Alimentar a la bestia

Un clàssic de la literatura de muntanya redactat amb la clara consciència de ser-ho. Se'ns presenta la vida de Mo Antoine de manera crua, amb un deix d'admiració per part de l'autor (que el coneixia) remarcant la personalitat controvertida de l'escalador. Molt interessant, i reveladora de la personalitat del personatge, és la narració de la primera a l'Ogre amb Bonnington i Doug Scott: tots sabem (els interessats en el tema) que Scott es va trencar els dos turmells a prop de l'aresta del cim en la baixada, que, poc després, Bonnington es va trencar diverses costelles i que van aconseguir baixar. El paper d'Antoine en aquesta aventura sempre havia quedat eclipsat pel protagonisme dels dos accidentats i aquí se'ns presenta la seva tasca silenciosa i dura i la manera com va saber esquivar el protagonisme que, sense cap mena de dubte, mereixia. Doncs així, tots els capítols del llibre: expedicions exitoses, expedicions sense cim... Expedicions amb amics. Una manera de veure la muntanya que ja és gairebé una relíquia.

 

Estil àgil i directe, periodístic, per explicar la vida i la manera de fer d'un escalador molt més importat del que la història ens ha transmès. Sort que el seu amic Al Alvarez va decidir publicar aquesta petita joia.

 

Al Alvarez (2025). Alimentar a la bestia. Barcelona: Libros del Asteroide.

 

Vinieron como golondrinas

Quina lectura tan magnífica. Et presenta els personatges, et deixa temps perquè te'ls imaginis i, en acabat, te'ls fa redibuixar amb noves dades.

 

Una família, el pal de paller de la qual és la mare. Els dos fills, els seus problemes i les problemes de relació entre ells (i amb els altres). En resum, una història familiar, un cop i les reaccions.

Sembla senzill i clar, oi? Doncs enteu-hi! 

 

 

William Maxwell (2006). Vinieron como golondrinas (trad. Gabriel Bustelo). Barcelona: Libros del asteroide.

El fino arte de crear mostruos

A la faixa, Rodrigo Fresan diu "va como una moto" i és del tot cert. Tot passa molt ràpid i les escenes i els personatges s'enllacen frenèticament. Apareix molts gent i l'autora ja procura que no ens costi de pair aquest allau de noms ens els presenta i re-presenta en una mena de ritornellos que, contràriament al que podríem pensar, contribueixen a mantenir el ritme de la narració. Fets gairebé inversemblants, reflexions gairebé inversemblants que s'encavalquen sense descans i que deuen la credibilitat a l'entorn geogràfic destacat noms començar la novel·la: "Morteros se inundaba con facilidad y sin causas". A partir d'aquí ja tot és creïble i et submergeixes en el mon particular de Silvana Vogt (o que Silvana Vogt ha creat per a nosaltres).

 

SilvanaVogt (2025). El fino arte de crear mostéruos. Barcelona: H&O editorial.

Torno del bosc amb les mans tenyides

Bé, en general. Jo no gosaria qualificar-lo com a novel·la, però si que es una cosa molt personal. Fa la impressió que ha agafat la llibreta de viatges que, pel que sembla, ha confeccionat al llarg dels anys, i n'ha triat alguns passatges per reunir-los en aquest volum. Per això (és l'explicació que m'ha semblat més coherent) el text fa impressió d'irregularitat. A banda, hi ha alguna frase difícil d'entendre, crec que li falta correcció i edició. Llàstima.

A la pàgina 37, 38 i 39 parla de la memòria i, tot i que no és el que explica, jo ho he llegit en clau d'Alzheimer (per la part que m'afecta) i he trobat que la descripció és molt bona. És una lectura de la memòria que trobo molt encertada.

"La pintura que fixa les nostres paraules està feta de la por d'un arbre." (pàg. 53)

Relacionar memòria, escriptura i por m'ha semblat genial. Ho desenvolupa al text, però la frase sola és molt bona.

"Els cossos càlids dels seus companys de viatge tenen, per a ells, la consistència freda de es roques allisades pel pas de l'aigua." (pàg. 54)

Ha comparat la vida a un riu i ens parla dels aprofitats. Trobo que la imatge es interessant. Quino ho deia de manera més prosaica: "No se puede amasar pan sin hacer harina a los demás".

Vaig entrar amb els dos peus al mig del cercle sense adonar-me'n i a l'instant més tard, com si m'hagués abatut un vaquermamb un llaç llençat hàbilment, ja jeia per terra." (pàg. 63)

Hi ha alguna altra frase inpossible com aquesta (poques, gràcies a Déu), però es nota que no ha passat un corrector pel text i fa ràbia.

"Viatjo perquè confio que la fricció amb el desconegut i el conflicte provocat pels punts de vista incompatibles em canviïn. La identitat és sempre una negociació. Som el que volem ser. Som fins on ens atrevim a ser. No n'hi ha prou amb veure, sentir, descobrir, conèixer. La llunyania ens ransforma només si estem disposats a aguantar el sotrac. No es pot viatjar d'una manera plàcida o fàcil.

El contacte amb la diferència ens roba totes les seguretats." (pàg. 105)

No estic d'acord amb totes les afirmacions, però algunes, com ara la darrera, són molt i molt encertades. Això, però més a sac, és EL tema d'Amin Maalouf.

"La seducció sembla permesa, aquí a les dones no els imposen una indumentària que amagui els cabells i les corbes, els canells i els turmells. Els ulls de les hostesses no estan atrapats en l'estreta espitllera de la por submisa. [...] Són nines de porcellana, totes iguals, innòcues per al sistema." (pàg. 150)

Parla d'una aerolínia d'un país musulmà. No cal comentar res, oi?

"Capficat en la seva cursa diària d'obstacles, el noi es distreu escoltant la lectura de les sures en rus. La lletania de les aleies ressona ambn la solemnitat d'un ritus ortodox" (pàg. 154)

Ho desenvolupa, però el contrast és fort.

"El pare pega la mare, la mare pega el nen, el nen pega el gosset, el gosset persegueix el gat i el gat el ratolí i el ratolí s'amaga en un forat per pensar quines malifetes empescar-se per tornar a engegar la cadana. La condici´ño subalterna ens roba la dignitat, ens tornem durs de cor, incapaços de veure la bellesa, dereconenèixer-nos en el mirall dels altres. Quan ens sentim fràgils, som cecs per a qualsevol bondat." (pàg. 164)

Això és una gran explicació de la violència a la socitat. Llàstima que el corrector no hagi passat per aquí.

"Sarajevo és el lloc de la meva derrota definitiva, l'esvoranc que no puc travessar. Hi va néixer la meva mare el 1948 sense haver conegut el seu pare perquè 'se l'havia endut la guerra'. Ella es va fer adulta amb aquella frase fins que un dia, de cop, va comprendre l'engany. L'havien estat alimentant amb silencis i vaig heretar d'ella aquesta mudesa espantosa. Hi ha preguntes que no puc ni formular, la ment s'hi nega i el cos se'm rebel·la amb un espasme de fàstic." (pàg. 165)

"La llengua ni ñes un cavall dòcil ni tampoc una força ensalvatgida que no acabem de dominar del tot. " (pàg. 170-171)

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Simona Skrabec (2019). Torno del bosc amb les mans tenyides. Barelona: L'Avenç.

Las reglas del mikado

Mig llibre de diàlegs i l'altre mig repartit entre cartes i un diari. Tot breu, però concentrat. Mentre avança la lectura del diàleg, el primer que trobes, hi veus una amistat, una mena de tutoria d'un senyor gran envers una noia jove i, aparentment, desorientada. A les cartes, la cosa va girant i el fragment del diari i la carta pòstuma acaben fent girar la truita del tot.

 

El que s'entenia en el diàleg, fa una volteta més i li trobes un altre sentit quan llegeixes les cartes i una altra volteta amb el diari i es remata en la carta pòstuma. Fa gràcia la construcció tan fragmentada.

 

De vegades sembla que algunes rèpliques de l'home gran són a punt de caure en un coelhisme brutal, però no hi arriba mai. La conversa sembla una mica forçada perquè els temes són tots molt contundents i s'ha eliminat qualsevol resta de carn al voltant de l'os: rellotges i mikado per a l'home gran, i nomadisme, oralitat, tradicions i contacte amb la natura per a la nena gitana (és gitana i això té molta importància per al llibre).

 

Quina lectura mes agradable!

 

"--¿Y a qué dedicas tanto tiempo? ¿A pensar en la muerte?

--En eso piensan los jóvenes. Los viejos ya han pensado." (pàg. 13)

 

"__Entre nosotros las historias se cuentan por la noche y cada vez se cambian un oco. Los libros no tienen voz.

La voz hace que las historias sucedan. Además están las manos que las representan, los movimientos, los miedos, las risas." (pàg. 17)

 

"Te digo esto porque los relojes son instrumentos de medida, pero el tiempo es otra cosa. Puede discurrir con lentitud o a toda prisa." (pàg. 34)

 

Estudié Latín y Griego en el bachillerato. Las gramáticas son relojes, formados por muchas piezas que funcionan juntas. De manera que me gustaron esas lenguas, pero ninguo de sus autores. Lo hermoso, para mi, era su mecanismo, no la marca de fábrica de los individuos que había que estudiar." (pàg. 116)

 

Erri de Luca (2024). Las reglas del mikado (trad. Carlos Gumpert). Barcelona: Planeta (Seix Barral).

Xacona

Quan he llegit la contra he pensat "aquesta novel·la ja l'has llegida", però me l'han recomanada tant que he mirat de deixar de banda els prejudicis i he començat a llegir-la. I molt bé. Algun capítol menys lluit que la resta, però molt bé. Una xacona. Interessant. Una mica Quenau o Joan lluís Lluís, però molt bé. Molta imaginació.

De primeres, mirava de refer els fils, però de seguida vaig desistir perquè no sé si l'autor volia que ho féssim i he gaudit molt de la lectura.

 

M'ha agradat molt la contenció en els personatges: reaprofitar-los (reaprofitar els cognoms) és una gran troballa.

En enredar tant la troca presentant infinites variacions del mateix tema, tot cola. Totes les situacions apareixen com lògiques, esperables; que no es fan estranyes.

No mira de fer un quadre cubista presentant diferents aspectes de cada personatge perquè el lector acabi de fer-ne el retrat complet, presenta diverses situacions amb diversos personatges que, casualment, es diuen igual. És com si llegissis moltes novel·les diferents amb protagonistes diferents que tenen els mateixos noms. No se si m'explico.

"després d'una vida consagrada a l'elogi no és fàcil abraçar el menyspreu: l'odi es cou a foc lent." (pàg. 75)

Una manera d'explicar una de les possibles reaccions de la dona en trobar la carta justifica el text.

"Quin contrasentit discutir xiuxiuejant! Un a discussió implica vehemència, crits, fermesa en el to i en els arguments. Però ells, per evitar que ella els senti, es barallen en un to confessional, conventual." (pàg. 144)

Encara fa un parell de voltes més al tema, però la descripció és tan encertada...

Jordi Massó (2023). Xacona. Barcelona: Males herbes.

El arte de la guerra

"L'ortodoxia y la hetrodoxia no son algo fijo, sino que se utilizan como un ciclo." (pàg. 51)

És a dir, "a la guerra com a la guerra" o dit sense voler fer floritures, la guerra té la seva lògica. I això ho repeteix al llarg del tractat amb diferents formulacions.

"Por lo tanto, un ejército no tiene formación constante, lo mismo que el agua no tiene forma constante: se llama genio a la capacidad de obtener la victoria cambiando y adaptándose según el enemigo." (pàg. 68)

Be water, my friend. El que hem comentat abans.

"Una vez que están unificados [els soldats], el valiente ya no puede actuar solo, ni el tímido puede retirarse solo: esta es la regla general del empleo de un grupo." (pàg. 77)

"A un ejército rodeado, hay que mostrarle una salida.

Muéstrales una manera de salvar la vida para que renuncien a luchar hasta la muerte, y así podrás aprovecharte para atacarles." (pàg. 80-81)

"Si puedes recordar siempre el peligro cuando estás a salvo y el caos en tiempos de orden, permanece atento al peligro y al caos mientras no tengan todavía forma, y evítalos antes de que se presenten; sin duda, ésta es la mejor estrategia de todas." (pàg. 89)

"Si se producen murmuraciones, faltas de disciplina y los soldados hablan mucho entre sí, ello significa que se ha perdido la lealtad de la tropa." (pàg. 101)

"Puedes ganar cuando nadie puede entender en ningún momento cuáles son tus intenciones." (pàg. 127)

El que és m'ha sorprés d'aquesta lectura ésla quantitat de contingut que coneixia/utilitzava sense ser conscient que provenia d'aquí. També es destacable el poc apreci que mostra per la tropa ("en situació de perill mortal lluitaran millor i cooperaran entre ells"). En fi, i refermant el que deia, "no comencis mai una batalla que no puguis guanyar".

He de dir que aquesta no és l'edició que he llegit, però la portadaem sembla més bonica. Vaig comprar el llibre a la llibreria Lello ("la més bonica del món") i és una edició especial per a ells, com la majoria dels pocs llibres que hi tenen exposats: mida xs, tall daurat, guardes que semblen de William Morris (una mica Hacendado) i la sobrecoberta il·lustrada amb detalls daurats d'autobombo. La traducció és nefasta, però he mirat altres traduccions (per comprovar que no soc jo que la miro amb mals ulls) i no n'he trobat cap que faci llegir. Aquesta, a més, és una traducció de l'anglès...

Sun Tzu (2023). El arte de la guerra (traducció de l'anglès: Celia Castillo). Porto: Livraria Lello.