"Les jambes, les bras sont pleins de souvenirs engourdis." (pàg. 7)
Les cames i els braços són plens de records adormits.
Les cames i els braços són plens de records adormits.
"ce qui m'intéressait, c'était non ce qu'ils voulaient dire, mais la
manière dont ils le disaient, en tant qu'elle était révélatrice de leur
caractère ou de leurs ridicules." (pàg. 48)
El que m'interessava no era el que volien dir, sino la manera de dir-ho, perquè això era revelador del seu caràcter o de les seves ridiculeses.
El que m'interessava no era el que volien dir, sino la manera de dir-ho, perquè això era revelador del seu caràcter o de les seves ridiculeses.
"Mais c'est justement ce qui fait qu'un être est tant d'êtres différents
selon les personnes qui le jugent, en dehors même des différences de jugement." (pàg.
93)
Això és el que fa que un ésser en sigui tants de diferents segons qui els jutja independentment de les diferències de judici.
Això és el que fa que un ésser en sigui tants de diferents segons qui els jutja independentment de les diferències de judici.
"Mais la mort de tous ces noyés ne devait lui apparaître que réduite au
milliardième, car tout en faisant, la bouche pleine, ces réflexions désolées,
l'air qui surnageait sur sa figure, amené probablement là par la saveur du
croissant, si précieux contre la migraine, était plutôt celui d'une douce
satisfaction." (pàg. 154).
Però la mort de tots aquests ofegats li devia aparèixer molt disminuïda, perquè mentre feia, amb la boca plena, aquestes reflexions desolades, el sentiment que es reflectia a la seva cara, induït probablement pel gust del croissant (tant adient contra la migranya), era d'una dolça satisfacció.
És la impressió de la sra. nnnn en llegir una notícia sobre l'enfonsament del Lusitania.
En aquests pàgines, Proust explica la nació com una persona composta de
cèl·lules, cosa que li permet acudir a la psicologia per entendre/explicar el
conflicte (la Primera Guerra Mundial).
"On parle de vandalisme, de statues détruites. Mais est-ce que la
destruction de tant de merveilleux jeunes gens, qui étaient des statues
polychromes incomparables, n'est pas du vandalisme aussi ?" (pàg. 191)
Parlem de vandalisme, d'estatues destruïdes. Però la destrucció de tants joves meravellosos, que eren estàtues policromades incomparables, no és també vandalisme?
Quan llegia aquest passatge no parava de pensar en les imatges de Palmira... Sempre que sentia les notícies lamentant la destrucció de la ciutat, pensava "i la gent?, per què no en parlen?"
Parlem de vandalisme, d'estatues destruïdes. Però la destrucció de tants joves meravellosos, que eren estàtues policromades incomparables, no és també vandalisme?
Quan llegia aquest passatge no parava de pensar en les imatges de Palmira... Sempre que sentia les notícies lamentant la destrucció de la ciutat, pensava "i la gent?, per què no en parlen?"
"C'est toujours l'attachement à l'objet qui amène la mort du possesseur." (pàg.
219).
És l'excessiva afecció per les coses el que du a la mort qui les posseeix.
És l'excessiva afecció per les coses el que du a la mort qui les posseeix.
El passatge parla de Pompeia, però la frase sense context
té el seu què.
"C'était, ce « après tout on s’en fiche ! », un exemplaire entre mille
de ce magnifique langage, si différent de celui que nous parlons d'habitude, et
où l'émotion fait dévier ce que nous voulions dire et épanouir à la place une
phrase tout autre, émergée d'un lac inconnu où vivent des expressions sans
rapport avec la pensée, et qui par cela même la révèlent." (pàg. 251)
Aquell "després de tot, se'ns en fot!" era un exemple entre mil d'aquest llenguatge magnífic, tan diferent del que acostumem a utilitzar, en què l'emoció ens desvia del que volíem dir i fa aparèixer una frase completament diferent de la prevista que emergeix d'un llac desconegut on habiten expressions sense cap mena de relació amb el pensament i que, per això mateix, el posen de manifest.
Aquell "després de tot, se'ns en fot!" era un exemple entre mil d'aquest llenguatge magnífic, tan diferent del que acostumem a utilitzar, en què l'emoció ens desvia del que volíem dir i fa aparèixer una frase completament diferent de la prevista que emergeix d'un llac desconegut on habiten expressions sense cap mena de relació amb el pensament i que, per això mateix, el posen de manifest.
"Dans ce livre, où il n'y a pas un seul fait qui ne soit fictif, où il
n’y a pas un seul personnage « à clefs », où tout a été inventé par moi selon
les besoins de ma démonstration, je dois dire, à la louange de mon pays, que
seuls les parents millionnaires de Françoise ayant quitté leur retraite pour
aider leur nièce sans appui, que seuls ceux-là sont des gens réels, qui existent.
Et persuadé que leur modestie ne s'en offensera pas, pour la raison qu'ils ne
liront jamais ce livre, c'est avec un enfantin plaisir et une profonde émotion
que, ne pouvant citer les noms de tant d’autres qui durent agir de même et par
qui la France a survécu, je transcris ici leur nom véritable : ils s'appellent,
d’un nom si français, d'ailleurs, Larivière." (pàg. 299)
En aquest llibre, en què no hi ha cap fet que no sigui fictici ni cap personatge real, en què tot ha estat inventat al fil de les necessitats de la meva demostració, he de dir, a lloança del meu país, que només els parents milionaris de Françoise que havien perdut la seva pensió per ajudar el seu nebot, que no tenia cap suport, són els únics personatges reals que hi apareixen. I persuadit que la seva modèstia no es veurà afectada, sobretot perquè no llegiran aquest llibre, és amb plaer infantil i profunda emoció que, no podent citar el nom de tants altres que segurament han fet el mateix i pels quals ha sobreviscut França, transcric aquí el seu nom veritable. Es diuen, Larivière, un nom, d'altra banda, molt francès.
Si aquest passatge hagués estat en el primer volum, m'hauria estalviat moltes consultes...
En aquest llibre, en què no hi ha cap fet que no sigui fictici ni cap personatge real, en què tot ha estat inventat al fil de les necessitats de la meva demostració, he de dir, a lloança del meu país, que només els parents milionaris de Françoise que havien perdut la seva pensió per ajudar el seu nebot, que no tenia cap suport, són els únics personatges reals que hi apareixen. I persuadit que la seva modèstia no es veurà afectada, sobretot perquè no llegiran aquest llibre, és amb plaer infantil i profunda emoció que, no podent citar el nom de tants altres que segurament han fet el mateix i pels quals ha sobreviscut França, transcric aquí el seu nom veritable. Es diuen, Larivière, un nom, d'altra banda, molt francès.
Si aquest passatge hagués estat en el primer volum, m'hauria estalviat moltes consultes...
"car peut-on espérer transmettre au lecteur un plaisir qu'on n'a pas
ressenti ?" (pàg. 319)
"Il ne cessait d'énumérer tous les gens de sa famille ou de son monde
qui n'étaient plus, moins, semblait-il, avec la tristesse qu'ils ne fussent
plus en vie qu'avec la satisfaction de leur survivre." (pàg. 333)
No parava de citar tot els membres de la seva família i del seu entorn que ja no hi eren. I em va semblar que no ho feia amb tristesa perquè no fossin vius, sinó amb satisfacció per haver-los sobreviscut.
No parava de citar tot els membres de la seva família i del seu entorn que ja no hi eren. I em va semblar que no ho feia amb tristesa perquè no fossin vius, sinó amb satisfacció per haver-los sobreviscut.
Marcel Proust (s.d.). "Le temps retrouvé". À la recherche du temps perdu. La Bibliothèque électronique du Québec (feta
sobre el text de l'edició de Gallimard, Paris, 1946-47).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada