Jo, que no he conegut mai els homes

Quina meravella!

 

Res del que donem per descomptat se suposa conegut en aquest text. La protagonista i narradora de la novel·la ha entrat de nena, molt nena, en una cel·la subterrània amb 39 dones. Cap contacte amb ningú més tret dels guàrdies que les vigilen en silenci, i sempre de tres en tres, per la part exterior de la reixa i els passen menjar i altres productes quan toca. Cap record, cap coneixement del món dels humans, cap manera d'adquirir-los si no és a partir de les companyes de captiveri. Evidentment, la comunicació no és fàcil per la manca de referents de la protagonista. D'altra banda, la lògica de l'una i de les altres és completament diferent.

 

"Pot ser que en el treball de la memòria hi hagi una satisfacció que es nodreix d'ella mateixa i que les coses que recordem comptin menys que l'activitat de recordar?" (pàg. 24)

Una de les preguntes que anirem trobant al llarg del llibre.

"Vam acabar suposant que t'havien deixat aquí perquè tota decisió pot ser examinada i, en canvi, l'absència de decisió marcava l'única cosa que volen que sapiguem, que és que no volen que sapiguem res." (pàg. 49)

La reclusió és un tema recurrent (com no pot ser d'altra manera) en les converses i les reflexions de la narradora i les seves companyes, però aquesta manca de lògica que descriu la citació fa impossible raonar-ho.

 

"Si fas una cosa que està prohibida, van contra l'acció. Però si fas una cosa que no està proscrita i intervenen, no és l'acció el que atrau la seva atenció, ets tu." (pàg. 62)

L'única interacció que tenen amb els guàrdies és que fan petar el fuet quan alguna fa una acció prohibida. Cap paraula, cap càstig especial; només fer petar el fuet. La reflexió de la narradora és tan radical...

"Teníem una hora nostra, que no tenia res a veure amb el temps dels qui ens mantenien tancades, recuperàvem la nostra qualitat d'éssers humans." (pàg. 79

Tota la reflexió sobre el temps és molt interessant. A banda de l'aprenentatge per poder-lo mesurar, hi ha la constatació de com d'arbitràriament se les tracta en el soterrani. Descobreixen que el ritme dels àpats i del es hores que les fan dormir no té res a veure amb el ritme normal de la vida, ritme que la protagonista desconeix.

Interpretat una mica per sobre del normal, aquest aïllament, aquesta arbitrarietat, el tracte (no-tracte) dels guàrdies... No és una mica el que expliquen dels camps d'extermini? Cert. L'autora no hi va ser, però era jueva, part de la seva família va morir a Auschwitz...

"Els vigilants havien desaparegut de cop, sense deixar rastre, com si s'haguessin volatilitzat: havien vingut d'enlloc i hi havien tornat, a mi m'estranyava menys que a les altres, que havien viscut en un món on les coses tenien sentit." (pàg. 97

Les dues mirades: la de la protagonista completament verge i la des les companyes, determinada per l'experiència.

Comença la tornada a la vida "normal". Crec que ja ha espremut al màxim les paradoxes que es poden explicar del captiveri i allargar-ho seria perillós (penseu en "A través de l'espill", en com de difícil és per a Carroll mantenir la lògica contrària que s'ha obligat a establir en travessar l'espill). Ara tot torna a començar i la nostra narradora podrà examinar una situació nova des d'una experiència anterior (com les seves companyes feien al soterrani).

 

"És veritat que no sé res de tot això i que no tinc cap record de la meva infantesa. Potser és per això que soc tan diferent de les altres. Em deuen faltar certes experiències que són les que fan que se sigui un ésser humà del tot." (pàg. 145)

Ortega i Gasset apareix en la narració!

"Havíem sobreviscut a la presó, a la plana, a la pèrdua de tota esperança: les dones descobrien que sobreviure no és sinó retardar el moment de morir." (pàg. 152)

"Me'n descuidava! Un dels descobriments més sorprenents, és clar, va ser el del mirall. No m'havia vist mai. La Théa m'havia dit que era bonica, però això per a mi no tenia cap sentit ni en va tenir. Tot i així em va fascinar veure'm i vaig passar moltes hores mirant-me. No coneixia les meves expressions, vaig aprendre com era el meu somriure, el meu aire greu o inquiet, i els contemplava pensant: 'Soc jo'." (pàg. 214)

"L'alternança de dies i nits no és sinó un fenomen físic, el temps és una qüestió dels éssers humans [...]. Si algú em parlés, hi hauria temps, el començament i el final del que em diria, el moment que responc, les paraules següents. Qualsevol petita conversa fa néixer el temps." (pàg. 222)

El temps com a mesura del canvi, com una cosa dels humans (una mica parcial això darrer), si no hi ha canvi, intercanvi, no podem percebre el pas del temps. Aquí es diu d'una manera molt taxativa, però al llarg de la novel·la no se segueix aquesta lògica tan radical.

 

"És estrany que mori de l'úter, jo, que no he tingut mai la regla i que no he conegut els homes." (pàg. 227)

I així s'acaba tot. Radical, potent, un punt irònic, inexplicable, radical, taxatiu.

 

No explico res del que passa al llarg de la novel·la perquè saber què hi trobaràs et fa perdre el ritme que marca l'escriptura. No hi ha talls de capítols, tot és una peça. Impressionant!

Jacqueline Harpman (2020). Jo, que no he conegut mai els homes (trad. Anna Casassas; pròleg, Sophie McKintosh). Barcelona: Edicions del Periscopi.