No sé si ho he fet bé, però he deixat la introducció de la Simona Skrabec pel final i, així, he llegit els textos sense buscar res especial. En llegir la introducció, he descobert enllaços i interpretacions que se m'havien escapat (i he pogut remirar fragments amb altres ulls) i confirmar sospites.
De la pàgina 97 a la 195 el text explica un atac feixista a una institució eslovena. La presència dels italians, dels feixistes italians, a Trieste és al fons de la majoria dels relats i, mutatis mutandis, recorda tant altres històries paral·leles d'ocupació (bandejament de la llengua i substitució per la dels ocupants, anihilació de les institucions i les tradicions eslovenes...). Els punts de vista de les narracions (un nen, el seu pare...) encara fan que tot es vegi més cruel, per la incomprensió amb què s'explica.
"--Això és segur --va tornar a dir la senyoreta Anica--: un cop s'acabi l'hivern, vindrà la primavera.
No, els nens no comprenien de quina mena de primavera els parlava la mestra." (pàg. 107)
A més, la mestra eslovena és jove i propera als alumnes, mentre que el mestre que els envia Itàlia és un senyor gran, cansat, sense cap mena de ganes de ser a Trieste. Més contrast, impossible. Més fàcil la presentació i la comparació, impossible.
Per si això no fos prou, hi ha la part de la població germanòfila que va lluitar al costat dels alemanys durant la Gran guerra que enyoren l'ordre i la manera de fer germàniques, i encara esperen un ressorgir pangermànic que els recompensarà de tots els anys de privacions que pateixen. De la pàgina 117 a la 122 se'ns retrata molt cruelment aquesta realitat en les relacions entre un oncle vell i la seva neboda (molt amiga dels nens protagonistes de les històries d'aquesta part)
El final d'"Una papallona amb les ales obertes" és brutal. La imposició de l'italià i la reacció dels nens...
"Els ulls s'havien traslladat a la Julka. Els pupitres aguantaven la respiració per poder-la mirar amb més atenció encara. Com si dels ulls poguessin sortir-ne les suaus mans infantils, en forma d'ales de colom per aixecar el cos menut i apaivagar el seu dolor. Els ulls d'ella eren com de vellut, suaus i humits. Els peus de la Julka no tocaven a terra. La cinta de color rosa que unia les dues trenes havia quedat atrapada al ganxo com una papallona amb les ales obertes." (pàg. 139)
El mestre nou crida la Julka pel seu nom en italià, Giulia, i ella, evidentment, no se n'assabenta. El càstig brutal és penjar-la de les trenes al penja-roba. La fragilitat de la llengua i dels infant davant la imposició del nou mestre reflectida en unes poques pàgines.
"En aquella hora, les cases encara dormien perquè tot just a l'alba la humitat de la nit aconseguia refrescar una mica les parets reescalfades. El Trieste adormit s'havia començat a despertar en algun lloc amagat rere aquestes cases altes. Un raig de sol encuriosit va sortir per darrere de la muntanya de Lomjer, va fer pessigolles a la cúpula rodona de l'església ortodoxa i es va deixar caure per a riba de Kanal fins al mar." (pàg. 143)
Res, una descripció d'una albada com n'hi ha tantes, però després d'haver llegir textos de Pahor sobre els camps de concentració, aquesta cosa pictòrica destaca molt moltíssim.
"Sí, l'italià va portar a casa seva la violència i les baralles." (pàg. 164)
Ras i curt. Ho explica després.
"Abans anava a l'escola per aprendre. I ara hi anava com si cada dia hagués de fer una mena de penitència." (pàg. 173
"La desobedient búria de setembre va arrugar la superfície del mar." (pàg. 173)
Parla molt de la búria en el text i fàcilment dedueixes que és el vent, però a la introducció se'ns explica que és una cosa especial i molt bèstia de Trieste per l'orografia.
"El riu Soca, d'aquell color tan misteriós, deu haver obtingut el seu to turquesa gràcies a un pigment fet de veus sempre fresques. [...] Però, de fet, eren només unes joves que estaven aprenent les cançons de les seves àvies. Aprenien les melodies amagades als racons dels vells masos. Aprenien els ritmes dissolts en els sucs de les vinyes velles de Goriska Brda." (pàg. 182)
Aquesta transposició de sentits, la música com a vehicle de la tradició (el professor d'aquesta coral és detingut pels feixistes...
"Potser algun dia, els cops d'escombra contra els ampits o el raspall dur gratant la fusta no anirien acompanyats pe a tots nosaltres de trets ni de la por dins els nostres cervells." (pàg. 223)
"Els lladrucs queien com trossos de foscor dins de l'avenc del no-res" (pàg. 226)
"La sang havia tenyit el cel amb franges amples, els pins ressaltaven contra el cel vermell." (pàg. 258)
"M'havia començat a sentir lliure una altra vegada; i tu no sabies res del parquet de fusta clara ni de les vies ni d'un nen que anava descalç al mig d'aquella habitació i que podia veure la seva humiliació reflectida en un mirall." (pàg. 271)
Un passeig pel camp, el paisatge i el record punyent d'escenes humiliants.
"De totes maneres, és fàcil descobrir qui camina de de debò perdut en els seus pensaments i qui aparta la mirada en aquella dècima de segon abans que sigui massa tard." (pàg. 274)
"La maldat passada, la maldat recent, la maldat present ha provocat --constato-- que moltes persones tinguin la ment impregnada de visions monstruoses. I per molt que les paraules les intentin negar, ña ment les accepta com una realitat irrevocable. L'alegria i l'entusiasme de l'home actual són conseqüència d'un desig inconscient d'escapar de la maldat. Malauradament no és pas possible aconseguir-ho tan fàcilment com el meu amic que es va poder escapar del testimoni que coneixia la història del casc i les orelles humanes." (pàg. 282)
Aquest paràgraf tanca el llibre. Fa referència a una anècdota que podria haver passat desapercebuda (tot i que és cruel i divertida a parts iguals dins de la lògia diferent de la guerra), però que l'autor sap treure'n tot el suc.
És un recull força coherent. El relat del camp de concentració recull fets d'una altra novel·la, però no tens la sensació de repetició en cap moment. L'ambient de repressió de tot el que soni a tradició o construcció nacional està molt ben retratat. El pròleg és molt interessant i ajuda molt a entendre la lectura i la selecció dels textos.
Boris Pahor (2020). La pira la port (selecció, traducció i pròleg de Simona Skrabec). Barcelona: Edicicons del Periscopi.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada