Una parella (Maria i Perre) viatja cap a Madrid, suposadament des de França) amb la filla petita (Judith) i una amiga de la família (Claire) que esdevindrà amant de l'home. Han de fer parada en una fonda plena a vesar en un poble abans d'arribar a Madrid i allà Maria, que és alcohòlica, veu l'home que busca la policia perquè s'acaba de cometre un crim passional (un paio ha mort la dona i el seu amant). L'ajuda a escapar, però l'home s'engega un tret mentre espera que Maria el vingui
a recollir, com li ha promés que faria. Arriben a Madrid.
El que és al·lucinant és com ens transmet l'ambient xafogós dels pobles interiors d'Espanya durant l'estiu. La calor, la desídia, les poques ganes de fer res, la pluja que cau de cop i s'asseca de cop. Els colors, la pols en l'aire, la manera com els sorolls s'amplifiquen... La lentitud. Només havia llegit abans una cosa que ho transmetés tan bé, una novel·la de Pere Pons, Pick-up, que explica una sortida de cap de setmana d'uns adolescents mallorquins a l'estiu.
Suposo que aquest encert m`ha fet que no llencés el llibre amb les incoherències geogràfiques i temporals. Venen de França, sembla, i van cap a Madrid, però Maria té al cap que la manera de salvar l'assassí és acompanyar-lo a la frontera i són a uns 200 km de Madrid. El poble on s'aturen no s'identifica, però hauria de ser de l'Aragó, prop de Saragossa perquè en un moment pugen un port que no baixen perquè "deu ser l'entrada de la Meseta", però en una altra aturada a cent i pocs quilómetres de Madrid, han de passar per la vall del Xúquer. Si han baixat cap a Terol ja no sé si el recorregut té cap mena de sentit.
Pel que fa al rellotge, l'albada s'avança cap a les tres de la matinada... Tot és molt estrany. A les fondes que visiten la gent dorm per terra als passadissos i hi ha dutxes a la planta baixa accessibles des del restaurant. No ho sé...
"Dans le cafè, déjà, l'ombre a gagné. Au fond, sur le bar mouillé, des bougies sont allumées et leur lumière se mélange, jaune, a cellle, bleutée, du jour mourant. L'averse cesse comme elle est venue, brutalment." (pàg. 11)
Al cafè l'ombra ha guanyat la partida. Al fons, sobre la barra mullada, encenen unes espelmes i la seva llum, grogenca, es mescla amb la del capvespre, blavosa. La tempesta acaba com havia començat, brutalment.
"Il dort. Marie se relève, prend dans la poche avant de la portière le flacon de cognac. L'alcool. à jeun, remonte dans la gorge, brûlant, familier, dans une nausée qui revéille. Le soleil. C'est le soleil ça, à l'horizon. Le froid diminue d'un seul coup. Les yeux font mal. Il y a presque une heure qu'il s'est endormi. Le soleil balaie son corps, entre dans sa bouche etrouverte, et ses vetements commencent a fumer légèrement comme un feu mal éteint. Ses cheveux aussi fument. Fumées très ténues d'un feu délaissé. Il ne sent pas la lumière encore." (pàg. 87)
Dorm (es refereix a l'assassí; Maria l'ha recollit amb el cotxe). Maria s'aixeca i agafa l'ampolla de conyac de la butxaca de la porta del davant. L'alcohol, en dejú, remonta per la gola i la crema, familiar, en una nàusea que et desperta. El sol. Allò,a l'horitzó és el sol. EL fred s'paivaga de cop. Els ulls fan mal. Fa gairebé una hora que s'ha adormit. El sol recorre el seu cos,entre a la boca entreobertai la roba comença a fumejar-li lleugerament com si fos un foc mal apagat. Els cabells també li fumegen. Tot, però, d'una manera molt tènue, com un foc abandonat. No nota encara la llum.
La sortida del sol i la tornada de la calor. L'alcohol, els efectesde l'alcohol en un cos acostumat a consumir-ne. El ritme... Tot és xafogós.
Marguerite Duras (1960). Dix heures et demie du soir en été. Paris: Gallimard.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada