Estimada vida (2)

Amundsen

"--¿Qui és en Reddy?
--Reddy Fox. És d'un llibre. L'anabel i jo vam començar a dir-li així.
--¿Qui és l'Anabel?
--Ara ningú. S'ha mort.
--Oh, ho sento.
--No pateixis. Aquí passa tot sovint. Aquest any vaig a l'institut. L'Anabel mai no va arribar a anar a cap escola."  (pàg. 71)

"Hi havia una ombra de derrota sobre l'aula improvisada." (pàg. 47)

"Nosaltres. Ha dit estàvem. Per un instant m'aferro a aquell plural. Llavors penso que és l'última vegada . L'última vegada que sóc inclosa en aquest nosaltres." (pàg. 70)

"A penes m'escolta quan li dic que vaig a Toronto a veure els meus avis. Tret que apunta que deuen ser molt grans. Ni una paraula sobre l'Alister. Ni tan sols una mala paraula. No se n'havia oblidat, només havia tret l'aspror de l'escena i l'havia guardada en un armari amb els seus egos anteriors. O potser realment és una persona capaç d'assimilar temeràriament la humiliació." (pàg. 74)

Marxar de Maverley
"Però llavors em va dir el que l'entristia més de tot.
--No l'espera res que la pugui il·lusionar, es miri com es miri." (pàg. 83)
"I així va passar el matí; el poble va quedar engabiat per primera vegada aquell any i el carrer principal era l'únic que el llevaneus mirava de mantenir obert. Gairebé totes les botigues eren tancades i, a la part de la ciutat on viva la família de la Leah, s'havien quedar sense llum i no s'hi podia fer res; el vent arquejava i inclinava els arbres fins a tal punt que semblava que intentessin escombrar el terra." (pàg. 85)

"L'havien estat buscant pertot. Finalment la Isabel els havia deixat. Van dir 'deixat', com si ho hagués fet expressament. Algú havia anat a veure-la feia una hora i estava com sempre, però poc després els va deixar.
[...] Realment, la buidor en el lloc que havia deixat ella era astoradora.
[...] Es pensava que ja feia temps que l'havia perduda, la Isabel, però no. No havia estat fins ara.
Havia existit i ara no existia. Gens ni mica, com si no hagués existit mai. I al seu voltant, tothom tenia feina, com si aquest fet intolerable pogués superar-se fent gestions sensates. Ell també va seguir els costums, signant el que li deien que signés, disposant, com deien ells, de les despulles.
Quina paraula més excel·lent: les 'despulles'. Allò que queda quan ja no hi ets.
I poc després es va trobar al carrer, simulant que tenia una raó tan normal i bona com tothom de posar un peu davant de l'altre." (pàg. 101)

Grava
"El pare va deixar de plorar. Havia de tornar a treballar. La mare va recollir les seves coses i ens va portar a vireu amb a viure amb en Neal al remolc del camp que ell havia trobat." (pàg. 106)

"La bona sintonia de la mare amb el Neal durant el dia continuava de nit. Si em despertava i havia d'anar al bany, la cridava. Sempre venia feliç però sense presses, amb un tros de roba o un fulard al voltant del cos... i una olor que jo associava amb espelmes i música. I amor." (pàg. 108)

"A mi em va dir:
--No perdis el temps. ¿No estaràs pensant què hauria passat si t'haguessis afanyat a dir-nos-ho, oi? ¿No mires de sentir-te culpable, oi?
Li vaig dir que hi havia pensat, però no.
--L'important és ser feliç --em va dir--. Passi el que passi. Intenta només això. Tu pots. Cada cop serà més fàcil. No té res a veure amb les circumstàncies. No et pots imaginar que bé que va. Ho acceptes tot i llavors la tragèdia desapareix. O en tot cas la tragèdia s'alleugereix, i tu continues endavant, transitant tranquil·lament pel món.
Ara, adéu.
Entenc què volia dir. Realment és el millor que es pot fer. Però, dins del meu cap, la Caro continua corrent cap a l'aigua i llançant-'hi, com triomfant, i jo encara em trobo allà immòbil, esperant que m'ho expliqui, esperant l'esquitxada. " (pàg. 122)

Refugi
"Passant per davant de la porta tancada del dormitori de la tieta i l'oncle un diumenge al matí a primera hora, quan anava a prendre'm un dels pastissets de canyella que havia fet la tieta Dawn dissabte a la nit, vaig sentir uns sorolls que no havia sentit mai als meus pares ni a ningú més: una mena d'esbufecs i panteixos en els quals hi havia una complicitat i un abandó que em van pertorbar i em van debilitar misteriosament." (pàg. 142-143)

"O potser es va adonar que, per primer cop, li era igual, que per molt que s'hi esforcés, li era igual." (pàg. 147)


Alice Munro (2012). Estimada vida (trad. Dolors Udina). Barcelona: Club Editor.