Dansa de les ombres felices (i 2)

"I les dones a la cuina s'agombolaven al voltant del sofà, les seves còrpores borroses a la mitja llum, les cares acostant-se pàl·lides i intenses, carregades amb la màscara ritual del dol i la compassió,. Tranquil·la, jeu, li deien, en el to majestuós de les paraules rituals de consol. Calma't, Leona, no hi és, no pateixis." ("L'hora de la mort", pàg. 133)

No poso cap altre citació perquè mataria la manera de fer del conte que et va embolcallant en la seva estructura, donant-te cada vegada més pistes sobre ell que vol explicar amb un ordre sorprenent. Mot cruel!


"No sabia com posar-m'hi. No podia permetre que em veiessin arribar amb ella, i tampoc no ho volia... però, per altra banda, aquelles mirades humils i esperançades m'afalagaven. Se m'oferia un paper que no em podia resistir a representar. Vaig sentir una gran onada plaent de tímida benvolença; sense pensar-m'ho vaig cridar:" ("El dia de la papallona", pàg. 150)

Han arribat uns nens nous a l'escola. En principi, la resta els fa el buit i aquest és el primer acostament de la protagonista del conte.

"De vegades era difícil de dir de què reia, i sempre era possible que fos de nosaltres." ("Nois i noies", pàg. 162)

"A l'hivern, teníem por de la nit. No ens feia por el món de fora [...]. Ens feia por el món de dins, l'habitació on dormíem. [...] Però teníem unes normes que ens protegien. Amb el llum encès estàvem segurs mentre no sortíssim del quadrat de la catifa gastada que definia l'espai de la nostra habitació; amb els llums apagats no hi havia cap lloc segur tret del llit. Per arribar al cordill i apagar el llum m'havia d'agenollar a l'extrem del llit i estirar-me tant com podia." (pàg. 162-163)

I segueix amb un munt de rituals infantils que, després, abandona i és quan descobreix que ja ha acabat la infància.

"El meu pare tenia una inventiva inesgotable i el seu llibre preferit era Robinson Crusoe." (pàg. 165)

"--I així ella podrà ajudar-me amb les feines de casa-- vaig sentir que deia la mare. Tenia una manera de parlar de mi queixosa i exasperada, que sempre m'incomodava--. Giro l'esquena i ella arrenca a córrer. No sembla que tingui una nena a casa. [...] Em semblava que no em podia refiar de la mare.[...] M'estimava, i s'estava fina a última hora de la nit cosint-me un vestit tal com jo el volia per quan comencés l'escola, però també era la meva enemiga." (pàg. 168-169)

"En altre temps la paraula noia m'havia semblat innocent i lleugera, com la paraula criatura; ara ja no. Una noia no era simplement, com havia suposat, el que jo era, sinó el que arribaria a ser. Era una definició, sempre acompanyada d'un deix d'èmfasi, de retret i de decepció. I sempre es referia a mi." (pàg. 172)

"No és que ho volgués veure, però sempre que passava alguna cosa calia més veure-ho i saber-ho." (pàg. 174)

Trobo que aquest conte és molt important. Diu molt de la condició femenina i ho diu molt bé.

"--Però quan un home perd el respecte a una dona, el més normal és que se'n cansi." ("La postal", pàg. 203)

Frase d'una mare a la seva filla quan s'assabenten que el nuvi de la filla s'ha casat per sorpresa amb una altra. Cruel. Tot el conte ho és.

"Detestava les ciències: sèiem en tamborets sota la llum directa darrere d'unes taules amb aparells estranys i fràgils, i el professor era el director de l'escola, un home amb una veu freda i engolada --llegia les Escriptures cada matí-- i un gran talent per infligir humiliacions." ("El vestit vermell - 1946", pàg. 215)

"Aquell edifici vell [l'escola], amb els soterranis de pedra freds i humits, els vestidors foscos i els retrats de membres morts de la reialesa i d'exploradors perduts, estava tot impregnat de la tensió i l'excitació de la competició sexual, i en això, malgrat el somni d'assolir grans triomfs, les meves premonicions eren de derrota absoluta." (pàg. 215-216)

