Xacona

Quan he llegit la contra he pensat "aquesta novel·la ja l'has llegida", però me l'han recomanada tant que he mirat de deixar de banda els prejudicis i he començat a llegir-la. I molt bé. Algun capítol menys lluit que la resta, però molt bé. Una xacona. Interessant. Una mica Quenau o Joan lluís Lluís, però molt bé. Molta imaginació.

De primeres, mirava de refer els fils, però de seguida vaig desistir perquè no sé si l'autor volia que ho féssim i he gaudit molt de la lectura.

 

M'ha agradat molt la contenció en els personatges: reaprofitar-los (reaprofitar els cognoms) és una gran troballa.

En enredar tant la troca presentant infinites variacions del mateix tema, tot cola. Totes les situacions apareixen com lògiques, esperables; que no es fan estranyes.

No mira de fer un quadre cubista presentant diferents aspectes de cada personatge perquè el lector acabi de fer-ne el retrat complet, presenta diverses situacions amb diversos personatges que, casualment, es diuen igual. És com si llegissis moltes novel·les diferents amb protagonistes diferents que tenen els mateixos noms. No se si m'explico.

"després d'una vida consagrada a l'elogi no és fàcil abraçar el menyspreu: l'odi es cou a foc lent." (pàg. 75)

Una manera d'explicar una de les possibles reaccions de la dona en trobar la carta justifica el text.

"Quin contrasentit discutir xiuxiuejant! Un a discussió implica vehemència, crits, fermesa en el to i en els arguments. Però ells, per evitar que ella els senti, es barallen en un to confessional, conventual." (pàg. 144)

Encara fa un parell de voltes més al tema, però la descripció és tan encertada...

Jordi Massó (2023). Xacona. Barcelona: Males herbes.