Istambul Istambul

"El dolor esclavitza el cos, i la por, l'ànima." (pàg. 33)

"--Saps què, Doctor, Déu tampoc no pot canviar el passat. Déu Omnipotent regna sobre tot el temps d'avui i el del futur, però no pot tocar el passat. Qui som nosaltres si ni tan sols Ell no té el poder de canviar-lo?" (pàg. 36)

"Istambul és immensa, deia, hi ha tota una vida darrere de cada paret i una altra paret darrere de cada vida. Igual que un pou, Istambul és fonda i estreta. Alguns s'embriaguen de la seva profunditat, uns altres se senten atrapats per la seva estretor." (pàg. 48-49)

"Els humans són diferents, van a prendre a somiejar. No poden estar satisfets amb el que ja existeix. És per aquesta curiositat per l'invisible que fan arracades de coure i construeixen palaus de pedra." (pàg. 55)

"Els arquitectes havies perfeccionat l'art de jugar amb el temps abans que els físics." (pàg. 65)
Ho explica, construir permet fer passar el temps com per un túnel. Ell ho diu molt més poèticament, però la frase fa molt d'efecte.

"El soroll dels passos ha caigut al terra de formigó com si fossin pedres." (pàg. 68)

 "--Al poble, els uns ens distrèiem amb els altres, no sabíem què era l'avorriment. La ràdio ens va canviar. El dia que es va espatllar, no ens venia de gust fer res, els jocs a què havíem jugat sempre ens semblaven absurds. Ens preguntàvem què devien fer els de la ciutat en situacions com aquelles." (pàg. 98)

"Era Istambul, la ciutat del Decameró on va esclatar l'epidèmia de pesta?
Ja ho saps, Oncle Küheylan, per nosaltres totes les ciutats són Istambul." (pàg. 158)
A banda de l'explicació del patiment a la cel·la, de l'angoixa i el dolor, aquest seria el tema del llibre. Aquesta frase ho resumeix molt bé.

"No era capaç d'avaluar les conseqüències de discrear de l'hora de la ràdio i de la crida a l'oració." (pàg. 175)
Un conte, com aquell del discurs del premi nobel del Monzó. El paio du el rellotge a l'hora, però toa la resta de la ciutat el du deu minuts retardat. Alhora, canta la disensió i parla de les biblioteques.

"No era un rellotge qualsevol, era com si tingués el passat i el futur, l'ahir i el demà sota els peus. Qui seria capaç d'aturar-lo? Allò superava el plaer de conduir cotxes veloços, de beure en tabernes cridaneres i de dormir en haitacions que feien olor de dona. Destrossava el temps, tenia la mort a les mans. (pàg. 179)
"Sota els peus" ho diu perquè parla d'un torturador que està trepitjant el rellotge que li ha caigut de la mà a una dona torturada. M'ha agradat el pensament elevat mesclat amb l'embriaguesa del torturador en fer mal i en sentir el poder que té sobre els torturats. La mescla dels dos nivells, que es reflecteix també en el llenguatge.

"Si calia un nou Déu, l'únic candidat era l'ésser humà. Com més poder tenien més gran es feia la seva ombra, i com més observaben la seva ombra més s'oblidaven de la bondat. No eren conscients del que feien. Van reemplaçar la bondat per la veritat, i la veritat pel càlcul de guanys i pèrdues. Van esborrar de la memòria els records del primer foc, de la primera paraula i del primer petó. L'única cosa que feia recordar la bondat als humans era el dolor. Van mirar de pal·liar-lo amb medicaments." (pàg. 180-181)

"--I què si la nostra fe es reforça, Oncle Küheylan? --he dit, fart de tot--. Ningú veu que aquí estem patint. La gent no en sap res, de nosaltres.
--Els que ens torturen sí que ens veuen patir." (pàg. 184)

"Les novetats arriben ràpidament i desapareixen igual de ràpid. S'esfumen de la nostra vida sense tenir oportunitat d'envellir. No deixen cap rastre al darrere ni cap record." (pàg. 210)

"Us aprecio, vaig dir als interrogadors. Feu elq ue ningú és capaç de fer, reflectiu a l'exerior exactament el que teniu a l'interior. Esquerdeu la vostra ànima com una magrana, abans de destruir la dels presos, i lescampeu per tot arreu, els hi vaig dir. Em van treure les mans del damunt. Van apartar-se i es van mirar els uns als altres. No tenien cap altra opció que continuar." (pàg. 238)

"Arrenglerava les paraules que jo coneixia una rere l'altra, amb cada paraula creava un remolí. [...] La seva llengua no s'assemblava ni a la de la meva mare ni a la del meu pare. Feia que els significats fossin insognificants. Entreteixia les paraules com una bandada d'ocells que s'enlaire de pressa." (pàg. 254)
I segueix describint una carta (real o no) de la seva estimada amb el mateix nivell sene dir-nos mai que diu la carta.

El Decameró apareix en un moment del llibre. Potser una bona aproximació, però enganyosa. Aquí també són deu dies, però no hi ha esperança de final feliç. Les coses que s'explique per fer-se riure o pensar i tot el que imaginen és per fer més suportable el pendent cap al final que saben que arribarà.
Històries, somnis, records reals i inventats...

Tot molt oriental, molt turc. Una mica com "La vida és un caravanserrall" d'Emine Sevgi Özdamar, però jugant amb la mort i el dolor.

Burhan Sönmez (2018). Istambul Istambul (trad. Pelin Dogan i Miquel Saumell). Barcelona: Edicions del Periscopi