"--No he llegit mai El rei Lear.
--El rei Lear. Oh --va dir el senyor Gannett. No sabia on buscar-lo, i l'Alva el va agafar ella mateixa.
--Ni El roig i el negre. --Aquest no el va impressionar tant, però era un llibre que realment ella era capaç de llegir; no podia anar-se'n al seu quarto només amb El rei Lear. Va sortir de la sala molt complaguda; li havia demostrat que feia alguna cosa més que menjar. Era més fàcil impressionar un home amb El rei Lear que no una dona. Res no podia afectar la senyora Gannett; una minyona era una minyona." ("Diumenge a la tarda", pàg. 237-238)

"Li semblava que, anés on anés, l'àvia sempre hi hauria arribat abans; descobrís el que descobrís, l'àvia ja ho sabia o podia demostrar que no servia de res." ("Un viatge a la costa", pàg. 248-249)

--¿"Saps quants anys tinc? --li va preguntar un moment després. [...]
--Setanta-vuit --va dir l'àvia--. Ningú no ho sap, no ho havia dit mai a ningú. No tinc certificat de naixement. No he tingut mai pensió. No he tingut mai assistència. --Va rumiar una estona més i va dir: --No he anat mai a l'hospital. Tinc prou diners al banc per pagar l'enterrament. La làpida l'haurà de pagar la beneficència o la mala consciència de la meva parentela." (pàg. 250-251)

"I pel que fa a aquest passat que ens esforcem tant a compartir, en realitat no el compartim gens ni mica, cadascuna el guarda tancat gelosament dins seu amb el convenciment que l'altra s'ha convertit en una estranya i no hi té dret." ("El tractat d'Utrecht", pàg. 269)

Dues germanes, la Maddy i la narradora (que torna al poble) es retroben.

"Eren diferents de les dones casades en el sentit que tenien més consciència del seu lloc al món, eren una mica més dinàmiques, agudes i vulgars (tot i que només se me n'acudeixen un parell de qui la respectabilitat es posés mai en dubte). Duien una roba decididament moderna però una mica de senyora gran, que feia fressa quan refregava la dura cotilla de cautxú. Anaven perfumades amb excés i duien flors artificials als cabells. Les amigues de la Maddy eren molt més modernes; duien reflexos de coure als cabells i les parpelles pintades de blau, i tenien molta resistència a l'alcohol." (pàg. 271)

"Aquesta idea em deprimeix tant (les relacions no consumades són més depriments per als de fora que per als qui les viuen) que em trobo desitjant que siguin amants de veritat." (pàg. 274)

"I em vaig adonar, quan travessava el pati del davant fins a les escales, que després de tots aquells estius a la costa havia oblidat la calor esclqfqdora de l'interior, que et fa sentir com si carreguessis tot el cel ardent al cap." (pàg. 279)

"Mentre observo les tietes em pregunto si els papers que representa la gent gran davant nostre són tan estilitzats i simplificats per por d'acabar-nos la paciència amb una actitud més sincera; o si ho fan per delicadesa --per ocupar el temps amb la vida social-- quan en rezlitT se senten tan lluny de nosaltres que no hi ha la més remota possibilitat de comunicar-se." (pàg. 287)

"Els enganys que la seva sentimentalitat de soltera empedreïda haexercit en el seu enteniment natural són llegendaris i colossals; parla del cor de les criatures com si fossin sagrats; i és difícil que una mare sàpiga què dir." ("Dansa de les ombres felices", pàg. 299)

"En definitiva devien considerar-ho una sort, ser tan lletges, i una protecció contra la vida que se les etiquetés en tants aspectes com a impossibles, perquè eren alegres com ho és la gent invulnerable i infantil; semblaven criatures asexuades, selvàtiques i amables, estrafolàries però domèstiques, que vivien al marge del pas del temps a casa seva, a Rosedale." (pàg. 301)

"Toca una peça que no coneixem. És unja tonada fràgil, cortesana i alegre, que evoca la llibertat d.una gran felicitat immutable. I l'única cosa que fa aquesta noia --que no pensaríeu mai que fos possible-- és tocar. de manera que es pot sentir aquesta felicitat, aquesta felicitat, fins i tot a la sala d'estar de la senyoreta Marsalles, a Bala street, una tarda absurda. (pàg. 312)

Alice Munro (2014). Dansa de les ombres felices (traducció de Dolors Udina). Barcelona: Club Editor.