Estimada vida (1)

Arribar al Japó
"Les seves opinions eren una mica com la seva pell. Quan sortien ve veure una pel·lícula, ell mai no en volia parlar. Deia que era bona, o força bona, o correcta. No veia cap necessitat de continuar-ne parlant. Mirava la televisió i llegia un llibre si fa no fa de la mateixa manera. Era de bona fe amb aquesta mena de coses. Segur que els autors ho havien fet tan bé com podien. La Greta solia contradir-lo i li preguntava amb impertinència si diria el mateix d'un pont. Els que feien el pont ho feien tan bé com podien, però si el pont queia, és evident que no era prou.
En comptes de discutir, ell reia.
No és el mateix, deia.
¿No?
No." (pàg. 9)

"I aquí s'havia trobat desesperada perquè algú li llancés un os de conversa per molt rossegat que fos." (pàg. 14)

"El somni, de fet, era molt semblant al clima de Vancouver: una mena d'enyorament depriment, una tristesa onírica i plujosa, un pes que li oprimia el cor." (pàg. 18)

"Escriure aquesta carta és com ficar un missatge en una ampolla...
I confiar
que arribarà al Japó." (pàg. 19)

"Els nens de l'edat de la Katy no tenien cap problema amb la monotonia. De fet, l'adoraven, s'hi llançaven i caragolaven la llengua a les paraules conegudes com si fossin un caramel que pogués durar sempre." (pàg. 22)

Alice Munro (2012). Estimada vida (trad. Dolors Udina). Barcelona: Club Editor.

Demà més. Ja estic acabant el tercer conte, però no volia esperar més i necessitava començar a reproduir frases del llibre. La lectura és molt lenta. Cada frase és interessant. Els personatges no es defineixen, els fa fer les coses de manera que els coneguis llegint. Molt cruel amb els seus personatges. Fins ara crec que només ha tractat bé un personatge secundari d'un dels contes. Impressionant!