Dublinesos (1)

Les germanes

"--Tinc la meva pròpia teoria sobre això --digué--. Em penso que era un d'aquests... casos especials... Però és difícil de dir...
Va començar a xuclar de nou la pipa sense exposar-nos la seva teoria." (pàg. 10)

"--¿I va ser una... dolça?
--Oh, sí, senyora, molt dolça --digué l'Eliza--. Ni es va notar quan va fer el darrer alè. Va tenir una mort preciosa, gràcies a Déu." (pàg. 15-16)

![...] ¿I on diríeu que era sinó allí, assegut tot sol enmig de la foscor del confessionari, ben despert i com si rigués baixet tot sol?" (pàg. 18)

--Ben despert i com si rigués tot sol... I,és clar, quan ho van veure, allò els va fer pensar que alguna cosa se li havia desmarxat..." (pàg. 19)

Fins al final no es destapa la guilladura del difunt, però què delicioses les descripcions de les converses que trasllueixen estats d'ànim. La tradició catòlica. l'autocensura, no arribar a res de concret... El Dublín de Joyce.

El capellà boig és un cosí de la mare de Joyce...

Un encontre
"--¡Murphy!
La veu tenia un to de valentia fingida i em vaig avergonyir del meu pobre estratagema. Vaig haver de cridar el nom altra vegada abans que el Mahony em veiés i em respongués amb un 'ja vinc'. ¡Com em bategà el cor mentre em venia corrent camp a través! Corria com per prestar-me ajut. I vaig tenir un remordiment; perquè en el meu cor sempre l'havia menyspreat una mica." (pàg. 33)

Una narració construïda sobre una campana de dos alumnes. Com sempre, res de sobrer, tot és estructural, qualsevol detall et porta cap al final...

Aràbia
Amb la vista fixa en la foscor, em veia com una criatura passejada i escarnida per la futilitat, i els ulls em cremaven de despit i de recança. (pàg. 44)

Voler i no poder, timidesa extrema, però no deixar mai de voler aconseguir les coses... El Dublín de Joyce.

Eveline
"Seia a la finestra observant com el capvespre envaïa l'avinguda. Recolzava el cap a les cortines de la finestra, i, als badius, hi tenia l'olor de cretona polsosa. Estava cansada." (pàg. 47)

"S'alçà amb un sobtat impuls de terror. ¡Fugir! ¡Havia de fugir! El Frank la salvaria. Li donaria vida, potser amor i tot. Però ella volia viure. ¿Per què havia de ser desgraciada? Tenia dret a ser feliç. EL Frank la prendria en braços, la protegiria entre els seus braços. La salvaria." (pàg. 51)

"Els seus ulls no expressaven per a ell cap signe d'amor ni d'adéu nio de reconeixement." (pàg. 52)

He procurat no explicar el final, però l'Eveline vol i dol, i la tradició és més forta que ella, que el seu desig... El Dublín de Joyce.

Després de la cursa
"[...] Eren el Charles Ségouin, l'amo del cotxe; l'André Rivière, un jove electricista nascut al Canadà; un enorme hongarès que es deia Villona i un jove pulcrament empolainat que es deia Doyle. El Ségouin estava de bon humor perquè havia rebut inesperadament algunes comandes anticipades (estava a punt d'inaugurar un establiment d'automòbils a París) i el Rivière estava de bon humor perquè l'havien fet encarregat de l'establiment; els dos joves (que eren cosins) també estaven de bon humor a causa de l'èxit dels seus cotxes francesos. El Villona estava de bon humor perquè havia tingut un dinaret molt satisfactori; i, a més, era optimista per naturalesa. El quart membre del grup, tanmateix, estava massa excitat per a sentir-se genuïnament feliç." (pàg. 55-56)

El quart membre del grup és l'irlandès. Es pot explicar de manera més sintètica l'estat d'ànim d'uns personatges alhora que se'ls comença a definir?

Dos galants
"La majoria de gent considerava el Lenehan una sangonera, però, a despit d'aquesta reputació, la seva habilitat i la seva eloqüència sempre havien impedit que els amics prenguessin mesures generals contra ell. Tenia una traça especial a acostar-se a una colla en un bar i mantenir-se destrament a la vora dels reunits fins que l'incloïen en una ronda. Era un vagabund vocacional armat d'una vasta provisió d'històries, rodolins i endeveinalles. Era insensible a tota mena de descortesia. Ningú no sabia com solucionava l'àrdua tasca de viure, però el seu nom anava vagament associat amb les llistes d'informació hípica." (pàg. 66)

Pot ser autobiogràfic?

La dispesa
-- ¡Polly! ¡Polly!
-- ¿Sí, mamà?
-- Baixa, filla. El senyor Doran vol parlar amb tu.
Aleshores va recordar què era allò que havia estat esperant.

Això és el final d'una història de les de "ens hem de casar".

Un nuvolet
Recordava els llibres de poesia als prestatges de casa. Els havia comprat en la seva època de solter i, més d'un vespre, seient ala saleta que donava al rebedor, havia estat temptat d'agafar-ne algun de la llibreria i llegir alguna cosa en veu alta a la seva muller. Però la timidesa sempre li ho havia impedit; i així els llibres s'havien quedat als prestatges. De vegades es repetia versos per a ell tot sol i això el consolava." (pàg. 94)

"Ella va llançar els paquets a terra i li va arrabassar el nen.
--¿Què li has fet? --cridà, clavant-li els ulls encesos a la cara.
El Chandler Menut li aguantà la mirada un moment i el cor se li encongí en veure l'odi dels seus ulls. Començà a tartamudejar." (pàg. 109)

Entre les dues escenes hi ha una conversa amb un amic que fa temps que no veu i que ha triomfat a Londres. Parlen del matrimoni (l'amic és solter)...

Contrapartides
"El baròmetre de la seva emotivitat marcava tempesta." (118)

"El Weathers va dir que es prendria mig irlandès amb Apollinaris. El Farrington, que tenia nocions precises de què era cada cosa, va preguntar als amics si ells també volien prendre una Apollinaris; però els amics li van dir que els seus els els fessin calents. La conversa va derivar cap al teatre." (pàg. 122)

L'Apollinaris és una marca d'aigua amb gas. La cosa sorprenent és que tots els col·legues van mig gats i la conversa deriva cap al teatre... A Dubin, en aquell moment, no hi havia cap cinema (el primer el va muntar Joyce mateix (i va fracassar). La gent devia anar al teatre. Com ara...

"Un home molt malcarat s'estava dret a la cantonada d'O'Donnell Bridge esperant el tramvia de Sandymount perquè el portés a casa. Estava ple de ràbia continguda i de ganes de revenja. Se senti humiliat i insatisfet; no se sentia ni tan sols borratxo; i només li quedaven dos penics a la butxaca. Ho maleïa tot. Se l'havia jugada a l'oficina, empenyorat el rellotge, gastat tots els diners; i ni tan sols s'havia emborratxat. Començà a tenir set una altra vegada i es delia per tornar a la calda empudegada de la taverna. Havia perdut la reputació d'home fort, després de ser vençut dues vegades per un simple xicot. Tenia el cor inflat de fúria i, quan va pensar en la dona del gran barret que l'havia fregat i li havia dit '¡Perdó!' la fúria gairebé l'ofegava." (pàg. 124-125)

Al començament de la narració, l'ha descrit seré. Ara la cosa canvia i es fàcil endevinar què passarà quan entri a casa... Algú ha de pagar els plats trencats. L'apreciació "ni tan sols borratxo" pressuposa una capacitat d'absorció d'alcohol pròpia d'una esponja.

Argila
"La Maria era una persona molt, molt petitona, però tenia un nas molt llarg i una barbeta molt llarga. [..] Un dia la zeladora li havia dit:
-- Maria, ets dels pacífics de bo de bo." (pàg. 129)

"Abans tenia molt mala opinió dels protestants, però ara creia que eren gent molt agradable per a viure-hi." (130)

Els ingenus de Joyce són molt ingenus.


Un cas dolorós
"Ni ell ni ella no havien tingut mai una aventura així i ni l'un ni l'altra no eren conscients de cap incongruència. A poc a poc enllaçava els seus pensaments amb els d'ella." (pàg. 144)

"La seva companyonia era com un sol càlid per a una planta exòtica." (pàg. 145)

"Va refer de tornada el camí recorregut, el ritme de la màquina trepidant-li a les orelles. Començava a dubtar de la realitat del que li deia la memòria. S'aturà sota un arbre i va deixar que el ritme s'extingís. No va sentir-la a prop en la foscor ni la seva veu a frec d'orella. Va escoltar uns quants minuts, esperant. No va sentir res: la nit era perfectament silenciosa. Tornà a escoltar: perfectament silenciosa. Va veure que estava sol." (152)

Molt cruel. Molt d'egoisme molt ben descrit, sense sucre.


James Joyce (1989). Dublinesos (trad. Joaquim Mallafré). Barcelona: Edhasa.