Quan arriba la penombra

No he recollit cap citació d'aquest recull de narracions perquè no he trobat cap frase espaterrant o, millor dit, cap frase molt per sobre del nivell de la resta. Tot el llibre fa gust de llegir i, novament, el domini dels registres i del parlar del "Pamano" es nota a totes les pàgines.

Pel que fa al tema, ens torna a parlar del mal sense embuts, m'ha semblat que també sense judicar els personatges, i de la mort. Els personatges expliquen com maten i com moren sense tragèdies. Ningú no mostra remordiments, tot sembla molt natural.

I l'estructura... En algunes narracions tens la impressió que hi ha agun element encabit amb calçador, però a la narració següent (o en alguna de les posteriors) l'element es retroba i es justifica. Personatges i situacions que transiten d'una narració a l'altra amb una facilitat pasmosa: no és una novel·la, és un recull de narracions, moltes d'elles enllaçades per algun element que pot ser, o no, fonamental.

El paràgraf final és com el resum del que vull explicar. El copio aquí (no desvelo res de cap història):

"I, completament decebut, l'home va treure del plec de la roba un ganivet silenciós i, encara que sabia que el gest era inútil, el clavà amb una ganyota de menyspreu al cor del vell que ja feia anys que era mort. En aquell moment, no es va saber preguntar per què les històries de la vida s'acaben sempre amb la mort, com si no hi hagués cap altre possible final de totes les coses." (pàg. 273)

I l'epíleg és també molt interessant. Cabré ens explica la gestació del llibre i dels seus llibres, en general i explica els motius de les recuperacions de personatges i situacions al llarg de les narracions.


Jaume Cabré (2017). Quan arriba la penombra. Barcelona: Proa