Així comença el llibre. I em va agradar; potser pel ritme o pel detall de fixar-se en això sabent què ens havia d'explicar... Ho confesso, sóc un fetitxista dels començaments de llibre. Moltes vegades trio una lectura o una altra per la primera frase del llibre.
"El noi era tan amable, tan manyac, tan obsequiós, que semblava natural com un venedor de cotxes mirant de vendre un auto sense llums ni volant." (pàg. 14)
I així un munt de descripcions, amb una punta d'humor i un pessic de crueltat; totes molt gràfiques. Ara una altra:
"Si vocalment evocava Luís Mariano, físicament retirava al fill que Lino Ventura i Eddie Constantine haurien tingut si haguessin pogut reproduir-se junts." (pàg. 23)
"Com quasi tots els rossellonesos de llur generació, els pares de l'Alain havien parlat francès als fills, interrompent una tradició mil·lenària. En mantenien d'esma l'ús egoista entre ells." (pàg. 26)
L'obsessió per la llengua, per les llengües, una constant del llibre. Fins i tot en fa befa (no he sabut trobar la pàgina en fer aquesta ressenya, però diu d'un dels protagonistes "sembla un personatge de Bezsonoff").
"El camí estretejava i remingolejava." (pàg. 30)
"Els rics sempre han estat menys patriotes que els pobres." (pàg. 46)
"--I tu, Anatole? Com va la bota?
--Com va la sabata, tia. Tot m'iria prou bé si De Gaulle no hagués pas decidit d'abandonar l'Algèria..
--Comencis pas a me parlar de política... Ja sabes que no m'interessa pas cap bri." (pàg. 55)
"Dingús no vos seguirà. Tothom s'estima el general De Gaulle. Cal viure amb el seu temps, manyac... L'Algèria és perduda. És trist mes és així. És el vent de la història... Ho tenes d'acceptar o seràs aixafat per forces extraordinàries.
--Excuseu-me, tia, mes, amb tot els respecte que vos deui, cagueu fora del pot." (pàg. 36)
Ja es van dibuixant les posicions al voltant de De Gaulle. I així ens explica el conflicte: diversos personatges tenen diversos motius per odiar-lo (pieds-noirs, esqueranosos, antics resistents, "petainistes"...) i una gran massa "viu amb el seu temps". Aniran apareixen i explicant-se els personatges, sense discursos ni raonaments forçats, i amb tot tindrem pintat un bon mosaic del moment.
"El català, l'occità,el bretó, l'italià. Totes aquestes parles s'havien soldat al francès d'Algèria i k'havien ensucrat, anisat com un tortell." (pà. 64)
"[Mossèn Laplace]: --Ja n'hem parlat, Jean-Marie. Respecti profundament els teus escrúpols, però en De Gaulle és un tirà. Has de tornar a llegir Sant Tomàs d'Aquino. 'Són dignes de lloança els que deslliuren el poble d'un poder tirànic'." (pàg. 73)
I un militar de carrera que no li perdona haver mentit, haver faltat a la paraula donada (almenys sembla convençut de fer-ho per aquest motiu).
"L'Anatole, que havia llegit tres articles sobre Freud, es prenia per un psicoanalista." (pàg. 90)
"Com li agradava París, aquesta agitació permanent! Passaves davant d'una mansió medieval. T'esperava una capella gòtica que hauria enorgullit tota una regió. Aquest viatge a través dels segles no presentava cap discordança. Ans al contrari. Tot s'harmonitzava, es polia, s'aiguabarrejava en el flum de la civilització. Els jardins plens d'essències rares, fins i tot les estàtues carrinclones de les patums oblidades, les terrasses dels cafès, la bellesa de les minyones, interpretaven una rapsòdia a la glòria de París." (pàg. 92)
"L'Armand Belvisi, un home qualsevol, no tenia somnis heroics. Estimava el seu país, les petites i senzilles alegries de la vida. Vestia amb una elegància cridanera, torturava la gramàtica. I què? Tenia un coratge immediat, un sentit pràctic evident." (pàg. 96)
Aquesta descripció m'ha recordat la que Terray fa de Rébuffat a Els conqueridors de l'inútil (pàg. 125: "Quan el vaig conèixer, a l'edat de vint anys, era un jove desmanegat, tímid, disciplinat, afable i una mica apagat. Semblava el tipus perfecte del francès mitjà, amb cap defecte molt visible"). Sóc un lector empedreït de literatura rància de muntanya.
"Si la civilització romana s'havia esvanit com el cadàver d'un pardalet, deixant ça i lla engrunes de grandesa, hom no havia d'afligir-se arran de la desaparició de l'Algèria francesa. Tot desapareixia i tot tornava a començar sota una altra forma." (pàg. 107)
"Qui peut vivre en infâme est indigne de vivre." (pàg. 118)
No sé si ho ha fet exprés això de modificar la citació de Racine (qui peut vivre infâme est indigne du jour), m'estranya...
"De la bellesa perduda en conservava romanalles, com Roma posseeix monuments quasi intactes." (pàg. 121)
Parla de la seva tia que ja és molt gran.
"En Lucien conjuminava la fe amb un odi al gaullisme. Odiava el general De Gaulle perquè sentia que Algèria, el Far West de la seua generació, representava l'única possibilitat d'aventura [...] França es convertiria en un país de vellets, de rendistes porucs. El jovent té menester d'altres ideals" (pàg. 132)
Un altre motiu. Cadascun (com deia) encarnat en algun personatge. Veient-lo actuar, entens la magnitud de la tragèdia i ajuntant-los tots, n'obtens el retrat complet de l'oposició al general.
"El pare de l'Alain havia vist com desapareixia un món on l'honor i el respecte a la paraula donada formaven les bases de l'educació." (pàg. 134)
I un altre que ja hem mencionat abans.
"pravda" i "istina": com el fenomen i el "nomen" de Kant, però a la russa. A la pàgina 135 hi ha l'explicació completa. M'ha fet gràcia qua acudeixi abans al rus que a Kant.
"En aquell temps encara hi havia jutges amb sentiments humans." (pàg. 154)
"Una sala immensa, monacal, trista com un món sense dones." (pàg. 160)
La pàgina final del llibre, que no copiaré, és memorable. Un pimpampum al·lucinant!
I les voltes amb els idiomes, les espurnes d'occità, les expressions que il·luminen de sobte una pàgina. Si el tema no us convida a llegir el llibre, llegiu-lo per gaudir amb l'ús de la llengua que en fa l'autor.
Ah, i també podreu tenir una llista de pel·lícules de mitjan segle passat.
Joan Daniel Bezsonoff (2014). Matar De Gaulle. Barcelona: Empúries.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada