Viure i veure

"«Puede que sí, puede que no, pero lo más probable es que quién sabe», que diuen a Mèxic." (pàg. 62)

"[...] vam parlar amb els soldats que rellevàvem, i en vam heretar llurs barraques que, en aquell cas, eren simples coves excavades en els murs. Ells recollien llurs caixes i nosaltres hi instal·làvem les nostres i també, respectuosos amb la propietat, ells s'enduien posats llurs polls i nosaltres conservàvem els que ja traginàvem." (pàg. 126)

"com més vells, més pensem en l'endemà, aquest dia que probablement ja no hem de viure."

Les citacions són molt el llibre: expliquen coses, de vegades espantoses, que li passen amb un punt d'humor i llunyania que sembli que li hagin passat a un altre o que ells s'hi hagi vist implicat com per accident. No sé si m'explico bé...

La cosa és que vas llegint, devorant, les pàgines i no et molesta que mescli temes o que faci salts o el que li vingui de gust. Quan n'has sentit unes planes ja et trobes assegut davant del Tísner sentint-lo explicar la seva vida en una tarda amenitzada amb unes cerveses ben fresques. Potser això és el que volia explicar: és tot molt oral.

No sé si cal buscar res més en aquest llibre: recrear l'ambient de Barcelona just quan esclata la guerra i els primers dies de la guerra a l'Aragó d'una manera... Tísner.

I no sé si el "color mexicà" de la seva prosa ja hi era una mica en el Tísner que va arribar a Mèxic.

Avel·lí Artís-Gener (1989). Viure i veure. Barcelona: Pòrtic.