Dix heures et demie du soir en été

La història no m'ha entusiasmat. En faig un resum:

Una parella (Maria i Perre) viatja cap a Madrid, suposadament des de França) amb la filla petita (Judith) i una amiga de la família (Claire)  que esdevindrà amant de l'home. Han de fer parada en una fonda plena a vesar en un poble abans d'arribar a Madrid i allà Maria, que és  alcohòlica, veu l'home que busca la policia perquè s'acaba de cometre un crim passional (un paio ha mort la dona i el seu amant). L'ajuda a escapar, però l'home s'engega un tret mentre espera que Maria el vingui

a recollir, com li ha promés que faria. Arriben a Madrid.

El que és al·lucinant és com ens transmet l'ambient xafogós dels pobles interiors d'Espanya durant l'estiu. La calor, la desídia, les poques ganes de fer res, la pluja que cau de cop i s'asseca de cop. Els colors, la pols en l'aire, la manera com els sorolls s'amplifiquen... La lentitud. Només havia llegit abans una cosa que ho transmetés tan bé, una novel·la de Pere Pons, Pick-up, que explica una sortida de cap de setmana d'uns adolescents mallorquins a l'estiu.

Suposo que aquest encert m`ha fet que no llencés el llibre amb les incoherències geogràfiques i temporals. Venen de França, sembla, i van cap a Madrid, però Maria té al cap que la manera de salvar l'assassí és acompanyar-lo a la frontera i són a uns 200 km de Madrid. El poble on s'aturen no s'identifica, però hauria de ser de l'Aragó, prop de Saragossa perquè en un moment pugen un port que no baixen perquè "deu ser l'entrada de la Meseta", però en una altra aturada a cent i pocs quilómetres de Madrid, han de passar per la vall del Xúquer. Si han baixat cap a Terol ja no sé si el recorregut té cap mena de sentit.

Pel que fa al rellotge, l'albada s'avança cap a les tres de la matinada... Tot és molt estrany. A les fondes que visiten la gent dorm per terra als passadissos i hi ha dutxes a la planta baixa accessibles des del restaurant. No ho sé...

"Dans le cafè, déjà, l'ombre a gagné. Au fond, sur le bar mouillé, des bougies sont allumées et leur lumière se mélange, jaune, a cellle, bleutée, du jour mourant. L'averse cesse comme elle est venue, brutalment." (pàg. 11)

Al cafè l'ombra ha guanyat la partida. Al fons, sobre la barra mullada, encenen unes espelmes i la seva llum, grogenca, es mescla amb la del capvespre, blavosa. La tempesta acaba com havia començat, brutalment.

"Il dort. Marie se relève, prend dans la poche avant de la portière le flacon de cognac. L'alcool. à jeun, remonte dans la gorge, brûlant, familier, dans une nausée qui revéille. Le soleil. C'est le soleil ça, à l'horizon. Le froid diminue d'un seul coup. Les yeux font mal. Il y a presque une heure qu'il s'est endormi. Le soleil balaie son corps, entre dans sa bouche etrouverte, et ses vetements commencent a fumer légèrement comme un feu mal éteint. Ses cheveux aussi fument. Fumées très ténues d'un feu délaissé. Il ne sent pas la lumière encore." (pàg. 87)

Dorm (es refereix a l'assassí; Maria l'ha recollit amb el cotxe). Maria s'aixeca i agafa l'ampolla de conyac de la butxaca de la porta del davant. L'alcohol, en dejú, remonta per la gola i la crema, familiar, en una nàusea que et desperta. El sol. Allò,a l'horitzó és el sol. EL fred s'paivaga de cop. Els ulls fan mal. Fa gairebé una hora que s'ha adormit. El sol recorre el seu cos,entre a la boca entreobertai la roba comença a fumejar-li lleugerament com si fos un foc mal apagat. Els cabells també li fumegen. Tot, però, d'una manera molt tènue, com un foc abandonat. No nota encara la llum.

La sortida del sol i la tornada de la calor. L'alcohol, els efectesde l'alcohol en un cos acostumat a consumir-ne. El ritme... Tot és xafogós.

Marguerite Duras (1960). Dix heures et demie du soir en été. Paris: Gallimard.

