Dansa de les ombres felices (1)

No us aixafaré la guitarra i no copiaré cap final de conte. Són brutals (i amb això crec que no us espatllo la lectura), d'allò de dir "ara sí que ho tanquem!".


"Diuen no sé què al pare, perquè a mi els rodamóns em fan tanta por que no els entenc." ("El cowboy de Walker Brothers", pàg. 13)

"Molta gent podria dir-ho ara mateix, però la mare no té temps de pensar en les calamitats nacionals, només l'interessa la nostra." (pàg. 15)

"Jo faig veure que me'n recordo molt menys del que recordo realment, perquè em fa por caure en enyorances o emocions que no vull." (pàg. 17)

"Avui, com que era dissabte, tots els homes eren a l'exterior de les cases treballant. Cavaven desguassos, feien rocalles i arrencaven i cremaven les branques trencades i les bardisses. Bregaven com si competissin amb violència i energia, perquè tot allò era nou per a ells; no eren homes que es guanyessin la vida amb el treball físic." ("Les cases noves, pàg. 41)

No us sembla un fragment de monòleg dels de per riure que es fan ara... Doncs la resta del conte és igual d'actual.

"La Mary McQuade, amb el seu uniforme, era a l'altra illa de l'habitació, i s'estava asseguda pràcticament sense moure's a la vora del ventilador, que removia l'aire amb esforç, com si fos sopa." ("Imatges", pàg. 51)

"Tanmateix, els sostres de les habitacions eren molt alts, a sota hi havia molt d'espai buit i ombrívol i ajaguda al meu bressol i massa acalorada per dormir jo alçava els ulls i podia veure aquella buidor, els racons tenebrosos, i sentir, sense saber què era, com devia sentir-la tothom en aquella casa, la realitat continguda de la mort, com un bloc de gel màgic sota la calor embafosa. I la Mary McQuade esperant amb el seu vestit blanc emmidonat, grossa i lúgubre com un iceberg, implacable, esperant i respirant. Jo la feia responsable." (pàg. 52-53)

Què físic que és tot (i sempre ho explica així). I el final abrupte del paràgraf. Tot són pinzellades que vas rebent i que has de guardar per anar teixint la història.

"[La Mary McQuade és una parenta infermera] Jo ho dubtava. Dubtava que li haguessin demanat que vingués. Venia, cuinava el que volia i ho disposava tot al seu gust, es queixava dels corrents d'aire i imposava la seva autoritat a casa. Si no hagués vingut, la mare no s'estaria sempre al llit." (pàg. 54)

"Les botes del pare em precedien [...]. Quan se les treia, s'estaven en un racó de la la cuina i feien una olor complexa de fems, oli de màquina i terrossos de fang, i de la matèria fètida i mig desintegrada enganxada a les soles. Eren part d'ell mateix, temporalment rebutjades, esperant." (pàg. 59)

"Això és el corrent, vaig pensar, i me'l vaig imaginar com una cosa diferent de l'aigua, com el vent era diferent de l'aire i tenia la seva forma d'invasió particular." (pàg. 60)

"Sovint, per la cara que fan, és el que sembla pensar la gent que mira per la finestra o s'està asseguda als esglaons de l'entrada de casa seva en alguns pobles petits; els és tot tan profundament indiferent, tant, que diries que dissimulen deliberadament, i amb certa satisfacció, el motiu del seu desengany." ("Gràcies per volt", pàg. 72)

També en aquest conte, i és una mena de lloc comú de la literatura anglosaxona, s'hi cinten un munt de plantes i arbres que, almenys per a mi, és sorprenent!

"Hi ha persones que només són capaces d'encetar-lo, el camí de l'amor, i n'hi ha que poden arribar molt lluny, que poden deixar-s'hi anar del tot com els místics." (pàg. 88-89)

"Una casa és un bon lloc perquè hi treballi un home. Es porta la feina a casa i se li reserva un espai perquè treballi; tot es reorganitza com pot al seu voltant. Tothom reconeix que la seva feina existeix. No se li demana que contesti al telèfon, que busqui una cosa que s'ha perdut, que miri per què els nens ploren o que doni menjar al gat. Ell pot tancar la porta del seu espai. Imagina't (vaig dir jo) una mare tancant la porta als nens, que saben que hi és; de fet, la simple idea ja resulta ofensiva [...]. Ella és la casa; no hi ha separació possible." ("El despatx", pàg. 92-93)

"--Ah, és escriptora.
--Bé, sí, escric.
--Llavors farem el possible perquè s'hi trobi còmoda --va dir tot expansiu--. Jo sóc molt partidari dels hobbies. Tots aquells models de vaixells els faig durant el temps lliure, són una benedicció pels nervis. La gent necessita una ocupació pels nervis. Potser a vostè li passa igual." (pàg. 96-97)

"Però en realitat no em sentir gaire feliç --pitjor encara, ni tan sols em sorprèn-- recordar totes les coses estúpides que vaig fer, com fa sempre la gent enamorada." ("El pitjor remei", pàg. 114)

[després de beure un got de whisky, el primer de la seva vida] "Quan dic que esperava resultats extraordinaris no vull dir que esperés una cosa com aquella. Em referia a algun canvi emocional de gran abast, un augment considerable de l'alegria i la irresponsabilitat, una sensació de rebel·lia i d'evasió, potserr acompanyada d'alguna mena de mareig i d'una tendència a riure en veu alta. No m'imaginava que el sostre es posaria girar com si em caigués al damunt un plat immens [...]." (pàg. 118)

"--Seu --va dir amb energia, com si per a ella tractar amb borratxos fos una activitat tan habitual que no calia que em fes la important. (Vaig retrobar aquest to de veu anys després, el vaig reconèixer, a la sala de maternitat). (pàg. 122)



Alice Munro (2014). Dansa de les ombres felices (traducció de Dolors Udina). Barcelona: Club Editor.