Res no és personal

"la ingenuïtat que amaga
un cos en plena adolescència" (pàg. 23, v. 11,12)

"[...]. No hem anat massa
de pressa? Com és que hem passat
tal veloçment desde la infància
fins a l'ardent fam de jovencell?
No hi voldries romandre encar,
en un estrany país on tot
s'esdevé amb virginal primícia?" (pàg. 23, v. 18-24)

"Qui dicta el que ara reviscola
i el que del tot s'oblida" (pàg. 28, v. 17-18)

"És també això la poesia,
enllumenar amb poques paraules,
amb el llantió del lleguatge,
la fondària d'una mar
de ningú, que sorruda frisa
per deixar-nos-hi sense parla,
malgrat les pròpies paraules?" (pàg. 33-34)

"L'escuma, fins i tot quan trenca
fort a la platja, mai no deixa
aparentment petja" (pàg. 47, v. 20-22)

"Escriure com si fóssem quasi
immortals, rastres de record." (pàg. 52, v. 15-16)

"I tu ets el voltor que es delita
de furgar en les escorrialles
plenes d'esquals de brusc passat." (pàg. 64, v. 10-13)

"Soc un vers que ningú ha sabut
memoritzar, escumall d'un líquid
que mai no extraurà la bromera
cabdal, bàsica, del record." (pàg. 65, v. 7-11)

I l'explosió final que l'haureu de llegir...

Aquests poemes narratius, al començament, (em) fan una mica de mania de llegir. Sempre em pregunto per què no ho escriuen "normal". Bé, de fet, això em va durar fins que vaig llegir "Fugitius" de Salvador Oliva. Cada un dels poemes narratius que he llegit, però, és molt diferent dels altres. "Res no és personal" m'ha obligat a llegir-lo a tota velocitat. Segur que és cosa dels octosíl·labs...

Com que tampoc no soc filòleg, no segueixo per aquest camí i comentaré un tema molt de la poesia i que, en aquest cas, encara se'm fa més evident: els poetes, amb el full en blanc al davant, sembla que es despullin sense més problemes i expliquen unes coses (vivències, sentiments) que en una conversa normal no apareixerien. Els escriptors de prosa em sembla que ho tenen més fàcil per a retratar-se en algun personatge dels seus textos sense posar-se en l'aparador. No sé...

Llegiu-lo. Hi ha una mica de tot: vivències, records, teoria literària, imatges, música... Cada aturada que t'ofereix el poema, et serveix per tornar a recueprar el fil que segur que has perdurt projectant en la teva vida les coses que s'hi expliquen. No et sents retratat amb el que s'hi explica, et fa preguntar-te com feies tu el que l'autor explica. No sé. És molt agradable.


Joan-Elies Adell (2018). Res no és personal. Barcelona: Saldonar.