L'última nit

"Mentre parlàvem, va esmentar el títol d'un llibre o dos i va al·ludir a algunes coses que sabia que jo no podia deixar de conèixer, i era enginyós, tot això i alguna cosa més; el seu llenguatge em convidava a la joia, a parlar com els déus --utilitzo el plural perquè és difícil imaginar en Des obeint un sol déu-- volien." (pàg. 69)

"El seguia des de la distància, com una dona segueix l'home amb qui mai no es va poder casar. L'aigua blava i centellejant lliscava pel seu costat mentre ell feia camí entre les illes. Allà hi havia Ios, blanca entre les bromes, on reposaven les cendres d'Homer, es deia." (pàg. 75)

"--T'agrada? --va preguntar ell.
--Intento que m'agradi --va fer ella." (pàg. 80

"Només els va veure un instant mentre marxaven, la llum sobre els cabells d'ella, la porta del taxi que es mantenia oberta perquè hi entrés, i, per un moment, en Brian va oblidar que ho tenia tot." (pàg. 80)

"D'alguna manera s'anava obrint un abisme entre ells, passava allà mateix, mentre s'estaven asseguts." (pàg. 104)


James Salter (2014). L'última nit (rad. Alba Dedeu). Barcelona: L'altra editorial.

"I fins aquí puc llegir...". Més i revelaria coses que compensa més llegir.

A les primeres pàgines del llibre hi ha un recull de coses que han dit els crítics sobre el llibre. L'Eduard Márquez, per exemple, diu: "L'última nit és com tota l'obra de Salter: transparent, subtil, il·luminadora. Impossible sortir-ne indemne."

És al·lucinant com juga amb tu en uns textos tan curts. Salter et fa anar cap a on vol i, després, et deixa caure. Fins i tot, després de llegir el final dels contes no pots fer allò de "ahh, per això deia aquella cosa". Cap consol per al lector. Els temes molt de fons, molt... foscos(?).