dilluns, 23 de març del 2020

Kiosque


"Mais tous ces scénarios n'étaient qu'une façon pour lui de souffler, un répit qu'il se donnait avant de se poser la terrifiante question du pourquoi. Qu'avait-il fait, pas fait, que n'avait-il vu ? Qu'aurait-il dû ? Revenant inlassablement sur les jours qui avaient précédé, se rappelant les derniers mots échangés, essayant d'y déceler un signal alarmant." (pàg. 36)

Però tots aquells escenaris no eren més que un parèntesi, un respir abans d'acarar la terrible pregunta del per què. Què havia fet, o deixat de fer o passat per alt? Què hauria d'haver...? Retornant incansablement als dies just abans, recordant les darreres paraules que s'havien dit mirant d'identificar un senyal d'alarma.

El seu patró del quiosc mirant d'explicar el suïcidi de la dona. Un parell de pàgines molt angoixants.


"D'autant qu'il était un citadin, ce dont témoignait, quand je travaillais avec lui, sa practique des bars. Il avait ce don d'entrer dans n'importe quel café et au bout de quelques minutes d'engager la conversarions avec n'importe quel buveur accoudé au comptoir." (pàg. 42)

Ell era un urbanita, cosa que quedava patent, mentre vaig treballar amb ell, per la seva experiència en els bars. Tenia el do d'entrar a quasevol cafè i al cap de poca estona ja havia entaulat conversa amb qualsevol dels bevedors de la barra.

Explica això per justificar el fracàs de l'intent del patró de fer vida al camp seguint la moda hippye dels seixanta llargs.


"On perçoit instantanément l'option futuriste des inventeurs, un geste architectural, un manifeste, la volonté de s'inscrire dans le paysage urbain du prochain millénaire, quitte à oublier au passage la fonction première de l'édicule, savoir un placard bourré d'étagères et de casiers pour ranger les magazines et une ouverture pour récupérer la monnaie, données élémentaires qui devaient figurer dans le cahier des charges mais dont on pressent qu'elles constituèrent une gêne pour nos génies créateurs qui n'allaient pas se laisser influencer par des considérations aussi triviales et à leurs yeux vraisablement réactionnaires." (pàg. 55)

Es percep immediatament l'opció futurista dels inventors, una gesta arquitectònic, un manifest, la voluntat d'inscriure-s'hi en el paisatge urbà del proper mil·lenni, tot i corrent el risc d'oblidar la funció primordial de la construcció: un plafó ple de prestatgeries i calaixos per a col·locar-hi les revistes i una obertura per a rebre els diners; dades elementals que devien figurar en la llista de requisits, però que sembla que devien ser una nosa per als nostres genis creadors que no havien de deixar-se influir per consideracions tan trivials i, segons ells, plausiblement reaccionàries.

L'experiència d'usuari contra el disseny. Sembla una cosa exclusiva dels programadors informàtics i ja es veu que és un defecte molt més comú...


"La construction de la pyramide avait été un des grans sujets de débat au kiosque [...] Lors d'un changement de gouvernement suite à des élections législatives perdues par les socialistes au pouvoir, le project controversé de la pyramide avait été remis en question. Les nouveau ministre de l'Économie, un prélat de la nouvelle Église libérale aux manières onctueuses d'Ancien Régime --ce qui disait mieux que tout discours q'on en avait fini avec ce vieux rêve d'une humanité libérée et unie--, refusait de déménager son ministère qui occupait l'aile Richelieu du Louvre qu'il était prévu dans les plans du futur musée de rendre aux prestigieuses collections dont une grande partie, faute de place, dormait dans les caves. Lui entendait bien profiter depuis ses fenêtres d'une cour Napoléon dégagée de ce prisme de verre déformant le bel ordonnancement des façades." (pàg. 61 i 62)

