Los bienes de este mundo

Némirovski va publicar aquesta novel·la per capítols en un setmanari la primavera de 1941, sembla que abans d'escriure la Suite francesa. No copio cap descripció perquè vaig començar a marcar passatges en el primer capítol i em vaig desanimar: tot és tan cruel! Pinta el despreocupat ambient burgès d'abans de les dues guerres fent un paral·lelisme perquè tu mateix puguis jutjar la situació i adonar-te que mai no s'aprèn res del passat (la "història mestra de vida" d'Herodot no funciona). Némirovsky pinta els personatges i quan llegeixes el passatge en veus les ridiculeses. No els jutja. Els descriu des de molt lluny. Al mateix temps, però, quan els enfronta a les circumstàncies dures de la guerra els envolta de tendresa.

Una de les senyores quan va a banyar-se dins de la cabina on es canvia de roba, que arrossega un cavall fins a l'aigua:
"Gruesa, fofa y de movimientos lentos, de pie con su corsé rosa, pensava distraída que el agua estaría fría y que, al meterse, la señora Florent soltaría unos grititos ridículos. Y pensaba en Pierre [el seu fill], en la cena de compromiso, en la pobre Agnès [no és la promesa], tan visiblemente enamorada de él, en el anillo de pedida (¡qué caro era todo!), en la dote de Simone [la promesa], en el amor, en el matrimonio, en la vida... De vez en cuando, al tiempo que iba quitándose las medias de algodón negro, enrollándolas, dejaba escapar un débil suspiro." (pàg. 17-18)

I tot això és l'estiu de 1919...

"--Deme un beso. Me traerá suerte.
--¡¿Está usted loco?! --exclamó ella con una mezcla de temor y secreto regocijo" (pàg. 69)
La noia és Simone. Pocs mesos després de l'escena anterior, quan abandonen el poble perquè els alemanys ja hi entren.

Irène Némirovsky (2014). Los bienes de este mundo. Barcelona: Salamandra.