Madame

Ressenya de llibre a la pàgina de Tusquets (que l'ha editat en castellà) perquè tingueu una mica de context:

"Poco sabemos de la narrativa polaca actual. Por eso, al menos para nosotros, fue una estimulante sorpresa descubrir a un escritor de la talla de Antoni Libera, y su novela Madame, una obra llena de energía y lirismo, pero también cómica en su demoledora sátira de la burocracia y del absurdo en que ésta puede sumir la vida cotidiana de toda una sociedad.

A los dieciséis años, y en la Polonia comunista, si uno trata de dar rienda suelta a su creatividad y de saciar sus inquietudes se topará con no pocos problemas. El protagonista de Madame lo ha intentado: ha fundado un cuarteto de jazz, condenado a tocar una única y emocionante vez, y ha montado una representación teatral, ganadora de un concurso más bien grotesco. Sólo la irrupción de Victoire, la misteriosa directora del instituto y profesora de francés, logrará dar un giro a su vida. Cegado por la belleza gélida de Madame, como la llaman sus alumnos, nuestro anónimo protagonista leerá sin descanso para deslumbrarla, investigará en su vida y la seguirá obsesivamente a todas partes. En su ansiosa indagación, conocerá a entrañables personajes y descubrirá no sólo la turbia realidad de su país, sino también episodios tan desconocidos como la participación de los polacos en la guerra civil española. Sólo al concluir su peculiar educación sentimental vislumbrará su verdadera vocación."

"[...] el professor de cant, el terror de tota l'escola, que duia el malnom d'Eunuc a causa de la seva veu aguda (de tenor heroic, com ell mateix la classificava) i la seva solteria. Era un típic neuròtic apassionat que estava convençut que el cant --el clàssic, és clar-- era la cosa més bella del món i sortia a defensar el seu parer a peu i a cavall." (pàg. 17)

"Aleshores, amb la veu més normal que era capaç de produir, talment com si digués alguna cosa per sota el nas i no com si recités un monòleg en vers, vaig començar el meu millor número:

Tot el món és igual que un escenari
homes i dones són comediants,
que hi van fent lentes entrades i sortides;
i un mentre viu, hi juga molts papers.
És un drama en set parts...

Vaig dir el meu text en un to fred i impassible, creant així la impressió d'haver viscut des del mateix dia del meu naixement sense cap il·lusió pel que fa a la naturalesa d'aquest món i d'aquesta vida, com si el fàstic i el menyspreu fossin els únics sentiments que mai hagués conegut." (pàg. 40)

Aquest és el discurs que fa el protagonista en recollir el premi del 'concurso más bien grotesco'.

De moment, l'humor d'aquest llibre m'ha recordat (no sé exactament per què) Spiritus: Novel·la amb caos, revelació, vestigis d'Ismail Kadare (Proa, 2001; A tot vent, 392). Em penso que l'han descatalogada. De tota manera, la trama era prou absurda? surrealista?: un equip especialitzat en fenomens paranormals investiga un cas de fantasmes a Albània (l'Albània postcomunista, però amb tots els tics de l'època anterior).

"Com podia ser que aquella bellesa refinada [es refereix a la "Madame"; és el primer cop que la tenen a classe], amb aquella veu, amb aquelles maneres, amb aquelles mans com d'alabastre i aquelles cames com les de la Venus de Milo pertanyés a un partit... obrer? A un partit de miners i camperols, al partit del proletariat? Tots sabíem molt bé quin aspecte tenia aquesta mena de gent. Ho sabíem gràcies a les escultures socialrealiestes que envoltaven el Palau de Cultura, gràcies a les arcades del MDM, a la petita galeria de retrats que, en aquella època, constituïen els bitllets de banc, on apareixien els rostres arquetípics dels principals representants de la nació (un miner, un obrer, un pescador i un tractorista amb un mocador lligat al cap), i també gràcies als centenars de cartells propagandístics." (pàg. 57-58)

"Així doncs, la Madame va resultar no tant una monarca altiva, cruel i despietada que humiliés vilment els seus súbdits per pur plaer, com més aviat un àngel impassible, una esfinx misteriosa que vivia en una altra dimensió espaciotemporal." (pàg. 59-60)

"Els sons volàtils amb un significat convencional havien de revestir carn i ossos.
Al llarg de la meva vida, moltes vegades m'havia adonat que les paraules són capaces de fer miracles. N'havia descobert el poder màgic. Podien no tan sols transformar la realitat, sinó també crear-la i, en casos concrets, fins i tot substituir-la." (pàg. 76)

"[...] En comptes d'avançar sense miraments, desitjava i buscava un ajornament innecessari. Somiava l'hora en què, proveït dels coneixements apropiats, podria començar el meu Gran Joc, i alhora tenia por i estava disposat a acceptar una demora i fins i tot una rendició anticipada." (pàg. 78)

"Com un jugador d'escacs que es prepara per a un duel importantíssim, els dies següents vaig anar assajant en la imaginació la conversa que m'esperava i inventant jugades i combinacions que em permetessin tenir la paella pel mànec passés el que passés." (pàg. 96)

"La vergonya. Vet aquí la tirana de la meva ànima, l'enemiga de la saviesa, que em feia actuar sota un pseudònim, disfressat de conspirador!" (pàg. 97)

"Goethe, el més gran dels Virgo, escriu un text insòlit: el cant d'una verge enamorada. En aquest cant dóna la paraula al seu ésser més profund: a l'home que és per la gràcia dels estels. 'Margarida sóc jo', podria haver dit ben bé (anticipant-se a Flaubert, que, molts anys més tard, va dir això de la seva Madame Bovary).

I és ben cert! Perquè qui viu l'amor d'aquesta manera? Qui perd el seny, es desespera i desitja morir quan s'abrusa de passió? Una noia? I ara! Una noia enamorada és tranquil·la i serena! Perquè l'amor és el seu reialme i el seu estat natural. La dona, quan estima, sap molt bé el que vol i s'hi encamina sense por." (pàg. 105)

La citació és part de la redacció que el protagonista fa per a l'assignatura de francès. El tema ha de ser l'astronomia i ell el deriva cap a l'astrologia per poder parlar de l'atracció entre Virgo (un jove virgo, ell mateix) i Aquari (la Madame). L'argumentari que exhibeix la (llarga) redacció és molt interessant.

"Perquè tal com has nascut,
romans per sempre;més que els contratempsi l'educaciópesa l'hora de néixer,el raig de llum quedóna la benvinguda al nadó"És d'El Rin de Hölderlin, [...]." (pàg. 171)

"Em vaig asseure al piano i vaig tocar per sobre alguns temes del conegut concert de guitarra de Joaquín Rodrigo, aquelles melodies tristoies on vibra latmosfera de l'erm espanyol, d'una terra vermellosa i cremada i d'unes muntanyes apàtiques." (pàg. 188)

Tota aquesta part està dedicada a explicar la Guerra Civil. Comença (amb el  to sorneguer que impregna el llibre) recitant-nos la versió dels llibres de text polonesos i algunes notes literàries que s'emmarquen en un festival escolar de celebració (que és per al que li demanen que toqui el piano) i segueix amb les records d'un amic del pare de la Madame que li dóna una visió més personal i pessimista del tema. No en reprodueixo cap fragment perquè tot és molt interessant i molt llarg.
Abans d'explicar el tema de la Guerra Civil, hi ha unes pàgines que retraten un viatge d'un professor universitari per assistir a un congrés a França amb tots els tòpics que s'han repetit en tantes pel·lícules: traves burocràtiques, acompanyament d'un comissari (que resulta ser un vividor que fa contraban: ven caviar i compra bolígrafs "Bic"), intervencions ridícules del comissari...


"El blau del cel, les profunditats de l'aigua, la mola de les muntanyes, el verd del bosc, tot això esdevé una cosa quan ho mirem amb lupa, una altra quan ho fem a través d'un microscopi, i encara tota una altra quan ho analitzem a la llum de la física molecular. On s'acaba la mirada? Té límits, el coneixement?" (pàg. 227)


"Com més sabia, més volia saber." (pàg. 228)

"Una altra vegada –ja l'enèsima!– vaig haver d'improvisar.

La meva única bruíxola eren les regles dels escacs. I aquestes deien: no ataquis massa d'hora i, sobretot, mai no facis sortir la reina a l'inici de la partida; sempre que sigui possible tria una obertura poc coneguda, desenvolupa-la d'una manera metòdica i espera que l'adversari cometi un error; comença l'ofensiva un cop t'hagis refermat en la teva posició." (pàg. 250).

"'Els revisors' va pensar. I tot i que no tenia cap motiu de temença perquè duia a la butxaca de la jaqueta la targeta mensual vàlida per a totes les línies regulars de transport municipal –ho va confirmar ficant-hi automàticament la mà–, va sentir una tensió i un batec accelerat del cor." (pàg. 264)

"[...]vaig sentir les seves paraules saturades d'amargor. 'Qui viu en un món mesquí, es torna mesquí! Això és el pitjor de tot! Recorda-ho!'." (285)

"Tanmateix, en l'obra de Picasso no hi havia la ingenuïtat dels dibuixants impúbers o dels pintors cavernícoles. Aquí tot estava impregnat d'una ironia agra, fins i tot corrosiva. Dels llençols o fulls de paper coberts de pintura o de tinta xinesa en vessava un riure burleta i groller." (pàg. 300)

Entre la pàgina 315 i la 325 l'ofici de director de cinema de l'autor aflora en una descripció magnífica d'una representació de Fedra. Llegeix i ens explica els matisos de la tasca actoral amb una lucidesa impressionant. Una mostra:
"Era una imatge esplèndida, plena de matisos. El puny d'Hipòlit, tenallat per Fedra, penjava com el cap d'un ocell mort. Hi contrastava l'espasa aixecada amb la punta enlaire. Es mesuraven amb les mirades. Tot plegat tenia un no sé què de pervertit i de masoquista: es provocaven amb violència a cometre un acte de violència." (pàg. 321)

"Sí, la prosa de la meva vida manca del tot --com va dir el poeta-- de la bellesa del subjuntiu." (pàg. 332)

"I de sobte, em vaig veure amb els ulls de l'ànima assegut dies i nits en una habitació davant d'un escriptori, omplint fulls de paper amb ploma o a màquina. M'inventava històries encisadores i els donava forma, unes històries pouades de la realitat, però molt més atractives que ella, compostes amb finor com una peça musical per tal que, durant la lectura en veu alta, hi sonés el ritme d'un poema. Triava les paraules i jugava amb les frases fins que aconseguia un paràgraf cristal·lí. I aleshores sortia a passejar per empescar-me'n un altre." (pàg. 337)

"Jo tenia la sensació que l'objectiu principal de la institució de la censura no és pas vigilar l'ortodòxia, sinó trencar la columna vertebral dels autors d'una manera sistemàtica, i mostrar-los amb tota la claredat del món que no signifiquen res i que ningú no els necessita, de manera que si no accepten les regles del joc, deixaran d'existir del tot." (pàg. 440)

"Però en el fons, què és la veritat? La cosa en si i per a si? O la que se'ns apareix o ens inventem? O potser totes dues? Però si és així, quina hem de triar? La veritat oculta o la visible, encara que sigui relativa?" (pàg. 453)

Antoni Libera (2002). Madame (trad. Anna Rubió i Jerzy Slawomirski). Barcelona: Proa.