No en faig cas, i mai no n'he fet cas, de l'experiència, dels consells,de les majories o del ridícul, [...]" (De "Quan vaig reclinar el cap sobre la teva falda, company", pàg, 331)
"Mentre aquí, al seu sepulcre, dipositen el taüt,
Canta --mentre tanquen les portes de la terra sobre seu-- un vers
Per als cors afligits dels soldats." (De "Que avui callin els camps", pàg, 345)
mentre tanquen les portes de la terra sobre seu... Més gràfic no pot ser.
"Et pensaves que no hi podia haver res més que una única entitat suprema?
Hi pot haver un nombre infinit d'entitats supremes --una cosa no contrapesa l'altra, ben igual que una mirada no en contrapesa una altra, o una vida no en contrapesa una altra." (De "A la riba del blau Ontario", pàg. 348)
En algun moment (i això ja és una elucubració meva) vaig pensar que Whitman tirava cap al panteisme, però aquest vers, i d'altres que he anat copiant, em fan pensar que és un humanista salvatge. Allò de "l'home és la mesura de totes les coses" tan renaixentista, però no referent a l'home abstracte, sinó a cada un dels homes (i les dones, com li agrada de puntualitzar) que són, han estat o seran. Segur que en algun altre fragment es veu més clar el que vull dir. És un runrun que em va rondant al llarg de tota la lectura.
"Les èpoques, els precedents, han estat acumulant materials desorganitzats durant molt de temps,
Amèrica duu constructors, i duu els seus propis estils." (De "A la riba del blau Ontario", pàg. 349)
Beu de totes les tradicions, però cap d'elles li fa prou el pes. Ha de fer una obra èpica colossal, com les dels "poetes immortals d'Àsia i Europa", però diferent... Ara segueix amb el tema:
"Jo vaig escoltar el Fantasma de la riba de l'Ontario,
Vaig sentir la seva veu com s'alçava exigint bards,
Tots nadius i grandiosos, i serà només gràcies a tots ells com aquests Estats es podran fondre en el compacte organisme d'una Nació.
Mantenir units els homes amb un paper o un segell o per força no serveix per res, [...]" (De "A la riba del blau Ontario", pàg. 353)
"Com a base de totes les coses, individus,
Jo juro que res no és bo per a mi si ignora els individus,
El pacte americà va de bracet amb els individus,
L'únic govern és el que té en compte els individus,
La teoria completa de l'univers està dirigida infal·liblement a un únic individu --a Tu." (De "A la riba del blau Ontario", pàg. 359-360)
"Com a base de totes les coses per a mi, jo mateix; per a tu, tu mateix (el mateix cant uniforme i antic). (De "A la riba del blau Ontario", pàg. 360)
"M'aturo amb curiositat, perquè, mira!, porten el cadàver d'una pobra prostituta proscrita.
[...] Contemplo aquesta casa que temps enrere va estar plena de passió i de bellesa, les altres cases em són igual, [...]
Runes precioses i terribles --casal de l'ànima-- ella mateixa és una ànima, [...]" (De "El dipòsit de cadàvers de la ciutat", pàg. 375)
Visca el ritme!: "pobra prostituta proscrita". M'ha arribat més que l'original (ja sé que és un pecat dir-ho) poor dead prostitute brought.
I els tres darrers fragments que reblen el que comentava sobre la grandesa de l'individu...
"Quan la llibretat surt del seu lloc no és la primera a sortir, ni la segona ni la tercera a sortir,
Espera que tots els altres hagin sortit abans, sempre és la darrera.
Quan ja no hi hagi records dels herois i dels màrtirs,
I quan tota la vida i totes les ànimes dels homes i de les dones hagin estat expulsades de qualsevol part de la terra,
Sols llavors seran expulsades la llibertat i la idea de la llibertat d'aquella part de la terra,
I l'infidel triomfarà." (De "A un revolucionari europeu derrotat", pàg, 378)
Vinga grandiositat!
Walt Whitman (2014). Fulles d'herba (trad. Jaume C. Pons Alorda). Barcelona: Edicions de 1984.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada