Fill d'un malparit

"Quan la nostra organització política es va disoldre, en comptes d'enfrontar-se en la violència, els companys no paraven de justificar aquesta renúncia adduint que nosaltres no tenñiem res a expiar. Ni nazis, ni feixistes, ni encegats pel son ixent, a diferència dels companys alemanys, italians o japonesos, la Resistència havia redimit el nostre passat. Les nostres mares i els nostres pares havien eliminat Hitler i les seves hordes, Pétain i els seus gossos. Érem els fills de la victòria i en podie estar orgullosos. Cap culpabilitat col·lectiva no podia justificar la violència política." (pàg. 106)

"I llavos van arribar. Els noms fràgils, les veus enrogallades, les frases tremoloses, les esquenes encorbades o orgulloses, les mans crispades a la barra, els records, que s'amunteguen, que s'escapen, que esgarrapen la memòria o que no es presenten, les llàgrimes reprimides,els ulls secs, les enrabiades sordes, les ànimes en repòs, les cames gastades d'una vida a peu dret, els cabells blancs, els terns rics, els vestits pobres, els fantasmes." (pàg. 119)

"--A altes hores de la nit, em venia a veure un ofifial nazi. Un soldat, no pas un SS. Em treia la cadena i em deia que tornaria de bon matí per posar-me-la. Ja ho veu, senyor president, alguns s'apiadaven dels presoners." 

[...]

Al tribunal de Lió, l'aire era irrespirable. Els espavilats,els periodistes que comentaven les audiències sense parar, no badaven boca. El públic, immòbil. Les víctimes, repenjades en bastons, engavanyades per minerves, presoneres de cadires de rodes, notenien altre horitzó que el terra de la immensa sala. Molts caps abaixats, moltes mirades absents. L'advocat Vergès havia desaparegut darrere el seu pupitre.

Aquella sola veu havia esdevingut el nostre sofriment comú." (pàg. 181)

"La mirada del nazi feia malbé el que havíem de sentir. Perquè els màrtirs gosessin enraonar, calia el silenci del banc dels acusats buit." (pàg. 200)

"La neboda del General [De Gaulle] ens va explicar com es divertien les colles de nens abandonats que sobrevivien darrere dels filts espinosos.

--Jugaven al camp de concenració, senyor president.

La seva veu era dolça.

--Un feia el paper d'SS, els altres, de deportats.

M'hauria agradat molt que t'haguessis assabentat de tot això.

I que haguessis vist aquella petita gran dama caure ela esglaons del palau de justícia, fulminada pelq ue avabava de fer reviure, i morir un altre cop per tots nosaltres." (pàg. 225)

Esperava molt més d'aquest llibre. Crec que filar les dues històries espatlla la trama i no deixa que la narració s'enlairi.

No sé si són llicències o què però la "neboda del General" no va morir durant el judici (sí que hi va testificar) i el pare de Chalandon, tampoc. No entenc per què ho ha fet...

Sorj Chalandon (2023). Fill d'un malparit (trad. Josep Alemany). Barcelona: Edicions de 1984.