Mort d'Ivan Ilitx
Un alt funcionari es mor. Una agonia lenta i dolorosa que entre el narrador i el protagonista se'ns descriu detalladament. Molta vida, moltes sensacions, moltes relacions...
"L'Ivan Ilits v amorir als quaranta-cinc anys, membre de la Cort Suprema de Justícia. Era fill d'un alt funcionari que havia fet, per diversos ministeris i departaments de Sant Petesburg, la mena de carrera que condueix algú fins a aquella posició en què. si bé resulta obvi que és un negat per complir qualsevol funció important, els anys de servei i els mèrits acumulats impedeixen que se l'expulsi; per tant, creen per a ell una plaça fictçicia que li aporta uns gens ficticis milers de rubles --entre sis i deu-- que li permeten d'arribar tranquil a les velleses." (pàg. 21)
El Principi de Peter es va formular l'any 1969. Tolstoi ja en va descriure una de les solucions proposades per Peter l'any 1886. I aquest paràgraf és tan actual...
"L'Ivan Ilitx no va abusar mai d'aquest poder [era jutge d'instrucció i "sentia que tothom era a les seves mans"], al contrari, mirava de suavitzar-ne les manifestacions, però era en la certesa de tenir-lo i en la possibilitat de suavitzar-lo on trobava el principal al·licient del nou càrrec." (pàg. 25)
Hi ha res més humà que això? I explicat amb tanta senzillesa...
La lluita final del protagonista contra la mort, acceptanta-la, no entenent-la. No sent capaç de dominar les reaccions (el caràcter) quan el dolor s'intensifica, la manera com els diferents membres de la família viuen aquests darrers dies... Una trama ben simple, però expremuda fins al límit.
La sonata Kreutzer
És curiós, l'he trobada pertot més aviat com a Sonata a Kreutzer. La nota sobre l'estrena de la peça és molt interessant. Podeu trobar la narració a Internet, només avanço que Kreutzer no va tocar mai aquesta peça perquè la va qualificar d'"intocable". A Tolstoi li va impressionar molt i fa que aquesta novel·la giri al voltant de la peça. D'entrada, no ho sembla i tens la impressió que el títol és una boutade, però no ho és: Tolstoi li atorga la mateixa càrrega eròtic que molts autors veuen en el Bolero de Ravel.
Tota la novel·la és una conversa en un tren. Una crítica del matrimoni, de la relació home-dona. Qui du el pes de la crítica ha estat jutjat i condemnat per haver mort la dona i una mica explica el cas a un desconegut per descarregar-se'n o per fer-se entendre.
Impressionant explicació de la gelosia!
"La depravació no consisteix en res de físic, en cap aberració física, no: la depravació, la depravació autèntica és desentendre's del compromís moral amb una dona amb qui has tingut tractes físics." (pàg. 107-108)
"Tot i així, aquella primera caiguda [el primer dia que va anar amb una dona, pagant, una mica empès per la pressió social] va tenir alguna cosa d'especial i emocionant. Recordo que de seguida, allà mateix, quan encara no havia sortit de l'habitació, em vaig posar trist, tristíssim, tant que vaig tenir ganes de plorar, plorar per la meva innocència malaguanyada, per haver esguerrat per sempre la meva relació amb les dones." (pàg. 111)
"A les dones els passa el mateix que als jueus, que es rescabalen de l'opressió soferta amb el poder dels diners." (pàg. 121)
"Això també ens ho fan creure els nostres estimats sacerdots de la ciència [que l'home necessita copular amb freqüència]. El que faria és obligar-los a ells, a aquests astròlegs, a complir les funcions que ara compleixen les dones, aquestes funcions que ells creuen tan necessàries per als homes: a veure què dirien. Fes creure a un home que necessita vodka, tabac, opi, i en necessitarà." (pàg. 136)
Ja ha titllat els savis d'hipòcrites per parlar dels drets de les dones i del seu alliberament mentre les obliguen a complir les fastigoses obligacions del matrimoni. I encara abans, ha fet una filípica sobre com d'antinatural és el matrimoni. Immediatament després diu que sembla que aquests savis esmenen l'obra de Déu: la lactància i la procreació interrompen el ritme de la còpula dels homes i, per això, cal
minimitzar-ne la durada. Una visió al·lucinant, però molt ben justificada: fa gust de llegir.
Hadjí Murat
L'arrencada és una mica estranya, una mena d'excusa (feble) per explicar un fet històric (que "se non è vero, è ben trobato"):
"I em va venir al cap una vella història del Caucas, que en part vaig veure jo mateix, en part vaig sentir de gent que hi era i en part em vaig imaginar. Aquesta història, ta com se m'ha compost en el record i la imaginació, fa així." (pàg. 207)
Abans d'aquest enllaç, un passeig pel camp i un munt de noms de flors i plantes; sembla una novel·la anglesa d'aquelles que et saturen de noms de flors (com Alícia en terra de meravelles); no sé si m'he explicat bé...
Quin dibuix dels personatges, de la societat, de la complexitat de la societat russa del tombant del xix: diferents religions (ortodoxos, catòlics, musulmans), diferents ètnies (russos, txetxens, àvars...), diferents cultures (russos occidentalitzats, afrancesats, seguint la moda del moment, orientals, nòmades...) i un govern molt de l'antic règim (lent, feixuc, amb moltes servituds) amenaçat pels vents "democràtics" dels voltants que ha de treballar amb una administració corrupta i una cort amb tots els vicis de les corts de l'Europa del xvii i xviii.
Crueltat oriental, vodka, mot de vodka, armes, moltes armes: espases, ganivets, pistoles, fusells i trets, molts trets, per caçar, per fer la guerra, per celebrar esdeveniments...
Quin retaule més ben pintat!
I la darrera frase de la novel·la que, per si se'ns havia oblidat, ens recorda d'on venim:
"I aquesta mort me la va recordar aquell card desfet enmig d'un camp acabat de llaurar." (pàg. 374
Ah! I la xaria no és la llei de sempre i tot això. Existeix l'adat, la llei consuetudinària...
Lev Tolstoi (2023). Tres novel·les breus (trad. Arnau Barios). Barcelona: Club Editor.
