Sodome et Gomorrhe, 2

"Mais personne n'allait jusqu'à assumer la responsabilité, à risquer l'adhésion publique d'un éclat de rire." (pag. 24)

Ningú no assumia la responsabilitat, no volien arriscar-se a l'adhesió pública d'un esclat de riures.

Un paio que és molt tímid  explica històries. Els que l'escolten, el deixen seguir sense advertir-lo que fa el ridícul, sense discutir-li res. És una escena molt cruel. M'ha recordat la pel·lícula "Ridicule".

"il passait pour merveilleusement intelligent, mais ses idées se ramenaient en réalité à deux ou trois, extrêmement courtes." (pàg. 27)

Passava per ser molt intel·ligent, però en realitat, només tenia un parell o tres d'idees extremadament limitades.
Una altra descripció de pimpampum

"la médecine, faute de guérir, s'occupe à changer le sens des verbes et des pronoms." (pàg. 96)

La medicina, en no poder guarir, s'ocupa de canviar el sentit dels verbs i dels pronoms.

"avec l'indifférence affectée d'une maîtresse de maison à qui un domestique vient, devant les invités, de casser un verre de prix, et avec l'intonation artificielle et surélevée d'un premier prix du Conservatoire jouant du Dumas fils." (pàg. 125)

Amb la indiferència afectada d'una mestressa de casa a la qual un criat acaba de trencar, davant dels convidats, una peça de vidre de gran valor, i amb la entonació artificial sobreelevada d'un primer premi del conservatori recitant Dumas fill." 

"Mais son nez avait choisi, pour venir se placer de travers au-dessus de sa bouche, peut-être la seule ligne oblique, entre tant d'autres, qu'on n'eût eu l'idée de tracer sur ce visage, et qui signifiait une bêtise vulgaire, aggravée encore par le voisinage d'un teint normand à la rougeur de pommes." (pàg. 126)

Però el seu nas havia triat col·locar-se de través sobre la boca, potser l'única línia obliqua, entre tantes de possibles, que no se us hagués passat pel cap mai de la vida de dibuixar en aquella cara i que li conferia un aire vulgar i estúpid, agreujat per la proximitat d'un tint normand a la rojor dels pòmuls. 

"Âgé ? Mais il n’a pas l’air âgé, regardez, le cheveu est resté jeune. (Car depuis trois ou quatre ans le mot « cheveu » avait été employé au singulier par un de ces inconnus qui sont les lanceurs des modes littéraires, et toutes les personnes ayant la longueur de rayon de Mme de Cambremer disaient « le cheveu », non sans un sourire affecté. À l’heure actuelle on dit encore « le cheveu », mais de l'excès du singulier renaîtra le pluriel.)" (pàg. 168)

Vell? No té aspecte de vell, fixeu-vos-hi, el cabell és de jove. (Perquè de fa tres o quatre anys, un d'aquells desconeguts que fan néixer modes literàries va començar a utilitzar la paraula "cabell" en singular, i la gent amb les llums de mme. Cambremer deien "el cabell" amb un somriure afectat. Encara ara es fa servir "el cabell", però de l'excés del singular renaixerà el plural.


"Car l'instinct d’imitation et l'absence de courage gouvernent les sociétés comme les foules." (pàg. 181)

Perquè l'esperit d'imitació i l'absència de coratge governen tant les societats com les masses.

"« Mais voyons ! Cela n'a aucune importance, ici ! »" (pàg. 201)

Però, sisplau. Si això, aquí, no té cap mena d'importància!

Resposta de m. Charlus a l'amfitrió en un sopar de societat. Una qüestió d'aparences (després d'un doble sentit divertit). Una pantuflada d'un noble de veritat. Només per destacar tota l'escena, una més de les divertides.

"Ne vous tourmentez pas, ajouta-t-il en reprenant son fin sourire, qui s'épanouit sur ces derniers mots : J’ai tout de suite vu que vous n’aviez pas l’habitude. »” (pàg. 202)

No us turmenteu, va afegir recuperant el somriure, que s'expandí sobre aquests darrers mots: de seguida he vist que no hi estàveu acostumat.
És el final de la intervenció anterior en què destrossa les excuses de l'amfitrió.

"Elle était comme presque toutes les femmes, lesquelles s'imaginent qu'un compliment qu’on leur fait est la stricte expression de la vérité, et que c'est un jugement qu’on porte impartialement, irrésistiblement, comme s'il s'agissait d'un objet d'art ne se rattachant pas à une persone." (pàg. 218-219)

Era com la major part de les dones, que s'imaginen que el compliment que se'ls fa és l'estricta expressió de la veritat, un judici que hom transporta imparcialment, irresistiblement, com si fos una obra d'art que no es pot dir que pertanyi només a una persona.

"être aimable pour lui."

He trobat que la manera de construir aquesta  expressió en francès s'ajusta molt més al sentit que la nostra: "fer-se amable (digne de ser estimat) per a algú". Nosaltres ho solucionem amb un "será amable amb ell" que trobo que li resta aquesta cosa etimològica de "digne de ser estimat i deixa "amable" en un nivell més baix.

"le peuple s'inquiète de voir pleurer, comme si un sanglot était plus grave qu'une hémorragie." (pàg. 232)

La gent s'inquieta quan veu plorar algú; sembla que, per a alguns, un sanglot sigui més greu que una hemorràgia.