Fill d'un malparit

"Quan la nostra organització política es va disoldre, en comptes d'enfrontar-se en la violència, els companys no paraven de justificar aquesta renúncia adduint que nosaltres no tenñiem res a expiar. Ni nazis, ni feixistes, ni encegats pel son ixent, a diferència dels companys alemanys, italians o japonesos, la Resistència havia redimit el nostre passat. Les nostres mares i els nostres pares havien eliminat Hitler i les seves hordes, Pétain i els seus gossos. Érem els fills de la victòria i en podie estar orgullosos. Cap culpabilitat col·lectiva no podia justificar la violència política." (pàg. 106)

"I llavos van arribar. Els noms fràgils, les veus enrogallades, les frases tremoloses, les esquenes encorbades o orgulloses, les mans crispades a la barra, els records, que s'amunteguen, que s'escapen, que esgarrapen la memòria o que no es presenten, les llàgrimes reprimides,els ulls secs, les enrabiades sordes, les ànimes en repòs, les cames gastades d'una vida a peu dret, els cabells blancs, els terns rics, els vestits pobres, els fantasmes." (pàg. 119)

"--A altes hores de la nit, em venia a veure un ofifial nazi. Un soldat, no pas un SS. Em treia la cadena i em deia que tornaria de bon matí per posar-me-la. Ja ho veu, senyor president, alguns s'apiadaven dels presoners." 

[...]

Al tribunal de Lió, l'aire era irrespirable. Els espavilats,els periodistes que comentaven les audiències sense parar, no badaven boca. El públic, immòbil. Les víctimes, repenjades en bastons, engavanyades per minerves, presoneres de cadires de rodes, notenien altre horitzó que el terra de la immensa sala. Molts caps abaixats, moltes mirades absents. L'advocat Vergès havia desaparegut darrere el seu pupitre.

Aquella sola veu havia esdevingut el nostre sofriment comú." (pàg. 181)

"La mirada del nazi feia malbé el que havíem de sentir. Perquè els màrtirs gosessin enraonar, calia el silenci del banc dels acusats buit." (pàg. 200)

"La neboda del General [De Gaulle] ens va explicar com es divertien les colles de nens abandonats que sobrevivien darrere dels filts espinosos.

--Jugaven al camp de concenració, senyor president.

La seva veu era dolça.

--Un feia el paper d'SS, els altres, de deportats.

M'hauria agradat molt que t'haguessis assabentat de tot això.

I que haguessis vist aquella petita gran dama caure ela esglaons del palau de justícia, fulminada pelq ue avabava de fer reviure, i morir un altre cop per tots nosaltres." (pàg. 225)

Esperava molt més d'aquest llibre. Crec que filar les dues històries espatlla la trama i no deixa que la narració s'enlairi.

No sé si són llicències o què però la "neboda del General" no va morir durant el judici (sí que hi va testificar) i el pare de Chalandon, tampoc. No entenc per què ho ha fet...

Sorj Chalandon (2023). Fill d'un malparit (trad. Josep Alemany). Barcelona: Edicions de 1984.

La pira al port

Marededéu, quina lectura!

No sé si ho he fet bé, però he deixat la introducció de la Simona Skrabec pel final i, així, he llegit els textos sense buscar res especial. En llegir la introducció, he descobert enllaços i interpretacions que se m'havien escapat (i he pogut remirar fragments amb altres ulls) i confirmar sospites. 

De la pàgina 97 a la 195 el text explica un atac feixista a una institució eslovena. La presència dels italians, dels feixistes italians, a Trieste és al fons de la majoria dels relats i, mutatis mutandis, recorda tant altres històries paral·leles d'ocupació (bandejament de la llengua i substitució per la dels ocupants, anihilació de les institucions i les tradicions eslovenes...). Els punts de vista de les narracions (un nen, el seu pare...) encara fan que tot es vegi més cruel, per la incomprensió amb què s'explica.

"--Això és segur --va tornar a dir la senyoreta Anica--: un cop s'acabi l'hivern, vindrà la primavera.

No, els nens no comprenien de quina mena de primavera els parlava la mestra." (pàg. 107)

A més, la mestra eslovena és jove i propera als alumnes, mentre que el mestre que els envia Itàlia és un senyor gran, cansat, sense cap mena de ganes de ser a Trieste. Més contrast, impossible. Més fàcil la presentació i la comparació, impossible.

Per si això no fos prou, hi ha la part de la població germanòfila que va lluitar al costat dels alemanys durant la Gran guerra que enyoren l'ordre i la manera de fer germàniques, i encara esperen un ressorgir pangermànic que els recompensarà de tots els anys de privacions que pateixen. De la pàgina 117 a la 122 se'ns retrata molt cruelment aquesta realitat en les relacions entre un oncle vell i la seva neboda (molt amiga dels nens protagonistes de les històries d'aquesta part)

El final d'"Una papallona amb les ales obertes" és brutal. La imposició de l'italià i la reacció dels nens...

"Els ulls s'havien traslladat a la Julka. Els pupitres aguantaven la respiració per poder-la mirar amb més atenció encara. Com si dels ulls poguessin sortir-ne les suaus mans infantils, en forma d'ales de colom per aixecar el cos menut i apaivagar el seu dolor. Els ulls d'ella eren com de vellut, suaus i humits. Els peus de la Julka no tocaven a terra. La cinta de color rosa que unia les dues trenes havia quedat atrapada al ganxo com una papallona amb les ales obertes." (pàg. 139)

El mestre nou crida la Julka pel seu nom en italià, Giulia, i ella, evidentment, no se n'assabenta. El càstig brutal és penjar-la de les trenes al penja-roba. La fragilitat de la llengua i dels infant davant la imposició del nou mestre reflectida en unes poques pàgines.

"En aquella hora, les cases encara dormien perquè tot just a l'alba la humitat de la nit aconseguia refrescar una mica les parets reescalfades. El Trieste adormit s'havia començat a despertar en algun lloc amagat rere aquestes cases altes. Un raig de sol encuriosit va sortir per darrere de la muntanya de Lomjer, va fer pessigolles a la cúpula rodona de l'església ortodoxa i es va deixar caure per a riba de Kanal fins al mar." (pàg. 143)

Res, una descripció d'una albada com n'hi ha tantes, però després d'haver llegir textos de Pahor sobre els camps de concentració, aquesta cosa pictòrica destaca molt moltíssim.

"Sí, l'italià va portar a casa seva la violència i les baralles." (pàg. 164)

Ras i curt. Ho explica després.

"Abans anava a l'escola per aprendre. I ara hi anava com si cada dia hagués de fer una mena de penitència." (pàg. 173

"La desobedient búria de setembre va arrugar la superfície del mar." (pàg. 173)

Parla molt de la búria en el text i fàcilment dedueixes que és el vent, però a la introducció se'ns explica que és una cosa especial i molt bèstia de Trieste per l'orografia.

 "El riu Soca, d'aquell color tan misteriós, deu haver obtingut el seu to turquesa gràcies a un pigment fet de veus sempre fresques. [...] Però, de fet, eren només unes joves que estaven aprenent les cançons de les seves àvies. Aprenien les melodies amagades als racons dels vells masos. Aprenien els ritmes dissolts en els sucs de les vinyes velles de Goriska Brda." (pàg. 182)

Aquesta transposició de sentits, la música com a vehicle de la tradició (el professor d'aquesta coral és detingut pels feixistes...

"Potser algun dia, els cops d'escombra contra els ampits o el raspall dur gratant la fusta no anirien acompanyats pe a tots nosaltres de trets ni de la por dins els nostres cervells." (pàg. 223)

"Els lladrucs queien com trossos de foscor dins de l'avenc del no-res" (pàg. 226)

"La sang havia tenyit el cel amb franges amples, els pins ressaltaven contra el cel vermell." (pàg. 258)

"M'havia començat a sentir lliure una altra vegada; i tu no sabies res del parquet de fusta clara ni de les vies ni d'un nen que anava descalç al mig d'aquella habitació  i que podia veure la seva humiliació reflectida en un mirall." (pàg. 271)

Un passeig pel camp, el paisatge i el record punyent d'escenes humiliants.

"De totes maneres, és fàcil descobrir qui camina de de debò perdut en els seus pensaments i qui aparta la mirada en aquella dècima de segon abans que sigui massa tard." (pàg. 274)

"La maldat passada, la maldat recent, la maldat present ha provocat --constato-- que moltes persones tinguin la ment impregnada de visions monstruoses. I per molt que les paraules les intentin negar, ña ment les accepta com una realitat irrevocable. L'alegria i l'entusiasme de l'home actual són conseqüència d'un desig inconscient d'escapar de la maldat. Malauradament no és pas possible aconseguir-ho tan fàcilment com el meu amic que es va poder escapar del testimoni que coneixia la història del casc i les orelles humanes." (pàg. 282)

Aquest paràgraf tanca el llibre. Fa referència a una anècdota que podria haver passat desapercebuda (tot i que és cruel i divertida a parts iguals dins de la lògia diferent de la guerra), però que l'autor sap treure'n tot el suc.

És un recull força coherent. El relat del camp de concentració recull fets d'una altra novel·la, però no tens la sensació de repetició en cap moment. L'ambient de repressió de tot el que soni a tradició o construcció nacional està molt ben retratat. El pròleg és molt interessant i ajuda molt a entendre la lectura i la selecció dels textos.

Boris Pahor (2020). La pira la port (selecció, traducció i pròleg de Simona Skrabec). Barcelona: Edicicons del Periscopi.