La construcció de la piràmide va ser un dels grans temes de debat al quiosc [...] El controvertit projecte de la piràmide va tonar a la palestra a partir d'un canvi de govern degut a eleccions perdudes pels socialistes. El nou ministre d'Economia, un prelat de la nova església liberal amb les maneres de l'Antic Règim --cosa que explicava millor que qualsevol discurs que s'havia finiquitat el vell somni d'una humanitat alliberada i unida--, no volia moure la seu ministerial que ocupava l'ala Richelieu del Louvre, espai que havia d'acollir part de les prestigioses obres d'art que, per falta d'espai al museu, romanien al soterrani. El ministre no volia prescindir de la vista del pati Napoleó sense aquella mena de prisma de vidre que deformaria el bonic ordenament de les façanes.

Nihil novum sub sole est.


"les promeses n'engagent que ces qu'y croient" (pàg. 65)  [atribuïda a Mitterand]

Les promeses només comprometen aquells que se les creuen.


"L'avènement de Juan Carlos adoubé par Franco avait remis l'hipothèse sur le tapis, mais c'était en Espagne. La France de 93 avait réglé une fois pour toutes la question." (pàg. 70)

La coronació de Juan Carlos, promoguda per Franco aviat tornat a posar la hipòtesi al candeler, però això passava a Espanya. La França del 93 havia solucionat el tema per sempre.

El capítol comença amb una citació de Tintin ("Esl cigars del faraó") pillada amb pinces per parlar de la piràmide del Louvre; em va fer gràcia constatar la universalitat de la presència de Tintin. Després, comenta com per una carambola intel·lectual, la discussió sobre la piràmide havia fet revifar una mica alguns ambients monàrquics i aquí és on entra aquesta citació contundent.


"J'ai appris au kiosque que les réactions des uns et des autres devant un événement pouvaient être surprenantes et bien loin de l'idée que je m'en faisais pour eux, ce que devrait rendre prudent quand on prétend parler et penser à la place d'autrui, ce qui disqulifie imméditaement ces élus qui annoncent qu'ils sont le peuple quand ils n'ont connu que les rentes viagéres de la Républiqueet ignorent le prix des choses communes dont leur vie dorée les dispense." (pàg. 99-100)

He aprés, al quiosc, que les reaccions de la gent davant d'un esdeveniment podien ser sorprenents i ben diferents de la idea que jo me n'havia fet, la qual cosa ens hauria de fer més prudents quan pretenem parlar o pensar pels altres. Aquest fet també desqualifica immediatament els electes que es presenten com el poble quan no coneixen més que les dietes de la República i ignoren el preu de les coses més corrents perquè els venen donades per les seves vides daurades.


"[...] il n'est jamais bon de comencer par une negation quan on veut convaincre." (pàg. 121)

No és bo començar [un text] amb una negació si el que es pretén és convèncer.

El passatge és més llarg, però això m'ha semblat molt interessant i l'exemple que il·lustra aquesta sentència ("nul ne nous fera croire"), insuperable.


"Certains se livraient même à un curieux exercice qui consistait à compiler des journeaux ou magazines de tendances opposées, ceux, méfiants, qui pensaient qu'on leur cachait la vérité et qu'il n'y avait que de cette façon qu'on pouvait par la confrontations des contraires et la practique s'un juste milieu, se forger sa propre opinion." (pàg. 125)

N'hi havia que es lliuraven a un exercici curiós que consistia a compilar diaris i revistes de tendències oposades. Aquests desconfiats pensaven que se'ls volia amagar la veritat i que no la podrien trobar de cap altra manera que confrontant les opinions contràries per a crear-ne la seva.


"Ce que j'avais sous les yeux, c'était le tableau de marche de la création, un rappel a l'ordre, un gigantesque pense-bête. La structure futuriste du centre Pompidou m'apparissait comme une sorte de geste terminal, ou les inmperatifs techniques avaient seuls dicté le crayon des inventeurs." (pàg, 161)

El que tenia davant dels ulls era el quadern de bitàcola de la creació, una crida a l'ordre, un recordatori immens. L'estructura futurista del centre Pompidou se m'apareixia com una mena de gest terminal en el qual els llapis dels inventors havien obeït només els impertatius tècnics.


"Le bateau de la modernité voguait sur un une mer de pierre. Visiblement quelque chose s'était perdu en cours de route la injonction baudelairienne. Et ce que s'était perdu, aprés qu'on avait brûlé les porulans, ce evait être moins la boussole que la raison du voyage." (pàg. 162)

El vaixell de la modernitat navegava en un mar de pedres. Visiblement alguna cosa s'havia perdut en el camí de l'ordre baudelairià. I el que s'havia perdut, després d'haver cremat els portolans, va ser més aviat la raó del viatge que no la bruíxola.


"Avant même la trágedie de son veuvage où pendant des années elle portera ce masque de la mort qui creusait deux rides profondes autour sa bouche, comme si elle mettait sa parole vive entre parenthèses, qu'elle était entreée dans un long tunnel de silence, son visage a cette expresion fermée que nous lui avons connue jusqu'à la fin et qui ne se fendait que pour laisser éclater son grand rire moqueur." (pàg 175)

Abans, fins i tot, de la tragèdia de quedar-se vídua, en què durant anys durà la màscara de la mort que li va dibuixar dues arrugues fondes al voltant de la boca, talment com si hagués posat les paraules entre parèntesi, havia entrat en un llarg túnel de silenci; duia a la cara aquella expressió tancada que li vam conèixer fins al final dels seus dies i que només es trencava per deixar anar aquell gran riure burleta que li era tan propi.


"Ce qui revient à verser une goutte de consolation dans la coupe du dépit." (pàg.213

El que equival a abocar una gota de consol en la copa del despit.


Nous comprenions aussi que le metier l'exigeait, que la presse se concoctait dans les ténèbres de la nuit afin d'accompagner la naissance du jour." (pàg. 233-234)

Compreníem que era una exigència de l'ofici: la premsa es generava en la foscor de la nit per poder acompanyar el naixement del dia.


"Quelle place à la poesie quand on appelle un chat un chat? La poesia c'est la distance, c'est l'écart." (pàg. 255)

Quin lloc queda per a la poesia quan d'un gat en diem gat? La poesia és la distància, la separació.


"Flaubert était myope. Et pour le myope, le monde évolue à bout de bras, au-delà c'est le domaine du flou, de la rêverie, de l'imaginaire, de l'esprit et des esprits." (pàg. 258)

Flaubert era miop, i per al miop el món evoluciona a l'abast de la mà; més enllà hi ha el domini de les coses poc clares, dels somnis, de la imaginació, de l'esperit i dels esperits.


"C'est la seule trace que j'ai conservée de mes années au kiosque, ce petit carnet Rhodia à couverture orange, tenant dans la paume d'une main, ou le soir je recopiais les haïkus de la jornée. Il me suffit de le feuilleter et tout le quartier de la rue de Flandre reprend à s'animer." (pàg. 261)

L'únic records que conservo del temps passat al quiosc és una llibreteta Rhodia de tapes taronja que cabia al palmell on cada vespre recopiava els haikús de la jornada. Només em calia fullejar-la per reviscolar el barri del carrer de Flandre.


Un llibre sorprenent, molt més que un dietari (de fet és poc dietari) del temps que un projecte d'escriptor passa en un quiosc. Pot semblar un ofici lluny del món de les lletres, però ell sap enllaçar tots dos móns. És una mena d'exercici d'antropologia mesclat amb un munt de reflexions sobre el moment històric que hi va viure i, també sobre qüestions més intel·lectuals (l'art, la història, la literatura, el fet d'escriure...). Un totum revolutum que m'ha semblat molt interessant.


Jean Rouaud (2019). Kiosque. París: Grasset.