Voluntat

"Un aprofita com pot una memòria que falla; tot és cinema i cadascú projecta la seva pròpia retrospectiva segonsles seves necessitats: Per això no em costa gens ni mica convèncer-me que des del principi d'aquesta escola moyenne ja vaig veure a venir com funciona exactament el sistema." (pàg. 44)

"Puc suporar que s'enfadi [la meva mare], però tant de sospirar i gemegar, la derrota que s'acepta sense que es pugui dir que hi planta cara, això no. Em fa malfiar." (pàg. 46)

"'Tots els servents de Hitler, a Berlín en vagons d'animals de 4a classe!'." (pàg. 51)

Com a tot arreu, el clima d'odi es va gestant a poc a poc. Aquesta proclama, escrita en una mena de bitllet de tren, serveix a qui ha trobat el paper (i parla amb el protagonista) per mesclar maçons, boltxeviscs i jueus i fer-los responsables de la possible censura i els maltractaments que hauria de rebre el poble belga en el futur.

"'Mira',diu l'Angelo, 'és la teva època. Mira fins on t'has deixat portar, això del qual encara pots ser més que testimoni'. Per participar-hi només cal una pedra. [...] Un home elegant amb tern de ratlla diplomàtica em demana foc per al seu cigarret, tan tranquil, com si no passés res, i jo li dono el que em demana, com si fóssim en una festa estiuenca i observéssim jocs populars per entretenir-nos. pàg. 75)

L'Angelo és el seu jo interior (aproximadament) i l'escena en què s'inscriu aquest fragment és una mena de nits dels vidres trencats a Bèlgica.

"La hipocresia adopta una forma diferent a cada país, va acompanyada d'una negligència culpable concreta, arrossega una ambigüitat pròpia de cada llengua materna." (pàg. 114)

"Veig que a un dels nostres l'han d'apartar d'un jueu, però continua clavant coces, fora de si. Trigo una mica a entendre qui és el que s'excedeix d'aquella manera; de sobte, veig sota el casc el rostre ossut del Dit. Veu que el miro i em pica l'ullet.
'Ara és el moment de demostrar que no ets cap fariseu', li llegeixo als ulls. És com si em llancés merda tova a la cara. El Dit encara em busca els ulls un moment, s'arronsa d'espatlles, i reprèn la pallissa." (pàg. 163)

"La mort estalvia vergonya, decisions de les quals potser et penedeixes. Quan abat un jove poeta, el que la mort busca és bellesa. Qui viu massa temps, té moltes probabilitats d'acabar semblant un beneit o un malpareit als ulls de tothom." (pàg. 192-193)

"De vegades, la vergonya sembla una picada de mosquit; d'altres, un atac de cor, coml'abraçada morta d'una serp constrictora que et trenca els ossos. I res ni ningú ni mai no m'ho farà oblidar." (pàg. 235)


Llegir aquest llibre m'ha fet pensar en "Les benignes", però en aquest cas tot és molt més bèstia perquè no t'ho esperes. No sabem gaires coses de Bèlgica, i encara menys del seu paper durant la guerra; per tant, és sorprenent el grau de participació que presenta el protagonista. Passa una mica com quan llegeixes "Suite francesa", que et vas posant nerviós amb la normalitat de la vida de la gent durant l'ocupació. Potser el darrer fragment que he copiat és indicatiu del tema.


Jeroen Olyslaegers (2018). Voluntat (trad. Maria Rossich). Barcelona: Amterdam.