S'ha de llegir tant sí com no. Només les sis pàgines de la introducció justifiquen el llibre.
"La meua petita persona, la meua vida i la meua memòria, com la vida i memòria de tots els humans, no es pot entendre sense una geografia concreta amb molts segles d'història acumulada, d'història humana i d'història natural. És una veritat tan comuna i d'aparença (només d'aparença) tan primària i banal que tanmateix, de tan òbvia com és, habitualment oblidem o ignorem." (pàg. 72-73)
"Però com a escaquer de terra conreada, no he vist res, mai, igual que l'horta de València. ][...]. Però hi ha uns criteris de perfecció virtuosa en el treball que hem d'acceptar que tenen valor universal: en l'art de construir edificis, en l'art dels metalls, de la fusta o de la pedra, en la tècnica dels telers o dels brodats, en l'orfebreria, hi ha coses mal fetes i coses ben fetes, i treballs que assoleixen la pura perfecció." (pàg. 78)
[Parla del paisatge agrari] "d'aquelles produccions de la cultura on la intensa utilitat de la funció coincideix amb la bellesa exacta de la forma." (pàg. 79)
"I el triomf definitiu de la lletjor." (pàg. 101)
Aquesta és la frase final del capítol en què ha descrit "la pell" del paisatge (agrari) de la seva infància. Les darreres pàgines relaten, com si es tractés d'una traca, els canvis que ha sofert aquesta zona que és just el final de la ciutat urbanitzada i la frase que transcric és com la mascletà.
"La malícia, el paler prohibit, el torbament i l'erotisme, eren productes de la cultura molt més que de la natura, de les escenes fantasiejades, molt més que de les observades." (pàg. 118)
"Jo sóc en aquest matèria [enyora les comoditats de la vida urbana] (i també en algunes altres), un holandès frustrat. Un holandès d'interiors holandesos i de cambres i llum de Vermeer." (pàg. 159)
"Era una dona del segle XIX, per a la qual resultaven del tot indiferents els últims cinquanta anys de la història d'Europa o del món, i a les bombetes elèctriques els deia 'peres de llum'." (pàg. 188)
"D'aquelles sessions comptant bitllets aliens me n'ha quedat una estranya sensació d'indiferència davant dels diners grossos o abstractes i una curiosa gasiveria emocional, no racional, davant dels diners molt menuts, els únics que llavors eren reals per a mi: em costa un esforç molt menor pagar un dinar amb targeta de crèdit (el meu instint és no mirar ni tan sols la factura, només un paper amb una xifra escrita) que pagar un cafè amb unes poques monedes." (pàg. 220)
"Jo no era ni cec ni ximple, observava, i comprenia quina era la diferència entre ser pobre o no (també comprenia, per altres camins, la diferència clara entre ser ric i simplement, com nosaltres, no ser pobre), la mateixa diferència insalvable entre el meu berenar de pa blanc i els panets negres de molts altres nens." (pàg. 228-229)
"Ser feliç escrivint i llegint, als sis o set anys, és un regal que no ha estat concedit a tothom." (pàg. 266)
"érem nens innocents, no nens ignorants." (pàg. 281)
"I enmig d'aquests espais tan terrenals, amb tants entorns i tantes companyies, la meua vida pujava a poc a poc, per acumulació de peces, com puja una construcció feta de blocs de fusta de colors, del joc que en dèiem 'arquitectura'. Fins que un llamp de tempesta, un colp de vent funest, la manotada feroç d'un déu cruel, arrasà en un instant tot aquell edifici a mig fer. I llavors vaig començar-ne un altre, que jo pensava que era construcció nova des de noves arrels. Els fonaments primers, però van resultar indestructibles i les arrels, passats pocs anys, es van mostrar ben vives." (pàg. 325)
I a partir d'aquí comença el final de la novel·la en què, precipitadament, fa unes pinzellades del final de la infància - pas a l'adolescència, talment com si estigués preparant un segon volum (una mena de "continuarà"). No detallo res més, però crec que en aquest capítol hi ha alguna cosa mal resolta que espero que hagi quedat així esperant el segon volum.
El vocabulari és tan ric que fa gust de llegir. És nota la formació antropològica de l'autor per l'estudi de la gent i el gust per la descripció etnogràfica: crec que els que som de ciutat no podem imaginar la gran quantitat d'eines que es fan servir al camp i els noms tan musicals que tenen.
Traspua enyorança, però no "qualsevol temps passat va ser millor". És tot un altre estil: "he tingut la sort d'haver-ho viscut" o "jo ho vaig viure així i ja sé que altres han explicat aquest període altrament".
Un detall final: el nen de la fotografia de la portada és l'autor. Mireu la pàgina 148 si no em creieu.
Joan F. Mira (2013). El tramvia groc. Barcelona: Proa.
"Però com a escaquer de terra conreada, no he vist res, mai, igual que l'horta de València. ][...]. Però hi ha uns criteris de perfecció virtuosa en el treball que hem d'acceptar que tenen valor universal: en l'art de construir edificis, en l'art dels metalls, de la fusta o de la pedra, en la tècnica dels telers o dels brodats, en l'orfebreria, hi ha coses mal fetes i coses ben fetes, i treballs que assoleixen la pura perfecció." (pàg. 78)
[Parla del paisatge agrari] "d'aquelles produccions de la cultura on la intensa utilitat de la funció coincideix amb la bellesa exacta de la forma." (pàg. 79)
"I el triomf definitiu de la lletjor." (pàg. 101)
Aquesta és la frase final del capítol en què ha descrit "la pell" del paisatge (agrari) de la seva infància. Les darreres pàgines relaten, com si es tractés d'una traca, els canvis que ha sofert aquesta zona que és just el final de la ciutat urbanitzada i la frase que transcric és com la mascletà.
"La malícia, el paler prohibit, el torbament i l'erotisme, eren productes de la cultura molt més que de la natura, de les escenes fantasiejades, molt més que de les observades." (pàg. 118)
"Jo sóc en aquest matèria [enyora les comoditats de la vida urbana] (i també en algunes altres), un holandès frustrat. Un holandès d'interiors holandesos i de cambres i llum de Vermeer." (pàg. 159)
"Era una dona del segle XIX, per a la qual resultaven del tot indiferents els últims cinquanta anys de la història d'Europa o del món, i a les bombetes elèctriques els deia 'peres de llum'." (pàg. 188)
"D'aquelles sessions comptant bitllets aliens me n'ha quedat una estranya sensació d'indiferència davant dels diners grossos o abstractes i una curiosa gasiveria emocional, no racional, davant dels diners molt menuts, els únics que llavors eren reals per a mi: em costa un esforç molt menor pagar un dinar amb targeta de crèdit (el meu instint és no mirar ni tan sols la factura, només un paper amb una xifra escrita) que pagar un cafè amb unes poques monedes." (pàg. 220)
"Jo no era ni cec ni ximple, observava, i comprenia quina era la diferència entre ser pobre o no (també comprenia, per altres camins, la diferència clara entre ser ric i simplement, com nosaltres, no ser pobre), la mateixa diferència insalvable entre el meu berenar de pa blanc i els panets negres de molts altres nens." (pàg. 228-229)
"Ser feliç escrivint i llegint, als sis o set anys, és un regal que no ha estat concedit a tothom." (pàg. 266)
"érem nens innocents, no nens ignorants." (pàg. 281)
"I enmig d'aquests espais tan terrenals, amb tants entorns i tantes companyies, la meua vida pujava a poc a poc, per acumulació de peces, com puja una construcció feta de blocs de fusta de colors, del joc que en dèiem 'arquitectura'. Fins que un llamp de tempesta, un colp de vent funest, la manotada feroç d'un déu cruel, arrasà en un instant tot aquell edifici a mig fer. I llavors vaig començar-ne un altre, que jo pensava que era construcció nova des de noves arrels. Els fonaments primers, però van resultar indestructibles i les arrels, passats pocs anys, es van mostrar ben vives." (pàg. 325)
I a partir d'aquí comença el final de la novel·la en què, precipitadament, fa unes pinzellades del final de la infància - pas a l'adolescència, talment com si estigués preparant un segon volum (una mena de "continuarà"). No detallo res més, però crec que en aquest capítol hi ha alguna cosa mal resolta que espero que hagi quedat així esperant el segon volum.
El vocabulari és tan ric que fa gust de llegir. És nota la formació antropològica de l'autor per l'estudi de la gent i el gust per la descripció etnogràfica: crec que els que som de ciutat no podem imaginar la gran quantitat d'eines que es fan servir al camp i els noms tan musicals que tenen.
Traspua enyorança, però no "qualsevol temps passat va ser millor". És tot un altre estil: "he tingut la sort d'haver-ho viscut" o "jo ho vaig viure així i ja sé que altres han explicat aquest període altrament".
Un detall final: el nen de la fotografia de la portada és l'autor. Mireu la pàgina 148 si no em creieu.
Joan F. Mira (2013). El tramvia groc. Barcelona: Proa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada