Les roques i el mar, el blau

"Res més estimat que el poder, pels déus i pels homes. Ningú no l'abandona mai de grat, i Uranos no en va ser una excepció." (pàg. 11)

"Heus aquí l'agraïment del senyor de l'Olimp, que és l'habitual dels reis, dels poderosos i d'altres que no ho són tant, Desitjo que els meus amics, si en tinc algun, o els simples coneguts, que me'n sobren, abans que creditors a la gratitud siguin víctimes d'un odi clar i que no es refïn de cap favor o benifet, complex o senzill, que hagin atorgat, que és el que ofèn més, tant els deus com els homes." (pàg. 16)

Això ve després de la mort de Curetes. Zeus no recorda el seus antics serveis.

"[la memòria] Enorme auxiliar de la intel·ligència, no se l'ha de confondre amb ella. [...] No ens acarnissem, però amb els ibècils. De primer, perquè cal respectar la llibertat del pensament o de les seves innombrables disfresses. Després, perquè els necis acostumen a mossegar, si no com un ós, almenys com un gos." (pàg. 22)

"He escoltat per un moment els bruels dels quatre Titans, i la femella, com d'habitud, era la qui bremulava més. Pobres, van repetint sense pausa les mateixes blasfèmies, perquè n'han esgotat, com molts escriptors, el curt repertori. Alla baix, doncs, tot en ordre." (pàg. 28)

"D'aquí ve l'estúpida dita: 'M'ha deixat de pedra'." (pàg. 39)

Parla de les Gorgones

"La maldat es de debó un dels misteris més foscos i tristos del nostre món de tenebror." (pàg. 41 i 42)

"Una vegada comès el crim, deixes de ser tu mateix, ets un cec amb la teva culpa sobre les espatlles i corres a les palpentes cap al càstig que et mereixes." (pàg. 46)

"Hera, assabentada a la fi dels joguineigs de Zeus --els posteriors d'Hermes no l'afectaven--, va convertir de veres Cal·listo en una gran óssa i la va transplantar, constel·lada, a les regions celestials. D'allí estant, els homes en treuen algun profit. Almenys els és un bon pretext per desorientar-se, encontemplar-la, mentre caminen per la pròpia closa fosca." (pàg. 80)

[...] descendent de l'incest de la terra i el cel --i els designem, després de sopesar-ho, sense majúscules, que no ens agraden--" (pàg. 82)

"'Pensaments? No entenc de què em parla. Jo, que a les meves altures he posseït de tot, no n'he tingut mai cap, i no és que me'n queixi'." (pàg. 85)

"[...] per enlluernar amb pruïja la docta clientela caritativa del saló de bellesa, t'arribes al Nepal o bé al vell proper Siam, on caus en basca, en un bany de suor, contemplant danses i danses de tarifa cara, tan exquisides com inintel·ligiblement i avorridament simbòliques, i aquelles esgarrifoses imatges amb una munió de còsmics braços serpentiformes. Al capdavall sóc grega i partidària de la mesura, de l'ordre" (pàg. 103)

"Però fixa-t'hi bé: un nyicris. Juraria que prepara un primer llibre de poemes per arribar a finalista d'algun premi dels molts qeu hi ha a Lavínia o en altres topants d'Alfaranja i Konilòsia. N'hi ha massa, un garbuix, un veritable escàndol." (pàg. 120)

"Per sort, no som immortals. En la noia, que ho és, la memòria de cada dia s'esvaneix ambell. Un feble batre d'ales, el brnzit amic d'un eixam, una flor en esclatar l'entretenen. I per sempre ignorarà tant l'esglai de a fugida del temps com el pes del tedi, l'aversió a una feixuguesa parada i buida que els esperits senzills anomenen felicitat." (pàg. 122)

"No hi ha res més allunyat de nosaltres que l'entusiame [...] La resposta no cabria en cap densa enciclopèdia, ni tan sols en les que amb tan vàcua pompa s'autoqualifiquen de grans. [...] Li devem, però, el teatre, i aquesta invenció ja el justifica prou als nostres ulls escèptics, encara que ni de lluny no arribi ni a un terç d'un quart de grossa el nombre dels qui de debò i per sempre han escrit per a ell." (pàg. 127)

Tot això en la mateixa pàgina, la dedicada a Dionís. Quantes bufetades...

"'No es preocupi', va aconsellar l'advocat, que retirava a canonge de seu episcopal històrica a extingir en aquest període postconciliar." (pàg. 151)

I després anem a buscar adjectius a les pàgines de Pla...

"Sóc una arqueòloga aficionada --o afeccionada, he de mirar-ho al F.--" (pàg. 154)

"Procurava de dir a tothom la veritat. No li'n feien ni un bri de cas, com és natural, perquè és de boigs presumptuosos el trencacolls d'esbrinar què és la veritat i comunicar-ne les resultes." (pàg. 175)

"[...] indagava la senyora Marigó, sense un veritable interès, per allargassar la rosegada de la vacuïtat de l'estona." (pàg. 176)

Les notes són molt interessants i divertides (o així les he llegides). Un parell de mostres. La primera la fotografia que és molt llarga.

"A 'Glaucos', l'autor s'assabenta per un personatge seu, pescador, tanmateix força saberut, que el bon home, amb el seu fill, han 'berenat cargols i conquilles'. Sempre se n'aprenen de noves, encara que a nivell col·loquial --el d'un pescador parler--, 'berenar' i altres verbs amb ell íntimamanet emparentats s'utilitzen com a transitius, i no sols al País Valencià: també al Principat. I és de suposar que el senzill refrigeri va passar directament als ventrells dels dos englotidors i no els va fer cap mal." (pàg. 180)

Segurament em perdo coses perquè tinc molt rovellat tot el tema de la mitologia grega, però (i no em pregunteu per què) vaig acarar aquesta lectura amb la intenció de trobar passatges que em fessin gràcia i n'he trobat un munt. He rigut amb la relació d'Espriu amb la norma ortogràfica i la manera com ho explica: no he estat capaç de discernir si se'n fot de la norma o fa conya de la manera com s'hi adapta. I també amb la seva manera de veure la "intel·lectualitat".

Salvador Espriu (1981). Les roques i el mar, el blau. Sant Boi de Llobregat: Edicions del Mall.