Estimada vida (i 3)

Orgull

"El banc havia perdut molts diners.
No es va parlar d'estafa sinó de mala gestió i s'havia de castigar algú. Qualsevol gestor normal hauria estat despatxat a l'acte però, donat que era l'Horace Jantzen, es va evitar. El que li va passar va ser gairebé pitjor. Li van assignar el càrrec de gerent d'un banc del petit poble de Hawksburg, a uns deu quilòmetres carretera amunt, on fins llavors no hi havia gerent perquè no calia." (pàg. 151)

"Si penso en l'Oneida i el seu pare en aquests viatges d'anada i tornada a Hawksburg, els veig ell en el seient del darrere i ella al del davant, com un xofer. [...] No veig que l'Oneida se senti oprimida ni desgraciada, ni que el seu pare sembli realment infeliç. Dignitat era el que ell tenia, i en tenia a gavadals. El que tenia ella era una cosa diferent. Quan entrava en una botiga o fins i tot quan caminava pel carrer, semblava que s'obria un espai al seu voltant, com preparant-se per si necessitava qualsevol cosa o per si havia de prodigar salutacions. [...]Així, doncs, podria semblar estrany que jo sentís pena per ella, per la confiança que semblava tenir en les aparences." (pàg. 152)

"Havia d'ocupar-me dels números. Encara no s'acceptava del tot que poguessin fer-ho les dones, ni tan sols al final de la guerra, quan ja havien començat a fer-ho temps enrere. Per oferir un servei realment fiable, encara tothom creia que calia un home." (pàg. 153)

"Naturalment, aquesta sensació es va esfumar quan em vaig acostumar a veure tragèdies, més entrada la guerra. Natges saludables i nues, natges veles i consumides, totes enviades a les cambres de gas.
I si no es va esfumar del tot, vaig aprendre a ocultar-la." (pàg. 155)

 "[les sèries britàniques] Al començament m'inquietava una mica aquella franquesa britànica, a frec de l'obscenitat, però a l'Oneida això li agradava tant com la resta." (pàg. 158)

"De tant en tant anava de viatge, és clar, i potser es pensava que la vida començaria allà on anés. No va tenir sort." (pàg. 161)

"Ella no era prima, sinó més aviat eixuta, cansada, sens dubte, de tantes nits de llevar-se per cuidar-me, però a part d'això, se li notava l'edat. La seva bellesa sempre havia estat delicada: una dona rossa que s'enrojolava fàcilment, amb aquella barreja estranya de disculpa i de confiança de classe alta que havia tingut sempre, i que ara havia perdut." (pàg. 167)

Tren
"Com és natural, en Jackson sabia que els llibres existien perquè la gent s'asseia a escriure'ls, que no apareixien del no-res. Però la pregunta era: ¿per què? Ja hi havia molts llibres, un gavadal. A l'escola n'havia llegit dos: Història de dues ciutats i Huckleberry Finn, cadascun amb un llenguatge que et deixava esgotat però de maneres diferents.Era comprensible. Estaven escrits en el passat.
El que el confonia , però no tenia cap intenció de dir-ho, era per què algú es posava a escriure'n un en el present. Ara." (pàg. 205)

A les envistes del llac
"Una dona potser massa gran per ser la seva mare --però que és molt prima i vital al mateix temps-- s'està dreta al carrer mirant-lo. Té al es mans una corda de saltar i parla amb un home que no pot ser el seu marit: es tracten tots dos amb massa cordialitat." (pàg 242)

Dolly
¿I si em moro abans que arribi? Pots pensar que estàs més o menys bé i morir-te de sobte, com si rs. ¿Hauria de deixar-li una nota perquè en Franklin la trobés, per si de cas?
Si arriba una carta dirigida a tu, estripa-la.
El faria el que li demanés. Jo, en el seu lloc, no ho faria. L'obriria per moltes promeses que hagués fet.
Ell obeiria.
Quina barreja de ràbia i admiració em feia sentir que estigués disposat a fer això. Era la història de la nostra vida en comú." (pàg. 277)

L'ull
"Va ser amb l'arribada del meu germà, i la declaració insistent que era com un regal per a mi, quan vaig començar a acceptar fins a quin punt les idees de la mare sobre mi eren diferents de les meves." (pàg. 281)

"Fins que un dia, quan encara era adolescent, vaig sentir que dins meu s'obria un forat fosc i vaig saber que ja no m'ho creia." (pàg. 294)

Nit
"Però no pateixis, em va dir, ara ja és tot fora (a l'autora li van extirpar un tumor de petita i la seva mare li explica de gran).
No m'havia passat pel cap la idea d'un càncer i ella no me n'havia dit mai res. No crec que avui dia es pugui revelar una cosa així sense fer-se cap pregunta, sense unes proves per saber si ho era o no. Cancerós o benigne: voldríem saber-ho tot d'una. L'única manera que tinc d'explicar-me que no en parléssim gens és que al voltant d'aquesta paraula devia haver-hi un núvol semblant al que hi ha al voltant de la menció del sexe. Pitjor i tot. El sexe era desagradable, però hi devia haver alguna gratificació --de fet, sabíem que la tenia, tot i que les nostres mares no en fossin conscients--, mentre que la simple paraula càncer et feia pensar en una criatura fosca, malalta i podrida que no gosaves mirar ni tan sols quan et donava una puntada de peu." (pàg. 296-297)

"La casa trigava una estona a passar de la claror del dia i dels llums encesos més tard a la profunditat de la nit." (pàg. 300)

Veus
El pare, que era molt més popular que la mare, era un home que creia que havies d'acceptar el que et donava la vida. La mare no era així. Havia estat una nena pagesa que s'havia convertit en mestra d'escola, però això no era prou, no havia assolit la posició que li hauria agradat ni els amics que hauria volgut tenir al poble. Viva en el lloc erroni i no tenia prou diners, però sobretot, no tenia les qualitats necessàries. Sabia jugar a l'euchre però no al bridge." (pàg. 310-311)

"[El pare] S'afegia a qualsevol intercanvi d'opinions que hi hagués: entenia que el que havia de fer era no dir res d'especial. La mare feia exactament el contrari. Amb ella tot era clar i categòric i servia per cridar l'atenció." (pàg. 314)

"tenia els cabells blancs i els duia pentinats amb sofisticades ondes a l'aigua, molt enganxats al cap. Era un persona grossa, d'espatlles nobles i malucs amples, i duia un vestit de tafetà d'un color carbassa daurat, d'escot quadrat baix i faldilla a l'altura dels genolls. Les mànigues curtes li estrenyien els braços, que eren massissos, suaus i blancs com el llard." (pàg. 316)

Alice Munro (2012). Estimada vida (trad. Dolors Udina). Barcelona: Club Editor.

Les darreres narracions m'han fet menys el pes. Potser és més fàcil definir personatges que coneixes molt i molt bé perquè te'ls has inventat i costa una mica més parlar dels que només en tens records...