Diada de l'heura al local del comitè
"[...] així que es va posar a ventar el foc altra vegada, la seva ombra ajupida se'n pujà per la paret oposada i la cara ressorgí lentament a la llum." (pàg. 155)
La descripció de l'aparició de figures al temps que es fa intensa la llum es repeteix diverses vegades en aquesta narració. No puc deixar de pensar en aquells quadres tan foscos amb un punt de llum intens en algun lloc en els quals veus aparèixer les figures mentre vas mirant-los fixament.
"El senyor O'Connor havia estat contractat per l'agent del Tierney perquè captés el vot en una part del districte però, com que un temps inclement i li entrava aigua a les sabates, passava gran part del dia assegut a la vora del foc al local del Comité de Wiclow Street amb el Jack, el vell conserge." (pàg. 156)
L'estil de la política anglosaxona... què diferent!
"El senyor Henchy ensumà enèrgicament i va escopir tan copiosament que quasi apaga el foc, el qual va deixar anar un xiuxiueig de protesta." (pàg. 162)
Una mare
"La senyoreta Devlin s'havia convertit en la senyora Kearney per despit. L'havien educada en un convent de categoria, on havia après francès i música. [...] Quan va tenir edat casar-se li van fer freqüentar moltes cases on les seves interpretacions musicals i la seva finor de vori eren molt apreciades. [...] Però els joves que coneixia eren ordinaris i ella no els encoratjava; intentava consolar els seus anhels romàntics menjant en secret una gran quantitat de delícies turques. tanmateix, quan gairebé s'acostava al límit i les seves amigues començaven a posar-se-la en boca, les va fer callar casant-se amb el senyor Kearney, l'amo d'una sabateria d'Ormond Quay." (pàg. 177)
"La Kathleen i la seva germana enviaven postals amb vistes irlandeses als amics i aquests amics els tornaven altres postals amb vistes irlandeses. [...] i quan havien jugar l'última fitxa de xafarderia, es donaven les mans tots plegats, rient de l'encreuament de tantes mans i es deien adéu en irlandès." (pàg. 178-179)
"Era prou vell per a no sospitar segones intencions de l'amabilitat d'ella, però prou jove d'esperit per a treure partit del moment. L'escalf, la fragància i la carnació d'aquell cos feien una crida als seus sentits. Era agradablement conscient que el pit que pujava i baixava lentament sota els seus ulls pujava i baixava en aquell moment per ell, que la rialla i la fragància i les mirades intencionades eren en el seu honor." (pàg. 186-187)
"[...] així que es va posar a ventar el foc altra vegada, la seva ombra ajupida se'n pujà per la paret oposada i la cara ressorgí lentament a la llum." (pàg. 155)
La descripció de l'aparició de figures al temps que es fa intensa la llum es repeteix diverses vegades en aquesta narració. No puc deixar de pensar en aquells quadres tan foscos amb un punt de llum intens en algun lloc en els quals veus aparèixer les figures mentre vas mirant-los fixament.
"El senyor O'Connor havia estat contractat per l'agent del Tierney perquè captés el vot en una part del districte però, com que un temps inclement i li entrava aigua a les sabates, passava gran part del dia assegut a la vora del foc al local del Comité de Wiclow Street amb el Jack, el vell conserge." (pàg. 156)
L'estil de la política anglosaxona... què diferent!
"El senyor Henchy ensumà enèrgicament i va escopir tan copiosament que quasi apaga el foc, el qual va deixar anar un xiuxiueig de protesta." (pàg. 162)
Una mare
"La senyoreta Devlin s'havia convertit en la senyora Kearney per despit. L'havien educada en un convent de categoria, on havia après francès i música. [...] Quan va tenir edat casar-se li van fer freqüentar moltes cases on les seves interpretacions musicals i la seva finor de vori eren molt apreciades. [...] Però els joves que coneixia eren ordinaris i ella no els encoratjava; intentava consolar els seus anhels romàntics menjant en secret una gran quantitat de delícies turques. tanmateix, quan gairebé s'acostava al límit i les seves amigues començaven a posar-se-la en boca, les va fer callar casant-se amb el senyor Kearney, l'amo d'una sabateria d'Ormond Quay." (pàg. 177)
"La Kathleen i la seva germana enviaven postals amb vistes irlandeses als amics i aquests amics els tornaven altres postals amb vistes irlandeses. [...] i quan havien jugar l'última fitxa de xafarderia, es donaven les mans tots plegats, rient de l'encreuament de tantes mans i es deien adéu en irlandès." (pàg. 178-179)
"Era prou vell per a no sospitar segones intencions de l'amabilitat d'ella, però prou jove d'esperit per a treure partit del moment. L'escalf, la fragància i la carnació d'aquell cos feien una crida als seus sentits. Era agradablement conscient que el pit que pujava i baixava lentament sota els seus ulls pujava i baixava en aquell moment per ell, que la rialla i la fragància i les mirades intencionades eren en el seu honor." (pàg. 186-187)
"El seu nom ponentí altisonant era el paraigua moral sobre el qual recolzava el delicat problema de les seves finances. Era un home molt respectat." (pàg. 187)
La gràcia
"El senyor Kernan era un viatjant de comerç de la vella escola que creia en la dignitat de la seva professió. No se l'havia vist mai a ciutat sense un barret de copa de certa decència i un parell de polaines. Gràcies a aquestes dues peces de vestir, deia, un home sempre queda bé." (pàg. 199)
"Al cap de tres setmanes ja trobava enfadosa la vida de casada i, més tard, quan ja se li anava fent insuportable, s'havia convertit en mare." (pàg. 201)
"Acceptava la seva freqüent embriaguesa com a part de l'ambient, el cuidava devotament i sempre es preocupava que esmorzés. Hi havia marits pitjors. Mai no s'havia comportat amb violència des que els nens eren grans, i ella sabia que el podia fer anar fins al final de Thomas Street i tornar ni que fos per un petit encàrrec." (pàg. 202)
Els morts
Per si no heu vist la pel·lícula de John Huston, us en passo l'enllaç a una versió completa que he trobat a Youtube.
"Aquí em tens, puntual com el carter, tia Kate!" (pàg. 227)
Una comparació inimaginable en el nostre context...
"Els homes d'avui dia, molta palica i el que en pugui treure." (pàg. 228)
L'explicació d'una noia sobre la impossibilitat de trobar un bon marit que fa enrojolar el protagonista.
"Tot i tenir una constitució robusta i anar dreta, els seus ulls apagats i els llavis entreoberts li donaven l'aspecte d'una dona que no sabia on era ni on anava." (pàg. 229)
"Va esclatar a riure i mirà el seu marit, que amb ulls feliços i d'admiració li havia resseguit el vestit, la cara i els cabells." (pàg. 230)
"Bé, jo me'n dono vergonya de vostè --digué la senyora Ivors francament--. Mira que escriure per a un diari com aquell. No em pensava que fos pro-britànic." (pàg. 239)
El tema del nacionalisme irlandès apareix moltes vegades al llarg del llibre. En la narració "Una mare" se'n fot una mica, el pren per la banda més "folklòrica-kumba". Aquí, té un caire més intel·lectual, tot i que Joyce no sembla que el situï mai fora de l'àmbit dels sentiments.
"--Oh, jo no discuteixo que el papa tingui raó. Jo només sóc una vella estúpida i no pretenc de fer res d'això." (pàg. 246)
"--tan de bo tinguéssim una institució com aquesta en la nostra Església --digué el senyor Browne càndidament.
Va quedar astorat de sentir que els monjos no parlaven mai, s'aixecaven a les dues de la matinada i dormien als seus taüts. Va preguntar per a què ho feien. (pàg. 253)
Protestants, catòlics. El tema de la penitència, del sentiment de culpa tan diferent. Però cap problema en la narració. Em recorda el plantejament de les pel·lícules de Guédiguian...
"El tema de conversa era sobre la companyia d'òpera que actuava aleshores al Teatre Reial." (pàg. 250)
Tot el final de la narració és tan espectacular que no es pot retallar. Està molt ben recollit en la pel·lícula. No us el perdeu. Un parell de frases:
"Enmig del silenci el Gabriel sentia com la cera fosa queia al plat i com li rebotava el cor a les costelles." (pàg. 270)
"Llàgrimes generoses ompliren el ulls del Gabriel. Ell no havia sentit mai allò per cap dona, però sabia que un sentiment així devia ser amor." (pàg. 278)
Crec que "Els morts" s'ha de llegir moltes vegades. La prosa s'adequa a l'acció: elegant, pausada... Els sentiments ben ensinistrats (fins gairebé el final) i la prosa ho reflecteix fluint sense estridències. Tot apunta cap al final amb una eficàcia immensa, i les dues frases anteriors són molt el final.
James Joyce (1989). Dublinesos (trad. Joaquim Mallafré). Barcelona: Edhasa.
"Va esclatar a riure i mirà el seu marit, que amb ulls feliços i d'admiració li havia resseguit el vestit, la cara i els cabells." (pàg. 230)
"Bé, jo me'n dono vergonya de vostè --digué la senyora Ivors francament--. Mira que escriure per a un diari com aquell. No em pensava que fos pro-britànic." (pàg. 239)
El tema del nacionalisme irlandès apareix moltes vegades al llarg del llibre. En la narració "Una mare" se'n fot una mica, el pren per la banda més "folklòrica-kumba". Aquí, té un caire més intel·lectual, tot i que Joyce no sembla que el situï mai fora de l'àmbit dels sentiments.
"--Oh, jo no discuteixo que el papa tingui raó. Jo només sóc una vella estúpida i no pretenc de fer res d'això." (pàg. 246)
"--tan de bo tinguéssim una institució com aquesta en la nostra Església --digué el senyor Browne càndidament.
Va quedar astorat de sentir que els monjos no parlaven mai, s'aixecaven a les dues de la matinada i dormien als seus taüts. Va preguntar per a què ho feien. (pàg. 253)
Protestants, catòlics. El tema de la penitència, del sentiment de culpa tan diferent. Però cap problema en la narració. Em recorda el plantejament de les pel·lícules de Guédiguian...
"El tema de conversa era sobre la companyia d'òpera que actuava aleshores al Teatre Reial." (pàg. 250)
Tot el final de la narració és tan espectacular que no es pot retallar. Està molt ben recollit en la pel·lícula. No us el perdeu. Un parell de frases:
"Enmig del silenci el Gabriel sentia com la cera fosa queia al plat i com li rebotava el cor a les costelles." (pàg. 270)
"Llàgrimes generoses ompliren el ulls del Gabriel. Ell no havia sentit mai allò per cap dona, però sabia que un sentiment així devia ser amor." (pàg. 278)
Crec que "Els morts" s'ha de llegir moltes vegades. La prosa s'adequa a l'acció: elegant, pausada... Els sentiments ben ensinistrats (fins gairebé el final) i la prosa ho reflecteix fluint sense estridències. Tot apunta cap al final amb una eficàcia immensa, i les dues frases anteriors són molt el final.
James Joyce (1989). Dublinesos (trad. Joaquim Mallafré). Barcelona: Edhasa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada