La dona silenciosa

"Als setanta anys la vida s'acaba. O en comença una de nova. Això vaig pensar poc després de fer setanta anys quan vaig rebre la seva carta." (pàg. 7)
Un començament contundent.

"La seva llengua era com un regle amb el qual acabava de colpejar-me al dors de la mà. (pàg. 27)

"Durant molts anys, als Estats Units, després d'una llarga jornada laboral tornava a una casa buida, fosca i freda que no era una llar.
Aquell silenci extreia de mi l'energia vital i m'omplia les artèries, les venes i els vasos sanguinis amb una barreja d'aversió i d'angoixa i de vergonya. Aquell silenci em paralitzava enmig de la casa." (pàg. 102)

"De manera que engegava el televisor del qual sorgien les veus lacòniques i plenes d'autoconfiança que caracteritzen molts americans, veus que pronunciaven opinions i judicis massa breus i lapidaris i conclusions i dictàmens sovint intransigents." (pàg. 103)
No sé si es pot resumir millor la manera de ser tòpica dels estatunitencs.

"La seva solitud fa que l'estranger s'identifiqui amb una causa, una acció o una persona, i és aquí on s'arrela amb fanatisme perquè hi troba la seva pàtria." (pàg. 112)
Una explicació per a aquella queixa recurrent "tots els NN que emigren aquí són els més NNistes que devia haver al seu país".

"-- ¿Ens han privat del nostre país?
-- Sí. De dia els pertany. I de nit ens obliguen a no veure'l." (pàg. 186)
Explica com és la vida sota l'ocupació dels nazis.

"ser un exiliat significa sentir sempre una llengua estrangera, estar obligat a parlar-la, riure i plorar en aquesta llengua. O no acceptar-la i condemnar-se voluntàriament a viure apartat." (pàg. 232)

"-- Saps, Sylva, en una època de calma és fàcil prendre les decisions correctes. En una època tempestuosa, en canvi, costa veure-hi clar i és fàcil cometre errors dels quals un es penedeix durant la resta de la seva vida." (pàg. 239)

"Un dia, doncs, m'havia deixat caure en un cafè on penjava un quadre amb una nimfa verda i nua que s'havia assegut a la taula d'un senyor com cal. Tot mirant el quadre, pensava en una cosa ben diferent: en la faula d'Isop sobre la gralla i els corbs. Una gralla que era més gran que la resta de les gralles, va decidir anar-se'n a viure amb els corbs. A tall d'explicació va dir a les gralles que abandonava que només ells,els corbs, eren una companyia digna de ella. Però la gralla no va agradar els corbs, que trobaven les seves plomes lletges i la seva veu desagradable, i la van atacar a picades. La gralla, al final, va voler tornar amb les altres gralles; però elles ja no la van voler. De manera que la gralla no tenia ningú que l'acceptés com a seva. Era estranya a tot arreu i va emmalaltir de solitud." (pàg. 364-365)

"... en totes les èpoques terribles de la història humana, en algun lloc hi ha un home que seu en un racó i es dedica a cultivar la seva cal·ligrafia i a fer un collar de parales rares i exquisides." (pàg. 410)

"Tinc un toll de llet al cap, la meva cara és una finíssima teranyina, un cabdell de serps esveltes cobreix les meves mans." (pàg. 413)
Aquesta definició dels estralls del pas del temps sobre la cara d'una dona és molt bona.



Es llegeix molt bé, però no m'ha acabat de fer el pes. No he entès tot l'espai que dedica a explicar aventures del fill a Amèrica. Una mica d'atenció per reblar el tema de l'emigrant ja està bé, però no acabo d'entendre tanta atenció. D'altra banda, sembla que el tema de la culpa ha d'ocupar molt d'espai (no explicaré res de l'argument perquè el llibre s'obre i es tanca amb això) i pimpampum, llest. És com si hi vulgués entrar i, se'n desdís, com si la protagonista surés per sobre del bé i del mal.

És molt interessant el retrat de l'època comunista i com insisteix en allò de que els extrems són molt pròxims comparant-la amb l'època nazi.


Monika Zgustova (2005). La dona silenciosa. Barcelona: Quaderns Crema.