"En Txítxikov va anar a besar-li la mà i ella gairebé l'hi va encastar als morros, cosa que va donar-li l'ocasió de detectar que la Feodúlia Ivànova es rentava les mans amb el suc dels cogombres en conserva." (pàg. 121)
"amb el seu gran bec de corb, el malnom grallarà per compte propi i farà saber ben clar d'on és que ha vongut l'ocellet.nLa paraula que ha estat pronunciada amb encert, igual que la paraula escrita, no s'esmicola a cops de destral. I que n'arriba a ser, d'encertat, tot el que surt de les fondàries de Rússia, on no hi ha alemanys ni finesos ni altres gents, i hi trobes, genuí, l'enginy rus, que sempre té una per dir..." (pàg. 136)
"La vida solitària va a limentar amb escreix l'avarícia, que, com sabem, té una gana de llop i com més menja més insaciable esdevé; els sentiments humans, que en ell no havien estat mai gaire profunds, es van tornar mes i mes doms, i cada dia que passava s'esllavissava un tros o altre d'aquell vellard enderrocat." (pàg. 147)
"...i aquelles criatures especials en forma de dames amb xals vermells i sabates sense mitges que voletegen per les cruïlles com ratapinyades." (pàg. 161)
"Ni els passadissos ni les sales no els van sorprendre pre nets: en aquells temps encara no es preocupaven per la netedat, i el que estava brut quedava brut, i no intentaven conferir-li cap aparença atractiva. La Justícia rebia els convidats sense escarafalls, tal com anava, amb bata i negligé." (pàg. 172-173)
"La resta també, qui més qui menys, eren gent instruïda: qui no llegia Karamzín llegia la Gaseta de Moscou, fins i tot hi havia a qui no li calia llegir res de res." (pàg. 192)
"Els llaços de cintes i els ramets de flors papallonejaven d'ací d'allà pels vestits, en el desordre més pintoresc, desordre que havia costat molts esforçós a alguna ment ordenada." (pàg. 199)
La pàgina 288 és l'esclat final del brot de xafarderia i maledicència que comença en el poble quan el protagonista està uns dies absent de la vida pública a causa d'una malaltia. Al final de la pàgina, l'autor agraeix al protagonista l'esforç que fa per mirar de lligar tota la història d'una manera versemblant. Tot arrenca d'una conversa de la pàgina 228 i al llarg de seixanta pàgines es desplega un manual de la xafarderia (les fake news, que en diríem ara).
"Només per això van poder descobrir amb aflicció que el difunt havia tingut una ànima, encara que per modèstia no l'hagués ensenyada mai." (pàg. 253)
He llegir en alguna ressenya que aquesta és la primera novel·la realista russa... No explicaré res de "les ànimes mortes": si l'autor triga un munt de pàgines a explicar-nos el què, no li aixafaré jo al guitarra. El que vull destacar, ja es veu per les citacions que he recollit, és l'humor que desprén cada retrat que Gógol fa. Si ens diguessin que alguna definicio l'havia feta Pla, ens ho creuríem.
L'absurditat del fil argumental ja apunta la manera com ens retratarà "l'ànima russa".
La lectura és molt àgil, també perquè tota l'estona mires d'endevinar on és el negoci, però sobre tot perquè la prosa no et deixa descansar: paissates, vida política i social, gent de diverses classes socials, el grup "mestre, alcalde, farmacèutic" a la russa i com es relacionen... I el pimpapum de la xafarderia! Veure'l inflar-se és un goig per al lector.
Nikolai Gógol (2024). Ànimes mortes (trad. Arnat Barios). Barcelona: Bernat Metge.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada