
Aquell any, la tardor va arribar abans del normal, amb la pluja, les fulles mortes i la bruma sobre els molls de la Saona.
Aquesta és l'arrencada del llibre i ja ens indica que massa alegries no hi trobarem. Ens espera un ambient gris (el títol ja ho anuncia una mica, també) i una mica ofegador, com en general a les novel·les de Modiano.
L'arrencada del llibre m'ha proporcionat dos ensurts importants: el primer que no passa a París (de seguida ho corregeix) i el segon, cap a la tercera pàgina, quan he trobat que parlava de la protagonista en femení i m'ha sobtat. Estava tan convençut que Modiano parlava d'ell mateix que no m'ho esperava...
"Alors, ce pensionnat semblait abandonné. Mais sous la pluie le mur êtait celui d'une prison et jávais l'impression quíl me barrait l'avenir." (pàg. 10)
En aquell temps, l'internat semblava abandonat. Però sota la pluja el mur feia la impressió de ser el d'una presó i a mi em semblava que em tancava el futur.
"Je me disais : Il faudrait qu'un jour tu essayes de vérifier tout ce qu'il t'a raconté. Mais je finissais par me raisonner et par retrouver mon calme. C'était bien inutile. C'était top tard." (pàg. 45)
Em deia "un dia hauries de verificar tot el que t'ha explicat", però al fina entrava en raó i retrobava la calma. Era ben inútil de fer-ho; ja era massa tard.
Recollir records, emmagatzemar-los i, passat els anys, no preocupar-se de la seva veracitat. Només importa la pertinença, la utilitat al moment del discurs que es desenvolupa.
"Cette fille de Cruseilles avait volé dans la pharmacie de ses parets deux tubes d'un somnifere qui s'appelait l'Imménoctal. Elle m'en a donné un. Elle m'a expliqué que si l'on voulait se suicider, il suffissait d'avaler tous les comprimés. Et que c'était bien de porter toujours ce tube sur soi. 'Comme ça, m'a-t-elle dit, ON EST MAÎTRE DE SA VIE ET DE SA MORT.' Et plus personne ne peut rien contra vous. Plus rien n'a vraiment d'importance. On n'a plus de compte à rendre à personne. On est libre." (pàg. 64)
Aquella noia de Cruseilles havia robat un parell de tubs de somnífer, Imménoctal, de la farmàcia dels seus pares. Me'n va donar un i em va explicar que si hom es volia suïcidar, només calia empassar-se totes les pastilles i que era molt útil de portar-lo sempre a sobre. 'Així --em va dir-- ETS AMO DE LA TEVA VIDA I DE LA TEVA MORT'. Ja ningú podrà res contra tu, res no tindrà cap mena d'importància, no hauras de retre comptes a ningú: seràs lliure.
"Ce départ m'a fait de la peina. Les gents ont une curiose manière de disparaître..." (pàg. 101)
Aquella marxa em va fer perna. La gent té una manera manera ben cuiriosa de desaparèixer.
"Aprés tout, pour milleur comprendre un père inconnu, il faut essayer de marxer sur ses traces et de refaire les mêmes gestes que lui." (pàg. 102)
Després de tot, la millor manera de comprendre un pare desconegut és mirar de seguir les seves petjades, de repetir els seus gestos.
"Rien ne changerait jamais. Tout se répétait aux mêmes heures, dans le même décor. Le concierge m'avait dit 'vous irez loin', mais depuis des années je tournais en rond, sans pouvoir sortir du cercle..." (pàg. 107)
Mai no canviaria res. Tot es repetia a les mateixes hores, en les mateixes circumstàncies. El conserge m`havia dit "arribaràs lluny", però passaven els anys i jo girava en cercle, sense poder sortir-ne...
"Il avait une voix dans les tons greles. Et un visage fripé et malsain de vieux jeune homme." (pàg. 109)
Tenia la veu prima i la cara arrugada i malsana de jove envellit.
"À la tombée de la nuit, mon angoisse se calmait. La nuit de Paris, avec le contraste de l'obscurité et des lumières, me semblait plus franche que ces jours brumeux au cours desquels on se demandait si c'était vraiment le jour, et oú l'on avait la sensation d'être envahie et peu à peu effacée par le gris." (pàg. 121)
Al capvespre, es calmava la meva angoixa. La nit de París, amb el contrast de l'obscuritat i la il·luminació, em semblava més franca que els dies boirosos que et feien preguntar-te si realment era de dia, en els que tenies la sensació de ser envaït i, lentament, esvaït per la grisor.
"Sur le quai, je me suis dit que je parviendrai jamais a me dégager. Je serais précipitée dans un wagon par la masse de gens autour de moi. Enseuite, à chaque station, un flot de voyageurs entrerait dans le wagon et me repousserait encore plus loin vers le fond.
[...] Je me suis retrouvée a l'air libre. De nouveuau, j'étais vivante. Je me répétais à haute voix mon prénom, mon nom, ma date de naissance, pour bien me convaincre que c'était moi." (pàg. 122-123)
A l'andana vaig pensar que mai arribaria a desfer-me'n. Seria arrossegat al fon d'un vagó para la massa que m'envoltava. I, a més, a cada parada, la riuada de nous passatgers que entressin m'arraconaria cada vegada més cap a l fons.
[...]De sobte em vaig trobar a l'aire lliure. Tornava a estar viva. Anava repetint en veu alta el meu nom, els meus cognoms i la meva data de naixement per acabar de convéncer-me que era realment jo.
"Le patron du Terminus m'avait expliqué tout cela, d'une petite voix douce, presque plaintive, qui sortait de sa bouche comme un filet d'eau tiède. On aurait cru qu'il avait oublié ma présence et qu'il se parlait à lui-même." (pàg. 131)
L'amo del Terminus m'havia explicat tot allò amb una fil de veu dolça, gairebé un gemec, que li sortia de la boca com un rajolí d'aigua tèbia. Semblava que havia obliadat que jo era allà i parlava per a ell mateix.
"René m'avait parlé de ce genre d'hommes pour qui les femmes n'existent pas. Ils n'aiment pas l'amour avec les femmes. Et ins n'osent pas le faire avec les hommes. Pourquoi? René m'expliquait qu'ils resten chastes. C'est à cause d'eux que les guerres éclatent. Hitler était comme ça, d'après René. Et aussi Robespierre." (pàg. 138)
René m'havia explicat que hi ha una mena d'homes que viuen com si les dones no existissin. No s'estimen les dones i no gosen fer-s'ho amb altres homes. Per què? René m'havia explicat que viuen la castedat i que les guerres esclaten per culpa seva. Hitler era, segons René, d'aquesta mena i també Robespierre.
Una sensació estranya. Gent que desapareix sense deixar rastre, que es fon en la grisor o que fa coses inimaginables arrossegada pel destí. Una marginalitat especial, estranya. Sembla que no hi ha en qui confiar i, quan trobes algú, tampoc no es tan clar. Tot molt de tardor grisa i plujosa.
La citació del metro podria ser un resum de les tres històries del llibre, però sense la sortida a l'aire lliure. Són molt diferents, però molt iguals.
Sensacions...
Patrick Modiano (1999). Des inconnues. París: Gallimard.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada