La nostra vida vertical

"Els peixos moren panxa amunt i pugen a la superfície. És la seva manera de caure." André Gide (pàg. 11)
Aquest citació obre el recull de contes.

"Anem a pams: els nens eren macos. 'Macos' vull dir 'bones persones', perquè estèticament no eren gaire agraciats. Després, sí, després van trobar la bellesa no sé com, la van anar recollint i se l'anaven posant a sobre, com capes de roba, fins que van tornar-se els éssers del lum que són ara, tot i que de vegades també són éssers de foscor, i uns bons fills de puta." ("Megainescrutables", pàg. 15)

"Què fas quan el destí és molt més fort que tu? Quan els esdeveniments et posen una mà a la boca i amb l'altra t'empenyen? No tens més remei que sotmetre't, deixar-te fer. Acompanyar la corretja perquè no et deixi marca al coll." ("El regal", pàg. 37)

"Els perquès de la providència els aparco, només em centro en els perquès dels homes." ("Ara tancaria els ulls al peu d'aquell arbret", pàg. 52-53)

"Jo ja li he dit prou, ja li he fet saber prou vegades tots aquests anys que negar-se a la realitat no fa sinó exacerbar-la, no posar-li nom... l'infla, aquesta realitat és com un globus i cada cop que t'entestes a no mirar el monstre a la cara li estàs insuflant una mica més d'oxigen, oxigen que et traus tu, fins que el món és a fora, és una gran bola, tu a sota, desinflat, i et cau al damunt com la mola que és i t'aixafa." ("Ara tancaria els ulls al peu d'aquell arbret", pàg. 53)

"Si més no, m'aferro a aquests fustots que suren en el meu naufragi personal, i em deixo portar on volen ells." ("Ara tancaria els ulls al peu d'aquell arbret", pàg. 58)

"Dues noies que eren amb nosaltres al racó dels periodistes es van aixecar sense dissimular i van marxar. Aquestes coses ens fan riure perquè el món dels llibres de creixement personal, sobretot els aplicats a l'empresa, està farcit de fraus. De genteta miserable que fa grans fortunes amb idees tunejades, amb conceptes d'altres que rebategen i maltracten sense remordiments. I direies que ningú no passa vergonya." ("Caurem ben cap amunt", pàg. 69)

"¿Són ells qui causen les crescudes periòdiques del Gran Riu amb el seu plor o és el riu que raja fins als seus llagrimers i els frega, balsàmic, perquè s'apiada de la seva horrible pèrdua? ("Interludi: Ull Partit té un dilema", pàg. 81)
I com aquesta, vuit pàgines de preguntes (només preguntes) que et fan veure un conte...

"I a més, era generós llegint; no tancava mau un llibre sense recitar-te en veu alta uns quants cops els paràgrafs que més li havien tocat. 'Fixa't què diu aquí', el senties dir, i jo deixava el que estava fent, encara que fps improtant, perquè sabia que l'atenció dels altres el feia feliç, que l''unflava' crec que en deia ell."
("Lila per dins", pàg. 88)

I mira, una mostra de lector social... El comentari té a veure amb aquest post)
Per cert, aquest conte, es va apropant a la realitat històrica i l'acarona fen-te veure que tot podia haver esdevingut de manera diferent a com pensem que va passar.

"[...] venia de la biblioteca de Duas Portas traginant uns volums tan aparatosos i es passava la tarda desullant-s'hi, [...]" ("Lila per dins", pàg. 90)
No em direu que desullant-s'hi no és un verb ben bonic...

"La Universitat Federal de l'Orient Llunyà és un complex soviètic lleig com un pecat. [...] La inauguraran d'aquí a uns mesos, però ja té aspecte de gastat." ("Extinció", pàg. 99)
Pim, pam, pum una definició que et fa veure la cosa.

"A fora, el dia està prenyat d'interrogants amenaçadors i, a dins, de dilemes impenetrables." ("Vaig córrer", pàg.  119)

"Quan em desperto, la sensació més decebedora és que no recordo cap somni." ("Vaig córrer", pàg.  120)

"Avui, que excepcionalment hi entra de nit, quan el marit i el fill fa estona que dormen, recorda la tossuderia amb què s'hi va oposar al principi i s'adona que, amb el temps, totes les nostres obstinacions acaben resultant-nos absurdes. Però a alguna cosa ens hem d'aferrar, bé hem dagafar-nos a algun lloc o caurem qui sap on." ("Llei de vida", pàg. 129)

Progressivament la bruíxola de la seva mare anava desviant-se més i més, i estava segura que d'aquí a molt poc l'agulla no deixaria de fer giragonses, a la babalà, sense rumb." ("Llei de vida", pàg. 134)

Yannick Garcia (2014). La nostra vida vertical. Barcelona: L'altra editorial

Molt gratificant. Molts temes, algunes obsessions... una lectura molt interessant. Els contes molt ben aconseguits i fan de molt bon llegir.