"En el Boni, el silenci no fou senyal d'ignorància o mostra de beneiteria, sinó el preu que estava disposat a pagar per no ser un més entre els seus." (pàg. 26)
"La felicitat no és un do en aquest món, no és el pa sota el braç de la pobra gent, cal que l'hagi fet a la teva mida un pensament anterior a tu, al teu cos i a la teva ànima, però no és pas aquest el teu cas, no t'hi escarassis." (pàg. 129)
"--¿Sents aquest animal? [un gall d'indi que fa esgarips prop d'on són els que mantenen aquest diàleg] --va dir el Salicrú amb un murmuri de veu que semblava rajar amb el doll d'aigua freda--. Una veu humana aïllada no és gaire diferent de la seva: l'orgull baladrer del pinxo de taverna, ben mirat. Per això ens cal concertar tantes veus com puguem, milions de veus, per demostrar amb el nostre crit col·lectiu que som alguna cosa més que la nècia vanitat de creure'ns diferents de la resta d'animals. Molt especials, cert, però amb la bèstia impura que portem ben endins sempre a punt de saltar. Racionals, si vols, però lluitant a cegues contra el fet inapel·lable d'haver de ser socials pe poder-nos sentir apassionadament lliures." (pàg. 180)

"Acabada la guerra, en vindrà una altra, de por, més antiga i més freda, aplicada des de fa segles i modernitzada amb noves tècniques. I més irracional, també, més sistemàtica i massiva. ¿Caldrà que et recordi els afusellaments a les places de toros? Les bones ànimes, que avui callen esporuguides, diran aleshores que la sang crida la sang. [...] Ja veurem, aleshores, si, al costat del que ens espera, les patrulles i les txeques no hauran estat cosa d'aprenents!" (pàg. 205)
"Ja no gosava mirar-se cara a cara el seu antagonista per por d'endevinar en uns ulls punxeguts com vidres trencats la profunda identitat de les seves vides al marge de morals d'ocasió." (pàg. 281-282)
"Dones com aquella, que es bevien l'aigua del Carme a raig, mai no anaven a missa, però s'apropaven a l'Oratori a xafardejar i fer comentaris sobre el catequista. Bruixes i curanderos eren el seu consol. La Patro se sentia com assetjada en terra d'infidels." (pàg. 291)
Crec que el capítol on es precipita tot i es resolen els conflictes compensa sobradament i justifica la lectura de la novel·la, tot i que algun fragment no me l'he pogut creure per més que m'hi esforçava. Ara bé, fa gust de llegir.
Julià de Jòdar (1997). L'àngel de la segona mort. Barcelona: Quaderns Crema.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada