Fer-se totes les il·lusions possibles

"És aquest oportunisme sistemàtic el que ha permès dir que l'Església té un origen diví. En el Mediterrani --país pobre-- l'oportunisme sempre ha estat considerat sagrat." (pàg. 32)

"França no ha ajudat mai Catalunya, perquè la política francesa ha partit de la base que tot enfortiment de la personalitat de Catalunya podria desviar el Rosselló de la unitat francesa." (pàg. 35)

"En aquest moment de crisi econòmica tan aguda (maig de 1959) els observadors polítics cometen al meu entendre un error. Creuen que aquesta crisi afectarà a la situació política i que farà molt de mal a la situació [de] franco. Crec que exageren. Els països pobres tenen un gran avantatge per resistir les cirsis. Com que presisament estan tan habituats a la pobresa, el fet de ser més pobres el resisteixen perfectament i el fenomen no té repercusions generals apreciables." (pàg. 39)

Això ho va dir la Carmen Lomana quan la crisi de 2007 i tothom se li va tirar a sobre.

"Té la cama curta, un [cul] com una casa, una esquena plena de son, un caminar de gallòfol. Quan el poeta baixa una baixada, sembla que pugi una pujada.

Com que porta bastó i se'n serveix i té un caminar pesat, no puc deixar d’imaginar-lo sense un sarró penjat a l'esquena, voltat d’ovelles, amb el gos a quatre passes. Si el trobo per la Rambla no puc estar de demanar-li: ¿On heu deixat el ramat? I em sembla que m'ha de contestar que a la tanca de l'Ateneu o en algun altre establiment cultural." (pàg. 43)

Aquest és en Joan Maragall.

"El contrast en literatura és infal·lible. Aquesta frase, per exemple: la senyoreta tenia les cames una mica carregades, però tenia l’esperit suau, lleuger, viu." (pàg. 45)

"Dalí és un dels homes d'aquest país més divertit i que sap més coses." (pàg. 53)

"El diputat per Girona, Badia Malagrida, era un xicot petit, rosadet, que portava un vestidet, un barretet i un bastonet." (pàg. 54)

"Res em fa il·lusió. Quan em parlen de la felicitat, la cursileria de la paraula em fa rebentar de riure. L'ideal consisteix en fer-se totes les il·lusions possibles i no creure en cap. Decepcionant, depriment, però ¿què hi voleu fer?" (pàg. 60)

"Davant de la gent (en públic), els menys innocents són sempre els més decents i primmirats." (pàg. 60)

"El fet de veure que de vegades els que practiquen més la religió són els més cínics dóna a entendre (potser) que en el fons del fons el fonament de la religió és la por." (pàg. 60)

"L'avorriment, en el poble, és multisecular." (pàg. 62)

Això ho diu després d'una descripció bucòlica del paisatge d'un poble on algú s'hi havia retirat.

"--En realitat tothom fracassa al final. Jo vaig fracassar per endevant, al començament." (pàg. 63)

"Es pot conquistar amb un arrauxament. Colonitzar implica intel·ligència, Espanya." (pàg. 65)

Si en fa d'anys que ho sap tothom, això...

"De l'avió, primer en desembarca el cos, després en desembarca l'ànima,que se n'havia separat esporuguida, en el moment de pujar l'escala de l'aparell." (pàg. 74)

"Consternar-se perquè no es presenta el recaudador de contribucions màxim és ben estrany. És un acte de servilisme instaurat fa més de vint anys." (pàg. 77)

Comntari davant de les queixes perquè un ministre de Madrid no va assistir a un acte a Girona. Molt acutal, també, oi?

"En la prosa de Sagarra hi ha un element apreciable, que Serrahima posa de manisfest: el fet de partir del llenguatge parlat i no pas, com tants del seu temps, d'una elaboració apriorística del llenguatge, preparat com a obra d'art per l'autor mateix abans de saber de què ha de parlar…" (pàg. 80)

"El senyor Barceló, és el mestre de moda de Palafrugell. És un senyor seriós, ben parlat, simpàtic, modern, lliurepensador (a base de pensar poc) que porta una xalina més aviat bufada." (pàg. 83)

"D'ençà de l'entrada dels nacionals, en aquest país n ohe sentit cap ràdio espanyola, no he llegit cap diari, no he tingut cap informació del país. Així he pogut mantenir el meu esperit sense cap contaminació de l'ambient. […]. He escrit en els diaris, he parlat per la ràdio, he publicat llibres, he tingut un premi. He fet tot això per guanyar-me la vida. No he parlat mai de política. És a dir: no parlant de política, he fet l'oposició constantment.

En els temps que he viscut, no podia fer res més. No he estat mai un heroi –que quedi ben entès. Però, quina pena!" (pàg. 91)

Podríem parlar de l'"exili interior", tot i que no era ben bé això. Fer opsició durant l'època de Franco tenint una posició rellevant no havia de ser fàcil. De fet, devia ser tan difícil que encara ara hi ha gent que dubta de la postura de Pla a l'època i, el que és encara pitjor, se li ha jutjat l'obra a partir del seu suposat col·laboracionisme.

"El que s'anomena felicitat, no és res més que una decepció raonable, enraonada. Més enllà només hi ha dolor i misèria." (pàg. 92)

Estoïcisme, cinisme, epicurianisme o simplement tocar de peus a terra?

"Al cap de vint-i-tres anys de la guerra civil --i aquesta és una de les seves principals amenitats--encara és molt difícil d'aclarir si una persona determinada, situada durant la guerra en aquesta península, fou un traïdor o un patriota. És conegut el mot de Tayllerand que deia parlant de si mateix: 'La traïció és una qüestió de dates'. En aquesta guerra civil espanyola la traïció o el patriotisme ha estat un problema de de situació geogràfica, de personal geografia. És una qüestió que, comparada amb la de Tayllerand és molt més complexa." (pà. 93)

Una boutade. Penso que aquest passatge resumeix la impressió que tinc, en general, quan llegeixo Pla. Escriu textos que semblen pensats per dir en una conversa de bar sense interrupcions. Frases contundents que, segons com es diguin, no admeten discussió tot i poder no ser certes, o certes de tot. 

"El cant dels ocells.

Tocat per no importa qui, m'ha produït un agran impressió. Ni les coses de la família, ni les dificultats de la vida, ni les històries --de vegades cdramàtiques-- de l'entregent m'han produït cap impressió profunda. El 'Cant dels ocells' m'ha fet plorar." (pàg. 103)

En aquest volum Pla (perquè segons se'ns diu a la introducció, tenia clar que volia publicar totes aquestes notes en forma de volum) aplega un munt de notes per a construir diverses històries (notes de pluma) o simples esbossos de textos que podrien, o no, tenir futur. De no ser per la febre publicadora de Pla (si llegeixes la correspondència amb Cruzet no pots tenir-ne dubtes), em semblaria un altre d'aquells llibres que un compliador fa a partir de notes que no semblaven destinades a publicar-se i que sempre m'ha semblat que traïen l'esperit de l'autor. No vull dir que aquesta mena de publicacions no tingui interés, i en aquest cas, encara més. Sempre és agradable trobar fragments de Pla i mes fragments en què Pla es deixa anar i escriu lliurement del que li sembla.

Molt bona lectura.

Josep Pla (2018). Fer-se totes les il·lusions possibles i altres notes disperses (ed. Francesc Montero). Barcelona: Destino