Torno del bosc amb les mans tenyides

Bé, en general. Jo no gosaria qualificar-lo com a novel·la, però si que es una cosa molt personal. Fa la impressió que ha agafat la llibreta de viatges que, pel que sembla, ha confeccionat al llarg dels anys, i n'ha triat alguns passatges per reunir-los en aquest volum. Per això (és l'explicació que m'ha semblat més coherent) el text fa impressió d'irregularitat. A banda, hi ha alguna frase difícil d'entendre, crec que li falta correcció i edició. Llàstima.

A la pàgina 37, 38 i 39 parla de la memòria i, tot i que no és el que explica, jo ho he llegit en clau d'Alzheimer (per la part que m'afecta) i he trobat que la descripció és molt bona. És una lectura de la memòria que trobo molt encertada.

"La pintura que fixa les nostres paraules està feta de la por d'un arbre." (pàg. 53)

Relacionar memòria, escriptura i por m'ha semblat genial. Ho desenvolupa al text, però la frase sola és molt bona.

"Els cossos càlids dels seus companys de viatge tenen, per a ells, la consistència freda de es roques allisades pel pas de l'aigua." (pàg. 54)

Ha comparat la vida a un riu i ens parla dels aprofitats. Trobo que la imatge es interessant. Quino ho deia de manera més prosaica: "No se puede amasar pan sin hacer harina a los demás".

Vaig entrar amb els dos peus al mig del cercle sense adonar-me'n i a l'instant més tard, com si m'hagués abatut un vaquermamb un llaç llençat hàbilment, ja jeia per terra." (pàg. 63)

Hi ha alguna altra frase inpossible com aquesta (poques, gràcies a Déu), però es nota que no ha passat un corrector pel text i fa ràbia.

"Viatjo perquè confio que la fricció amb el desconegut i el conflicte provocat pels punts de vista incompatibles em canviïn. La identitat és sempre una negociació. Som el que volem ser. Som fins on ens atrevim a ser. No n'hi ha prou amb veure, sentir, descobrir, conèixer. La llunyania ens ransforma només si estem disposats a aguantar el sotrac. No es pot viatjar d'una manera plàcida o fàcil.

El contacte amb la diferència ens roba totes les seguretats." (pàg. 105)

No estic d'acord amb totes les afirmacions, però algunes, com ara la darrera, són molt i molt encertades. Això, però més a sac, és EL tema d'Amin Maalouf.

"La seducció sembla permesa, aquí a les dones no els imposen una indumentària que amagui els cabells i les corbes, els canells i els turmells. Els ulls de les hostesses no estan atrapats en l'estreta espitllera de la por submisa. [...] Són nines de porcellana, totes iguals, innòcues per al sistema." (pàg. 150)

Parla d'una aerolínia d'un país musulmà. No cal comentar res, oi?

"Capficat en la seva cursa diària d'obstacles, el noi es distreu escoltant la lectura de les sures en rus. La lletania de les aleies ressona ambn la solemnitat d'un ritus ortodox" (pàg. 154)

Ho desenvolupa, però el contrast és fort.

"El pare pega la mare, la mare pega el nen, el nen pega el gosset, el gosset persegueix el gat i el gat el ratolí i el ratolí s'amaga en un forat per pensar quines malifetes empescar-se per tornar a engegar la cadana. La condici´ño subalterna ens roba la dignitat, ens tornem durs de cor, incapaços de veure la bellesa, dereconenèixer-nos en el mirall dels altres. Quan ens sentim fràgils, som cecs per a qualsevol bondat." (pàg. 164)

Això és una gran explicació de la violència a la socitat. Llàstima que el corrector no hagi passat per aquí.

"Sarajevo és el lloc de la meva derrota definitiva, l'esvoranc que no puc travessar. Hi va néixer la meva mare el 1948 sense haver conegut el seu pare perquè 'se l'havia endut la guerra'. Ella es va fer adulta amb aquella frase fins que un dia, de cop, va comprendre l'engany. L'havien estat alimentant amb silencis i vaig heretar d'ella aquesta mudesa espantosa. Hi ha preguntes que no puc ni formular, la ment s'hi nega i el cos se'm rebel·la amb un espasme de fàstic." (pàg. 165)

"La llengua ni ñes un cavall dòcil ni tampoc una força ensalvatgida que no acabem de dominar del tot. " (pàg. 170-171)

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Simona Skrabec (2019). Torno del bosc amb les mans tenyides. Barelona: L'Avenç.