Un estiu

"D'ençà de fa anys penso que hauria de regalar-me unes vacances com aquelles que feia de petit: des de Sant Joan fins a la Mercè, tres mesos senscers, sense projectes ni obligacions, vivnt nomésel dia a dia: cada matí una nova exploració, o un nou avorriment (que sense cap mena de dubte és l'estat perfecte per conèixer i aprendre)." (pàg. 5)

"excedents del vial" (pàg. 42)
És un concepte que deu ser d'ús comú en urbanisme, però que jo no el coneixia. M'ha fet gràcia. Són uns espais com extraurbans, segons com t'ho miris, desaprofitats i sempre m'han fert gràcia. Sempre he imaginat gent vivint-hi i alguna de les coses que explica l'autor en el llibre.

Entre les pàgines 53 i 56 fa un atac als peer review ben fonamentat i molt interessant. Per a resumir-lo, planteja quin és el paper del director de les publicacions (o del que sigui) el contingut de les quals es tria per aquest sistema. Si això encara no sembla prou, pensem (l'autor ens ho menciona) que el mon acadèmic de cada disciplina (i espcialitat dins de les disciplines) és tan petit que tothom es coneix i l'anonimat de les revisions no es pot garantir. Un bon tema de reflexió.

"És una frase que sembla treta en viu de la política actual: com Lacoont, els catalans desconfiem de l'Estat central perquè sabem que mai no ens atorga res, que només ens fa ofertes enverinades que, com el cavall de Troia ¡, busquen el nostre anoerrament total." (pàg. 67)
És l'única nota política que he trobat en tot el llibre (tret de les referències a lz grisor del franquisme en parlar de la seva infància i de la migradesa de a intel·lectualitat de la postguerra pel mateis motiu). La frase va precedida per una citació dels versos en què Lacoont avisa els troians del perill del cavall i, esclar, no li fan cas.

"Les paraules, de vegades, ho són tot perquè construeixen castells formidables que, encara que siguin d'una sorra que cada nova onada s'encarrega d'esfondrar, de seguida algú altre tornarà a edificar." (pàg. 75)

"Escolta, ¿a casa teva sempre es parla de paraules?" (pàg. 97)
És una anècdota que explica d'una altra família de filòlegs. M'ha fet gràcia perquè sí que és una pregunta que, segons com, es pot fer a tots els fills de famílies "del gremi".

"La decadència del cos ens agafa per sorpresa perquè molt poques vegades ens hem adonat que hi era i, sobretot, gairebé mai no hem acceptat que nosaltres --sigui el que sigui que això 'nosaltres', pugui ser-- 'hi érem', érem gràcies a ell." (pàg. 100)

L'he llegit de gust, però no m'ha acabat de convèncer. Alguna errada d'edició (temes que es repeteixen tal qual) i algunes confessions que, segurament perquè l'autor és poeta i hi està avesat, no pensava trobar aquí. El que hi ha en el llibre excedeix el títol i reflexiona (no massa aprofundidadment, tot sia dit) sobre temes diversos: la mort, l'envelliment, la literatura l'amistat...

Fa de bon llegir, però crec que esperava una altra cosa.

Francesc Parcerisas (2018). Un estiu. Barcelona: Quaderns Crema