaç de narrar la seva hitòria.

Que se'n pot dir road-movie o novel·la de oest? Tota la novel·Ela explica un viatge, molt més exern que intern per les dificultats apuntades del protagonista per a explicar-nos els seus pensament. I de l'oest, també, tot i que el viatge sigui en sentit contrari.

Que se'n pot dir un a buddy-novel? Una part del llibre en Hakan té algun col·lega que li dona suport, que l'ajuda a madurar, però la resta del temps, és un viatger solitari i, normalment, amb por dels altres.

La presència del Linus és d'allò més interessant, multifunció... Ja go veureu en llegir la novel·la.

 
Hernán Díaz (2020). A l'hortizó (trad. Josefina Caball). Barcelona: Edicions del Periscopi.