País íntim

"Cap alegria no podia fer-te feliç." (pàg. 9)
Així comença el llibre, cosa que genera moltes expectatives. M'agrada molt imaginar com anirà un llibre a partir de la primera frase.

"Jo no sé si 'com bojos' és una forma d'enamorar-se o només s'enamoren els bojos." (pàg. 21)
No sé si aguantarà gaire temps aquest punt de vista narratiu, però és molt arriscat, li poden sortir frases poc creïbles com aquesta.

"Quan miro tota sola des del terrat veig, entre els barrots prims [hi ha una gàbia, al terrat], la plaça. També albiro el món sencer, el que demà serà meu." (pàg. 24)

"A la dreta, abans del graó, hi ha el mirall. Com si estigués robant no m'hi encaro, però d'esquitllentes, m'acompanya una ombra que porta el meu mateix vestit mentre avanço pel passadís que es fa fosc de seguida." (pàg. 35)

"Encara amb l'enyor del futur passaré a una altra vida sense haver-te rescabalat d'un sol gram de sofriment." (pàg. 63)
Això és un inici de capítol. Definitivament, els encapçalaments de pàgina són molt i molt bons.

"El pare ha estat refugi i salvació. Afecte cultivat. De petits, a l'hivern, ens ha llegit a vora l'estufa. Desgranant vers a vers els poemes que l'admiren. ¿S'adona que no en podem captar el sentit? Però ens n'arriba la música, els colors i, sobretot, l'emoció que el sacsa." (pàg. 65)

"Les teves respostes queden esparses en el mapa maldestre que jo em dibuixo des de sempre. Hi ha territoris diferents en aquest país íntim, són illes que busquen agermanar-se en una sola terra. Cada pregunta meva ha rebut paraules com aigua al galop, paraules esvaïdes, paraules mullades. No m'oriento encara en aquest país que dubtes a llegar-me." (pàg. 68)

"[...] la veu no em surt quan dic bon dia, ¿s'ha quedat dins de les parets del meu cos?" (pàg. 93)
M'ha agradat llegir aquesta novel·la, pel llenguatge, per l'artifici narratiu, però... (com diuen en castellà): ¿hacían falta tantas alforjas para este viaje?

Unes preguntes: va estudiar a la UB, però què? Va acabar alguna cosa? Totes les voltes (que no explicaré per si de cas) per acabar de "dona florero" del xicot que la mirava ja des de petita i que és un "pudiente" del seu poble? A això em referia amb la frase de les alforges. Cert que és una trajectòria vital, però compensa novel·lar-la. Crec que l'esforç narratiu i de llenguatge mereixia un argument millor...

Maria Barbal (2005). País íntim. Barcelona: Columna.