La pell de la frontera

Les primeres planes del llibre sorprenen una mica, és com si tinguessis entre mans un estudi antropològic. El relat de l'estada a la residència d'escriptors, d'entrada, sembla que no casa gaire amb la resta del llibre (per què ens parla dels Estats Units i d'un entorn tan diferent del del llibre?), però en poques pàgines  ja col·loca el narrador en el mateix pla de la resta de personatges que apareixeran en el llibre, com un estranger que s'ha d'adaptar a entorn nou.

"Al paller dels malians hi ha dues parets que no se sap ben bé com s'aguanten. Si un dia plou massa, o si plou massa dies, o si no plou, ja no ho sé, les parets cauran. Després de pocs anys les mates creixeran sobre les parets de tova caigudes i serà com si mai no hagués passat res. El gran ecosistema que ens abraça a tots, encara que pensem que el nostre és el que compta, aplanarà altra vegada el paisatge i la història, com si res no hagués passat." (pàg. 168)

"El que descoratja és pensar que algú té passat però està quasi impossibilitat de tenir futur, si la dignitat és poder decidir sobre el futur, ell ja no en té." (pàg, 174)

"Encara no sé on puc encaixar res, no sé on puc encaixar." (pàg. 191)

"Entrar aquí és clavar-se un ham, hi entres i només pot anar més endins." (pàg. 256)

"Ho pots veure tot, observes els seus moviments, però no els podia dir res, com si jo fos un peix que no sabés com sortir d'aquella situació, i l'única certesa que tingués és que a l'altre costat no tenia aire, que no hi havia comunicació possible. La Lin em va descriure la situació així, que eren com peixos en una peixera i, sense saber-ho, va dibuixar com en sentia jo després de passar tot el dia amb alumnes de països llunyans. Estrany fins i tot amb mi mateix." (pàg. 260)

"Cada passa en una casa buida sona com un interrogant que et demana tos els què, els on i els com. Els perquès ja no els pregunta, no els sabria contestar." (pàg. 268)

"A mi m'agradaria saber qui eren, què feien, què volien... Però tot són boires." (pàg. 270)

No us sona gratament a Modiano aquesta frase (i més que n'hi ha, en el llibre)?

"¿Què hi feia allà, una bomba? ¿Qui la vas guardar? Un dels germans, això és segur, però ¿quin? I quan? ¿L'any 1939? ¿El 1940? No ho sabem. Vam viure tots plegats amb una bomba sobre el cap, al cap de la casa, a les golfes, que és on es desa la memòria de la família i d'una casa que, com diu el paleta, es mou." (pàg. 278)

"Fins fa sis o set anys tenia molts amics que no havien viscut mai una pedregada. Una pedregada vital, la incertesa del futur immediat, vull dir. La vida en molts llocs havia estat plana, plàcida. Sanitat excel·lent, educació possible, una administració dejustícia més o menys estable, un marc europeu... La xarxa de seguretat funcionava i, encara més, estava garantida, havia de ser, per força. La xarxa era un imperatiu i l apedregada un impossible. El fet de tenir gent dormint al carrer, al costat de casa, no volia dir res." (pàg. 294)

En acabar aquest llibre (casualitat?, el destí?) vaig llegir Carrer Robadors. Va ser molt interessant la coincidència. Va ser com veure un fenomen de dues maneres diferents. Enard ens fa córrer mentre llegim i fa que el protagonista ens expliqui la història, cosa que l'obliga a passejar per tots els escenaris que vol retratar-nos (entenent com a "escenaris" llocs, esdeveniments, circumstàncies...). Serès sembla que mira d'entendre què passa i mira de fer-nos veure que "estranger" no ens ha de ser un concepte tan aliè.

Francesc Serés (2014). La pell de la frontera. Barcelona: Quaderns Crema