"plus que seul, n'ayant même pas ce compagnon où l'on s'aperçoit soi-même." (pàg. 305)

Pitjor que sol, no tenia ni el company en què hom es percep.

"J'étais effrayé pourtant de penser que ce rêve avait eu la netteté de la connaissance. La connaissance aurait-elle, réciproquement, l'irréalité du rêve ?" (pàg. 313)

Em vaig espantar en notar que aquell somni havia tingut la netedat del coneixement. El coneixement, per contra, tindria la irrealitat del somni?

"Dès que je sus leur nom, je reconnus exactement la musique incertaine de leur voix parce que je revis leur ancien visage qui la déterminait." (pàg. 323)

Des del moment en què vaig saber-ne el nom, vaig reconèixer la música incerta de la seva veu perquè veia, com era abans, la seva cara que la determinava.

“Sa main est un creuset où l’argent se fond” (pàg. 397)

Té la mà foradada (la seva mà és un gresol on es fon la plata)

"Car chez lui, à l'égard des acteurs comme de tout ce qui était parisien, le désir de se montrer dédaigneux qu'avait l'aristocrate était vaincu par celui de paraître familier qu'avait le provincial." (pàg. 573)

Perquè a casa seva, en presència dels actors, i de tot el que tenia a veure amb París, el desig de mostrar-se desdenyós propi de l'aristòcrata era superat pel de mostrar-se familiar, propi del provincià.

"Mais on n'aime pas leur montrer les parents qui sont restés ce que l’on s'est efforcé de cesser d'être." (pàg. 587)

Però hom prefereix ocultar els pares que són allò que hom s'esforça a deixar de ser.

“D’ailleurs Albertine ne m’eût rien répondu ou un non dont le « n » eût été trop hésitant et le « on » trop éclatant.” (pàg. 599)

D'altra banda, Albertine no m'hauria donat resposta, o bé hauria dit un "no" que, per a mi, hagués estat molt significatiu.

Una frase intraduïble que juga amb músiques i significats parcials. Tot molt subtil, proustià, interpretant tots els detalls com indicis d'intencions segons idees preconcebudes. Diu "el 'non' hauria estat pronunciat amb una 'n' molt dubitativa i un 'on' (nosaltres) remarcat, explosiu".

En llegir aquesta frase, m'ha vingut as la memòria el primer paràgraf d'un article d'en Biel Mesquida a Vilaweb. Parla de com juga amb la llengua. A mi sempre m'ha fet enveja la seva capacitat de retorçar el llenguatge. M'agrada jugar amb les paraules, però no ho sé fer. Només hi jugo de per riure i m'admira el coneixement que té del lèxic i la llengua que li permet de fer-ho tranquil·lament:

"Fuetejar la llengua catalana, deixuplinar-la, exsecallar-la, empeltar-la, enverinar-la, tensar-la fins als tremolors dels tactes i dels contactes, castigar-la per extreure potencialitats musicals invistes, conceptes complexos insentits, una sintaxi òrfena amb frases d'acció sense verbs o verbs fets carn per poder mossegar-los, rosegar-los, arrossegar-los, millor: una violència extrema de la morfologia i una tendresa violenta del lèxic. Ah! I aquests jocs inacabables de mots, dels mots, aquestes paraules amb doble volta que sollen el lector quan les diu, quan les viu, etc."

"« Il habite Balbec ? » chantonna le baron, d'un air si peu questionneur qu'il est fâcheux que la langue française ne possède pas un signe autre que le point d'interrogation pour terminer ces phrases apparemment si peu interrogatives." (pàg. 617-618)

"Viu a Balbec?" proferí el baró, amb un to tan poc interrogant que molesta adonar-se que el francès no tingui cap altre signe que l'interrogatiu per a marcar aquestes frases tan poc interrogatives.


"Le mariage avec Albertine m'apparaissait comme une folie." (pàg. 637)

La boda amb Albertine se'm presentava com una bogeria.

Després d'un capítol d'expansions amoroses, unes pàgines dedicades a l'entorn (gent, llocs, paisatges), arriba aquesta frase sense venir a tomb i s'acaba el capítol. quan gires full, tot queda clar.

"C'est souvent seulement par manque d'esprit créateur qu'on ne va pas assez loin dans la souffrance." (pàg. 646)

Sovint és la manca d'esperit creatiu el que no ens permet anar més lluny en el sofriment.

Tot el final és una mica "Every breath you take". Algú havia dit que Proust descriu l'amor entre home i dona d'una manera magistral, però trobo que és un amor malaltís. Certament, també ho és l'amor entre homes que descriu...

És una mica l'amor "femení" que en deien que jo era petit. Ja sé que és políticament incorrecte referir-s'hi així, però m'és molt còmode per a explicar-ho. Proust pateix pel que li sembla que pensaran, pel que li sembla que interpretaran... Fa coses perquè l'altre pensi que ell pensa i, d'aquesta manera... Diu coses en un lloc perquè quan arribin a l'altre pugui interpretar,,, I quan entra en el tema de la gelosia, aleshores sí que tenim "Every breath you take". La citació de la pàgina 646 que he reproduït va una mica en aquesta línia.

Marcel Proust (s.d.). "Sodome et Gomorrhe" (part 2). À la recherche du temps perdu. La Bibliothèque électronique du Québec (feta sobre el text de l'edició de Gallimard, Paris, 1946-47).